Si encara no heu vist el programa de música de l’Auditori d’enguany, heu de fer-ho ràpidament. És espectacular tot ell. El cicle Ibercàmera ho és particularment. Comença demà amb un concert que promet ésser magnífic:

Auditori : Programació

Dimarts 2 de febrer, 21 h · Sala Simfònica

Orquestra Simfònica de Bamberg

Christoph Ess, trompa
Jonathan Nott, director

R. Wagner: “Idil·li”, de Siegfried
R. Strauss: Concert per a trompa i orquestra
núm. 2, en Mi b M Op. 11
G. Mahler: Simfonia núm. 1, en Re M, “Tità”

Una de les principals orquestres d’Alemanya inaugura l’espectacular temporada de concerts Ibercamera a l’Auditori de Girona. La formació, que actualment lidera l’anglès Jonathan Nott i que ha col·laborat estretament amb directors tan històrics com ara J. Keilberth, E. Jochum i H. Blomstedt, mostrarà les seves capacitats amb un preciós programa centreeuropeu.

Després del sublim “Idil·li” del Siegfried de Wagner i del deliciós inici del segon concert de trompa de Richard Strauss, podrem escoltar la primera i contundent simfonia de Gustav Mahler, en el 150è aniversari del seu naixement. Coneguda pel sobrenom de “Tità”, aquesta peça obre la monumental producció simfònica del compositor vienès.

Jo penso anar-hi. La meva filla trompista i els seus amics, que saben sempre on trobar entrades a preus increïbles, també hi aniran. Encara sou a temps de buscar una entrada i de sentir en directe aquesta gran orquestra. La resta de concerts del cicle són també de primera fila. Mireu el programa i ho podreu comprovar. Tenir a Girona una programació com aquesta era impensable uns anys enrere. Ara que hi és ho hem d’aprofitar.

comparteix aquest post

Hide Sites

El cap de setmana a Girona ha estat ple de grans moments. El primer va ésser el divendres a la tarda: em varen convidar des de Onda Rambla a participar en el programa “La taverna de La Rambla”. Ja m’ho havien avançat, i va ésser així: vaig passar una estona excel.lent amb l’Eduard Cid, en Pere Bahí i en Pep Rodriguez. Gent fantàstica, com en Julià, el “jefe”, que també hi era. Em va passar l’estona volant, i , fins i tot, vaig cantar un bolero!. No sé si m’havia divertit mai tant en un programa a la ràdio! El programa era gravat i s’emetrà el 18 de febrer.

Després vaig poder anar a la presentació del darrer premi “Just Casero” de novel.la curta: el llibre “Olor de violetes” de Josep Campmajó. Va ésser un acte molt especial (coincidíem avui amb en Quim Nadal en aquesta sensació), deliciós en molts sentits, i no només pel còctel de violetes que es va servir en acabar.  Va ésser molt especial sobretot perquè l’autor, en Josep Campmajó, estava molt i molt feliç, i la seva felicitat era encomanadissa. Els presentadors (els veiu a la foto de Aniol Resclosa) varen estar a l’alçada, en Josep M. Fonalleras analític i prolix en la seva lectura crítica i Quim Nadal molt més breu, ocurrent i en sintonia total amb l’ànim col.lectiu (absolutament adaptat a l’auditori, això que ell fa sempre tan bé). L’autor, visiblement emocionat, va ésser també breu i mentre parlava era evident que pal.ladejava cada paraula i cada segon. Els seus agraïments, com els de l’inici del llibre, varen incloure una reverència  “als mesquins i als mediocres per la bogeria i la doma dels sentiments”, i res va espatllar un moment rodó . (Jo confesso, a més, que la dedicatòria que em va signar  en Josep em va alegrar el vespre!).  He començat a llegir el llibre i m’encanta. Us el recomano del tot.

Dissabte vaig anar a un acte molt diferent, radicalment diferent: la Diada de la Policia Municipal de Girona. Aquest és un acte de gran formalitat: els membres dels cossos uniformats (diferents cossos policials, bombers, …)  hi van amb el vestit de gala. I tot i aquesta formalitat , l’acte va tenir un caràcter molt proper, molt familiar. Segurament el gran cap que és en Josep Palouzié està a l’origen de l’esperit que desprenia l’acte i de l’actual excel.lent ambient de treball que es respira a la Policia local de Girona. Palouzié és  un home tranquil i discret que és capaç de deixar espai als altres per treballar, per pensar i per donar el millor de sí mateixos.  L’acte traspuava respecte per la feina ben feta, per el treball col.lectiu i per la iniciativa individual, per la tasca quotidiana feta amb professionalitat i pels moments més heroics que  pot tenir la feina que fan els agents. Em va agradar trobar-hi molts amics i molts professionals que respecto enormement. La veritat és que ja a l’Ajuntament, però després, a la Delegació del govern, he tingut ocasió per conèixer de prop la feina que fan els cossos de seguretat i això em fa apreciar-la i respectar-la enormement.

Potser el fet d’estar poc temps a Girona m’està estovant, però el cert és que  a mi cada vegada em sembla més ben destil.lada (i m’agrada més) aquesta barreja de cosmopolitisme i familiaritat de Girona. Decididament, aquesta nostra “ciutat màgica” (com l’anomena George Steiner, el “duc de Girona”), és un món fascinant.

comparteix aquest post

Hide Sites