Fil dels
Apunts
Comentaris

L’hivern d’enguany és un d’aquells que recordarem. Les notícies que arriben de molts dels països que són, des de fa molts anys, fars dels millors valors de la humanitat: democràcia, drets humans, imperi de la llei, … són ben poc encoratjadores. Hem vist amb vergonya com la Unió Europea ha deixat que, a les seves portes, milers de refugiats patissin els rigors d’aquest hivern en condicions infrahumanes; els ciutadans dels Estats Units han escollit un líder que avergonyeix els demòcrates de tot el món,… Són temps ben poc propicis per l’esperança. Mals temps per la lírica, com deia la cançó.

Però la reacció sempre arriba. Als carrers de les ciutats nordamericanes fa dies. Avui a casa nostra: Casa nostra, Casa vostra.

Per això m’agrada avui recordar una de les cançons de Tom Waits que més m’agraden: No es pot aturar la primavera…

You can never hold back spring
You can be sure that I will never
Stop believing
The blushing rose will climb
Spring ahead or fall behind
Winter dreams the same dream
Every time

You can never hold back spring
Even though you’ve lost your way
The world keeps dreaming of spring

So close your eyes
Open you heart
To one who’s dreaming of you
You can never hold back spring
Baby

Remember everything that spring
Can bring
You can never hold back spring

22 juliol 2010

Em sembla que ja sé a què em dedicaré quan deixi la política. Ho vaig veure clar un dels darrers dies d’estada als Estats Units. Va esser una de les millors experiències del meu viatge americà, una de les més “inspiring”, inspiradores, il.luminadores,  va esser la visita a una de les tres Kipp School de Nova York, concretament la de Harlem. Es tracta d’un tipus d’escola dissenyada per atendre els infants de les comunitats amb els nivells socioeconòmics més baixos del país. En una organització com aquesta és on m’agradaria treballar el dia que deixi la política.

Ens va guiar la visita el director d’operacions de la xarxa Kipp, que s’ocupa sobretot de les finances, recursos humans i selecció de personal de Kipp, Peter Concrota. Es tracta d’un ex directiu financer, MBA per Georgetown, amb 20 anys de carrera a Wall Street, que era un dels directors de Bearn & Sterns abans de retirar-se el 2004 per dedicar-se a l’educació, primer a la Democracy Prep Charter School , i després a Kipp. Ell va esser qui ens va explicar en què consisteix la tasca de la xarxa d’ escoles KIPP. Es tracta d’una xarxa d’escoles concertades (Charter schools) , que, promogudes per una entitat sense ànim de lucre, es relacionen a través de contractes-programa amb l’administració pública educativa. La seva tasca és preparar els seus estudiants ,  que són tots fills de famílies amb molt baixos ingressos, o amb dificultats socials, per arribar a accedir a l’educació universitària, i per tenir èxit a la vida. Varen començar el 1995 al Bronx. La seva fita era graduar els alumnes havent reforçat el seu caràcter i les seves habilitats acadèmiques, per poder sortir-se’n a la vida. Volien provar que això era possible en escoles urbanes que atenen els alumnes dels barris socialment més desfavorits. Es varen proposar fer tot el que calgués per ajudar-los a reeixir, i els varen demanar als nois i noies i a les seves famílies el mateix compromís. Després de 15 anys han crescut fins a atendre més de 1300 estudiants i 700 ex-alumnes. D’aquests, el 80% provenen de famílies de molt baixos ingressos; el 98% són afroamericans o llatins i el sistema de selecció que tenen per omplir les 90 places que ofereixen cada any i per les que tenen més de 700 sol.licituds és una senzilla rifa. El que no va per rifa, sinó que és fruit d’una acuradíssima tasca de selecció, la operació més delicada i més important de l’escola, és el reclutament del professorat. Molts dels professors i professores de l’escola  (que rep moltes més sol.licituds de feina de les que pot acceptar ) han participat, abans d’incorporar-se a la Kipp, en algun dels programes d’una associació que s’anomena “Teach for America”, una ONG impressionant. Si no puc treballar en un lloc com una KIPP, vull col.laborar en una ONG com aquesta!. Es dediquen a reclutar els millors graduats de les millors universitats que es senten motivats per l’educació i per treballar pel canvi social a partir de ajudar els alumnes dels barris més desfavorits a millorar els seus nivells educatius i arribar a l’educació superior. Se’n varen adonar que una part important del professorat provenia del terç inferior dels graduats universitaris i varen decidir iniciar una tasca compensatòria d’aquesta tendència.

L’equip educatiu de la Kipp és excel.lent i la filosofia de treball de l’escola es excel.lent. La relació que estableixen amb les famílies és extraordinària, i més  tenint en compte el tipus de famílies que atenen. Creuen en les possibilitats dels infants i en les seves famílies, i se’ls estimen. Són consistents i positius en la relació educativa. Podria estar escrivint molta estona sobre les coses que vaig veure i sentir en aquesta escola, …. Us “penjo” unes quantes fotos per compartir un xic l’experiència.

escut kipp

kipp IF

Totes les parets de l’escola estan plenes de paraules estimulants (aquí el poema de Rudyard Kipling “If”, que a mi m’encanta), i de treballs dels nois i noies. (I, al sostre, algunes taques d’humitat.)

humor

Sense oblidar l’humor

mates de 6é

Classe de “mates”

racó de lectura

osset al racó de lectura

Racó de lectura.  Tenen obsessió amb les competències bàsiques: llegir bé i disfrutar llegint, escriure bé, conceptes matemàtics bàsics

classe musica

Classe de música: un gran estímul

professora nova

Aquesta professora era nova. Havia passat el cap de setmana, ajudada pels seus amics, pintant la classe i redecorant-la. N’estava molt orgullosa.

mates 6é obama

En un racó d’una classe un punt de referència per tots, el President Obama (“Sigues el canvi”, “Be the change”, la famosa frase de Gandhi)

No hi ha espai en una nota de blog per explicar la tasca d’aquestes dues ONGs però podeu entrar a les seves webs per fer-vos una idea de com treballen. El més impressionant són els seus resultats. Els mateixos alumnes, del mateix barri, en l’escola del pis de sota accedeixen a l’educació universitària en un 30% dels casos. Els de la Kipp en un 85%. No tenen instal.lacions gens luxoses. Treballen en la 3a i 4a planta d’una escola pública de Harlem. Les classes les decoren els mateixos professors. El cost per any i alumne és inferior al cost a una plaça en qualsevol de les escoles públiques del mateix barri, com la que està a la 1a i 2a planta del mateix edifici. No seleccionen els alumnes, ho fa un bombo de loteria. El que si seleccionen, i molt, és el professorat. I el fidelitzen. I treballen amb una cura exquisida, com si els hi anés la vida en l’assoliment dels seus objectius. Saben què és l’essencial en l’educació: la creació d’un equip de gent excel.lent i vocacional que té unes expectatives ajustades en relació a la tasca que es proposen assolir. Es tracta d’escoles amb molt bona reputació a les que el professorat motivat demana accedir. Tenen moltes més sol.liccituds que places, tant d’alumnes com de professors, així que tothom que hi pot estar, sap que té el privilegi d’estar participant en una experiència de rebel.lia ben organitzada: contra la tirania de la reproducció del cercle de la pobresa i l’exclusió, contra el destí marcat, un esforç d’inteligència i voluntat. La visita va estar plena de detalls que ens cridaven l’atenció: Per exemple, les classes no duen el n. de l’any en què inicien la seva estada a la Kipp, sinó el de l’any en que aquests  alumnes entraran a la Universitat. Hi ha la classe de 2016, la de 2015,…

El secret no es pot explicar en un breu nota, però entendreu que entrar a les classes, compartir una estona amb els professors i els responsables de l’escola, fos una experiència impagable.

Molt per pensar

2 juliol 2010

El dia ha començat amb una visita al “Consell Atlàntic”, The Atlantic Council, un influent think-tank sobre les relacions entre Estats Units i Europa. La reunió amb el seu Vicepresident ha estat molt reveladora de la situació actual de les relacions atlàntiques. Ens ha sorprès de nou la forma directa i franca d’expressar les seves opinions del Sr. Damon.

washington 1 de juliol biblioteca

També al matí, hem visitat la Biblioteca del Congrés, una biblioteca increïble. Allà la responsable del servei de suport als congressistes ens ha explicat la tasca què fan pels representants de la House i pels Senadors. Impressionant !! Hi ha més de 600 persones només per aquesta tasca. No crec que hi hagi gaires biblioteques com aquesta en tot el món. Les exposicions que hi hem vist valien molt la visita. M’ha agradat molt la del “Llibre vermell” de Carl Jung, i la que hi havia sobre els textes fundacionals del país. Per l’edifici, que és magnífic,  hi ha gravades cites fantàstiques com la que us reprodueixo.

washington 1 de juliol educació blog

De tota manera, si hagués de triar l’activitat més interessant del dia d’avui, potser em quedo amb la classe particular que ens ha fet a nosaltres cinc el Dr. Steven Billet, director del “Màster d’afers legislatius” de l’escola de Management polític de la  George Washington University (a qui veieu a la imatge amb els nostres intèrprets). La xerrada, farcida de dades del PEW Research Center, i feta des d’un punt de vista crític fascinant, versava sobre les properes eleccions americanes de la propera tardor. Classe i debat posterior han anat, però, molt més enllà. El Dr. Billet ens ha donat molts elements de reflexió crítica sobre l’actual escenari polític als Estats Units (i més enllà).

washington 1 de juliol Dr. Billet

Hem acabat el dia, llarg i intens com tots els que estem passant a Washington, veient un partit de beisbol que han guanyat els Nationals, els “nats” de la ciutat. No sé qué més es pot demanar.

washington 1 de juliol 023

Postdata: Pel carrer he vist autobusos que porten un porta-bicicletes al davant. He de mirar de fer-lis fotografies, per en Xavier Corominas. Al metro m’he fixat en l’accessibilitat pels minusvàlids, per encàrrec d’en Quim Bonaventura. Bones solucions d’aparença simple. Washington m’està agradant molt com a ciutat . I tot plegat és un enorme privilegi.

La cara i la creu

1 juliol 2010

Perquè el President Obama, una de les figures polítiques més poderoses del món, té tantes dificultats per complir les seves promeses electorals? Perquè aprovar la llei de la reforma sanitària, per poder ampliar la cobertura sanitària als prop de 45 milions de persones que no en tenien, li ha costat tant?  Perquè nomenar els càrrecs que el President dels Estats Units ha de designar, li pot arribar a costar mesos? La resposta està en el funcionament del sistema polític americà: en els equilibris que es varen establir des del seu inici per evitar que cap dels poders tingués un marge de maniobra massa gran. Els poders executiu i legislatiu es veuen  obligat a buscar el mutu recolzament. Són les conseqüències del sistema de “checks and balances”, de separació de poders,  que es va estructurar. Amb avantatges i també força inconvenients.

Avui hem passat la major part del dia al Capitoli, aprenent com funciona aquest sistema. Hem estat a la sessió del Congrés (House of representatives) i a la del Senat, des de les respectives tribunes de convidats.  Hem fet també la visita a l’edifici, a la rotonda (la sala sota que es troba sota una de les cúpules més famoses del món) i a les diferents sales històriques. Hem vist el lloc on els Presidents juren el seu càrrec.(Una mica de mitomania política). I hem pogut conversar amb diverses persones que treballen en un dels complexes polítics més grans del Mon. Ens hem entrevistat (breument) amb la Senadora demòcrata de New Hampshire, Jeanne Shaheen, que és la presidenta de la subcomisisó d’afers europeus del Senat, i hem parlat llargament amb un dels seus assessors. Després hem tingut una reunió amb un dels responsables tècnics de la subcomissió d’Unió Europea del Congres. Amabilitat i franquesa en tots els casos. La majoria de les persones amb les que ens hem vist fins ara actuen així: educadament, i cordial, i expressant la seva opinió sense embuts. Si pensen que el seu país ha actuat en algun tema, de forma indefensable, ho diuen així. De moment, és el que ens hem trobat. S’agraeix. Això i la disponibilitat que també, de moment ens hem trobat.

També sorprenen les enormes dimensions de tot plegat: dels edificis, del nombre de persones que hi treballen. Per fer-vos el càrrec us explico només que hem baixat al subsol  i allà hem pogut veure un trenet subterrani que comunica els edificis (força allunyats) d’oficines del Senat i del Congres, amb l’edifici central del Capitoli. Els congressistes i senadors van a votar sovint enfilats en aquest trenet que recorre el turó del Capitoli per dintre: increible.

Per tot arreu ens anem trobant amb  la cara i la creu. de la realitat d’aquest país.  Per exemple al Tribunal Suprem. No es veu molt bé a la foto de la mítica façana del Tribuna Suprem, però al al frontispici de l’edifici hi ha una inscripció damunt la pedra: “Equal justice under law” . Pocs metres davant de la façana, hi ha les taules dels activistes pro abolicio de la pena de mort. Les pancartes que utilitzen recullen la mateixa frase :“Equal justice under law”. 

washington 30 de juny cort suprema blog

i la creu:

washington 30 de juny cort suprema contra pena mort

Més d’una persona ens ha parlat del fet que, les cauteles que el sistema preveu per evitar que qualsevol dels poders abusi de la seva posició, s’utilitzen avui massa sovint per fer obstruccionisme, o per treure avantatges parcials o territorials que no tenen en compte el be comú. Ens han parlat també de la dificultat creixent de construir consensos , de l’increment del sectarisme i del buit que deixen grans figures de molt pes polític, com Edward Kennedy, que era capaç de treballar transcendint les fronteres del seu partit per aconseguir objectius que havien de beneficiar tot el país, evitant fer càlculs només pensant en el curt termini i en les properes eleccions (No us sona de res això?: Són “mals temps per la lírica” arreu? ).

A la tarda hem estat a la Seu central del Partit demòcrata: molta gent jove , transparència total en les oficines, fotos de la campanya de Barack Obama per tot l’edifici,… I una reunió molt interessant amb dos joves Directors sectorials de temes electorals. Llarga conversa sobre la seva estratègia per les properes eleccions i sobre  plantejaments de campanya. Agradables i professionals, de nou. Remarcable per la seva competència i la seva joventut Sindy Benavides, pura energia.

washington 30 de juny partit demòcrata

Continuarà…..

28 juny 2010

washington 27 de juny i have a dream blog

No podia rebutjar la invitació i desaprofitar la oportunitat de conèixer la societat i el sistema polític dels Estats Units des de un programa que busca “construir la comprensió mútua entre els EUs i altres països” . Avui, com que és diumenge, encara no hem començat el programa de reunions, pròpiament. Demà engeguem. Promet esser intens i extremadament interessant perquè cobreix tant el nivell federal, com l’ estatal i el local., i també una gran varietat de temes com l’estructuració federal de l’Estat, o l’acció del govern en aspectes com la integració de la immigració, l’atenció a la població en risc d’exclusió, les energies renovables, i tants d’altres…  Avui, però, hem fet una visita turístico / política pels llocs més significatius de Washington DC: el Memorial de Jefferson, el de Washington, el de Lincoln, … Hem visitat el Museu de Història d’Amèrica, hem vist el tros de pedra de la lluna que està incrustat en un dels vitralls de la Catedral….  A tot arreu, el funcionari del Departament d’Estat que ens acompanyava ens ha anat explicant el significat històric del que anàvem veient. Era un jove fill de pares d’origen immigrant, que feia la seva descripció amb un punt d’emoció. Quan s’acomiadava ens ha confessat que li agradava molt fer, de tant en tant, aquesta feina, per l’orgull que és per ell pertànyer a un país com aquest. Aquest orgull era evident quan ens parlava de la història dels “pares fundadors” que varen tenir el valor de liderar un procés que en aquell moment, en el “segle de les llums” era  un experiment molt agosarat, de resultats impredictibles. L’experiment va derivar en la la creació de la nació americana , basada en uns principis que continuen essent, ens deia, encara avui revolucionaris.

 

Les paraules que estan gravades en el memorial de Jefferson ens recorden alguns d’aquests principis:

washington 27 de juny jefferson

Al memorial de Lincoln hi ha gravades les paraules del famós discurs de Gettysburg:

washington 27 de juny Gettysbrug blog

Continuarà

Ja fa dies que veiem als mitjans el que és, segurament, una de les pitjors versions del Estats Units d’Amèrica que hem vist en les darreres dècades.

L’any 2010 vaig tenir l’oportunitat de conèixer el país des d’un punt de vista molt diferent del que estem veient darrerament. En record d’aquella magnífica experiència i en agraïment a totes les persones generoses que ens varen atendre en aquelles tres setmanes de juliol de 2010, reedito algunes de les notes que vaig publicar en aquest blog durant aquell viatge.

Només per recordar que hi ha una altra cara de la lluna

 

Fa més d’un any que vaig deixar d’escriure en aquest blog.

Necessitava un descans i també guanyar perspectiva després de temps complexes i difícils per mi.

Avui, però, no puc deixar de parlar. Necessito parlar de la pena que m’ha causat la notícia de la mort de Narcís Jordi Aragó i de tot el que aquest fet m’ha evocat.

Des que ahir vaig conèixer la trista notícia del seu traspàs, no he deixat de recordar-lo. M’han vingut al cap molts moments i situacions en què la seva generositat i la seva elegància, que és una altra forma de generositat,  m’havien fascinat.

En Narcís ha estat un home generós que ha dedicat a la ciutat de Girona i a la seva gent temps i esforços incomptables. Enyorarem per damunt de tot aquesta seva generositat, el seu immens esperit cívic, el seu amor infinit per la ciutat i la seva gent, la seva lleialtat a la ciutat i a la seva ciutadania

Ha estat també un home d’elegància màxima: ha tingut l’encert d’elegir, dins les possibilitats existents, sempre la millor. Ha estat així en les seves eleccions vitals i també en la seva vida professional. Era capaç  de trobar sempre la paraula justa, ni una més ni una menys, i en el to just en cada moment. El seu rigor, la minuciositat amb què preparava cada intervenció pública, cada article, són irrepetibles. El temps i l’energia que dedicava sempre a fer la feina impecablement ben feta és una forma de respecte i generositat màxims envers els altres.

Serem molts els que enyorarem la seva sensibilitat i la seva gran finezza. Escrivia extraordinàriament bé i la seva oratòria era, també, extraordinària, molt treballada: “deia” millor que ningú.  Ha estat i ha de continuar essent un exemple a seguir.

En Narcís ha estat, a més, un home amb una visió aguda de la realitat, clarivident. Des de la seva casa del carrer de les Ballesteries veia el món i la ciutat de Girona, com un destil·lat d’aquest món, amb una mirada escrutadora, irònica i amorosa al mateix temps, que el portaven a distingir sempre el gra de la palla, l’essencial de l’accessori. Escoltava i llegia de forma excel·lent. En temps líquids ell sabia perfectament discriminar on hi havia solidesa i on, només,  la bromera del moment.

A més de la seva dimensió pública en Narcís tenia també un tracte personal extraordinàriament delicat. Em penso que a tots aquells i aquelles que en diferents moments li vàrem demanar consell i suport, ens va donar amb la delicadesa i, alhora, la sinceritat que el caracteritzaven, l’ escalf i ajut que ens calia. Som molts els que, com jo mateixa, tenim amb ell, també en aquest sentit,  un deute de gratitud per sempre.

En aquesta dimensió personal era on millor es podia copsar, d’altra banda, la gran importància que tenia en la seva trajectòria la presència al seu costat de la seva companya de tota la vida, la pintora Mercè Huerta.

Ell representava i representarà sempre una certa “ànima” de la nostra ciutat, i ens ha n’ha deixat testimoni en la seva obra escrita. Tota ella és absolutament recomanable. Avui, però, m’agrada evocar una petita peça de l’any 1994 titulada  “Teoria i pràctica de Girona”. Es tracta d’un text poc divulgat que vaig conèixer gràcies a Joaquim Nadal.   En el llibre, en una prosa deliciosa, en Narcís va repassant alguns tòpics que es reiteren sempre sobre Girona i va demostrant amb exemples reals que es tracta d’això: de tòpics. I per fer-ho va utilitzant la fórmula “La teoria diu… , però la pràctica ensenya… “. Aragó acaba el llibre parlant de la immortalitat de Girona, tot dient que la ciutat “sap que la immortalitat no li ha de venir dels afalacs dels de fora, sinó de la voluntat dels de dins” i que “una ciutat no és pas immortal perquè ho diuen els papers, sinó perquè de debò té capacitat de sobreviure i de perpetuar-se amb l’esclat d’una contínua germinació”.

En aquest sentit, en Narcís se’n ha anat però ens ha deixat molts deures a fer a tots els que l’hem admirat i estimat.

M’ha agradat molt llegir avui els diferents retrats que d’ell han aparegut a la premsa. Especialment aquells d’ alguns dels seus i les seves col·legues . Permeteu-me destacar entre aquests el commovedor retrat que n’ha fet Eva Vázquez.

Descansa en pau estimat Narcís Jordi.

 

Acabat un mandat municipal complex a l’Ajuntament de Girona, vull recollir en unes línies alguns dels sentiments del temps viscut i expressar l’agraïment per tots els aprenentatges fets.

Abans d’aquest mandat ja vaig esser Regidora i Tinent d’alcalde del nostre Ajuntament de Serveis Socials, Ocupació, Dona, Promoció econòmica i Turisme, de 1995 a 2004. Vaig tenir la sort de poder engegar diversos serveis que encara avui segueixen existint, com el servei d’ocupació (DIE), la xarxa de centres oberts, o el servei d’atenció a les dones víctimes de violència de gènere, entre altres. Llavors vaig marxar per fer-me càrrec de la Delegació del Govern de Pasqual Maragall a la demarcació de Girona, amb l’encàrrec de tirar endavant molts projectes llargament meditats, entre ells el gran projecte de descentralització de la Generalitat amb l’agrupació de tots els serveis territorials en el gran edifici que havíem de construir en l’espai de l’antic Hospital de Santa Caterina. Vaig marxar fa 10 anys després d’haver tingut la sort de poder aprendre molt de tots els meus companys i companyes dels diferents equips de govern i de l’alcalde Joaquim Nadal i de l’alcaldessa Pagans.  Marxava agraïda i feliç per la coneixença de grans persones , alguns companys regidors i regidores, d’altres veïns i veïnes que estimen la ciutat, que la gaudeixen i la pateixen, i la viuen amb intensitat, a la majoria de les quals tinc la sort de poder seguir anomenant, sincerament, amics o amigues.

Les circumstàncies avui són molt diferents, i d allò que es va anomenar “l’estil gironí de fer política” ja fa temps que no en sentim a parlar.  L’entorn polític ha canviat i, en el meu cas, la posició ha canviat del tot: els darrers quatre anys he estat la cap de l’oposició, amb la responsabilitat que això suposa. Fer oposició és dur i difícil , i oposició municipal encara més. En democràcia un exercici responsable de l’oposició , però, és la garantia de bon funcionament del sistema . Des del nostre grup a l’oposició hem procurat tenir una actitud constructiva des del primer moment: facilitant la governabilitat des del primer dia aprovant el cartipàs, votant moltes vegades a favor de les propostes que l’equip de govern feia arribar al Ple, o facilitant l’aprovació de tres dels quatre pressupostos, per posar alguns exemples. Hem volgut tenir un to constructiu i centrat en la ciutat i la seva gent fins al darrer dia.

Control i impuls del govern ha estat el nostre lema. Hem treballat intensament: hem llegit tots els decrets i acords del govern per controlar la seva acció . Hem visitat la majoria de serveis municipals i també els d’altres administracions i hem fet mocions centrades en els temes que ens han preocupat més i hem intentat aconseguir el compliment de les que han estat aprovades. Controlar el govern i impulsar el nostre programa és el que hem intentat fer fins al dia d’avui.

 El més dur d’aquest mandat ha estat rebre moltes peticions i gairebé supliques de tants veïns i veïnes que en les nostres constants visites als barris de la ciutat ,  ens han demanat ajut i suport a situacions personals i familiars de gran duresa, i tenir tan pocs instruments, malgrat ser regidors d’aquest Ajuntament , per poder atendre’ls i donar-los una sortida, un camí d’esperança per la seva situació. Aquesta és la recança amb la que m’acomiado.

En el capítol positiu hi ha, sobretot, la relació amb la gent de Girona, de tota la ciutat , de tota mena i condició, que és el que dona sentit a la nostra feina. Això és , sens dubte, el millor que té ser regidor de l’Ajuntament. També alguns assoliments: L’aprovació de diverses de les nostres mocions , el Pla contra la pobresa i l’exclusió, El Pla de xoc contra la pobresa infantil i els recursos addicionals que vàrem aconseguir injectar-hi els darrers tres anys,  els fons d’ocupació que han donat lloc al “Girona actua”  dels darrers tres anys, el “pla estratègic del Sector Est” o l’acord per mantenir la ubicació del nou Hospital Trueta al Nord de la ciutat , o l’augment d’hores d’atenció a les dones víctimes de violència.

I també és positiu poder donar continuïtat a la nostra feina, a la tasca de tants anys del socialisme català, d’obediència estrictament catalana, sobiranista , a partir de la creació d’ un nou partit MES, Moviment d’esquerres , que  només amb tres mesos d’existència,  ha presentat llistes municipals a més de 130 arreu de Catalunya. A Girona hi serem en coalició preelectoral amb ERC en una llista conjunta que incorpora Pere Albertí , Roser Maeso, Francesc Brunés, Montse Benito, Isabel Codina,… i nosaltres els donarem tot el nostre suport.

El meu sentiment dominant avui és la gratitud.  Només puc tenir paraules d’agraïment pels gironins i gironines que, un cop més, fa 4 anys ens varen atorgar un gran caudal de confiança. També a tots els companys regidors i, molt especialment, als quatre companys del nostre grup que hem passat a ser socialistes no adscrits, i també als tècnics municipals per la seva bona tasca.

He procurat treballar sempre pensant en la ciutat i la seva gent i  amb fidelitat a les nostres arrels, a la nostra trajectòria, al nostre programa, i a les nostres idees. Avui crec que ja és hora de deixar pas. Però seguiré implicada i compromesa amb els destins de la nostra ciutat, que estimo. Com a ciutadana, a més, seguiré reclamant una manera de fer política, més transparent i participativa, i més orientada al bé comú que a la recerca del poder.

Avui més que mai crec que ens cal reivindicar la bona política. La que es centra en el servei públic, en el bé públic,  que és quelcom que va molt més enllà de la suma del servei als interessos dels uns o dels altres. M’acomiado reivindicant la política com la noble activitat a la recerca de la llibertat , la justícia, la igualtat, la fraternitat, la tolerància o la responsabilitat; que vol resoldre els problemes de la ciutat i dels ciutadans, i que vol procurar la felicitat privada i col·lectiva de tots.

Pia Bosch Codolà

www.piabosch.cat

Regidora de l’Ajuntament de Girona

Un pas al costat

Amèlia Barbero, Martí Terés, Pia Bosch, Maria Mercè Roca, Xavier Amores i Miquel Poch, en l´anunci d´ahir.

Ahir, dia 18 de març vam anunciar públicament que el MESMoviment d’Esquerres i Esquerra Republicana de Girona hem arribat a un acord per formar una coalició electoral de cares a les eleccions municipals d’enguany. La candidatura, encapçalada per Maria Mercè Roca, neix com la millor fórmula que hem trobat de confluència entre els dos espais polítics per tal de bastir, junts, l’eix d’ una nova majoria d’esquerres a la ciutat.

L’acord que vam anunciar s’ha forjat al voltant de les moltes coincidències que es donen entre els nostres projectes de ciutat : Dinamització de l’economia i lluita contra les desigualtats i per la justícia social, polítiques de benestar i creació d’ocupació, regeneració democràtica, dins un projecte de ciutat basat en l’educació i la cultura. Totes aquestes són prioritats i eixos programàtics que vam apuntar i que desenvoluparem en les properes setmanes. L’objectiu és que  torni a haver-hi un govern progressista a Girona, i això només ho podem fer sumant partits polítics, entitats, moviments socials i ciutadania diversa per bastir una candidatura de progrés. I així ho farem.

En el meu cas particular, estic i estaré plenament compromesa amb la candidatura. Ja vaig anunciar el mes de maig passat que treballaria per una gran confluència progressista a la ciutat, però no em vaig manifestar personalment disposada a tornar a formar part d’una candidatura. I ahir vaig explicar públicament allò que les persones del meu entorn íntim coneixíen de fa temps: no formaré part de cap candidatura municipal a les properes eleccions.

Aquesta és una decisió llargament meditada i presa fa ja uns mesos. Enguany fa vint anys que vaig tenir l’honor de ser escollida Regidora de l’Ajuntament de Girona dins d’una llista encapçalada per l’alcalde Joaquim Nadal. Vaig tenir l’oportunitat de dirigir els serveis socials, els serveis d’ocupació, les polítiques de gènere, i més tard, les polítiques de promoció econòmica de Girona. Després vaig poder seguir servint la ciutat i la seva gent com a Delegada del Govern de la Generalitat i com a Diputada al Parlament. Fa quatre anys vaig ser candidata a l’alcaldia i he estat la Cap de l’oposició al llarg d’aquest mandat. Em sembla que és hora per mi d’encetar una nova etapa.

La meva passió per la ciutat i per la seva gent segueix intacta, però estic segura que trobaré la forma de seguir al seu servei des d’altres àmbits, quan acabi l’actual mandat municipal, d’aquí a poques setmanes.

Vaig reiterar també, però, que el meu compromís amb el MESMoviment d’Esquerres segueix plenament vigent, i que d’aquí al mes de maig seguiré treballant perquè la coalició ERC – Moviment d’Esquerres sigui la guanyadora d’aquestes eleccions, i les prioritats polítiques en aquesta ciutat tinguin un marcat accent social i de progrés. Girona mereix un govern millor.

#JesuisCharlie

El meu cor és avui a Paris.

Liberté, de Paul Eluard :

 

Sur mes cahiers d’écolier

Sur mon pupitre et les arbres

Sur le sable sur la neige
J’écris ton nom

Sur toutes les pages lues
Sur toutes les pages blanches
Pierre sang papier ou cendre
J’écris ton nom

Sur les images dorées
Sur les armes des guerriers
Sur la couronne des rois
J’écris ton nom

Sur la jungle et le désert
Sur les nids sur les genêts
Sur l’écho de mon enfance
J’écris ton nom

 

Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J’écris ton nom

 

Sur tous mes chiffons d’azur
Sur l’étang soleil moisi
Sur le lac lune vivante
J’écris ton nom

Sur les champs sur l’horizon
Sur les ailes des oiseaux
Et sur le moulin des ombres
J’écris ton nom

Sur chaque bouffée d’aurore
Sur la mer sur les bateaux
Sur la montagne démente
J’écris ton nom

Sur la mousse des nuages
Sur les sueurs de l’orage
Sur la pluie épaisse et fade
J’écris ton nom

Sur les formes scintillantes
Sur les cloches des couleurs
Sur la vérité physique
J’écris ton nom

Sur les sentiers éveillés
Sur les routes déployées
Sur les places qui débordent
J’écris ton nom

Sur la lampe qui s’allume
Sur la lampe qui s’éteint
Sur mes maisons réunies
J’écris ton nom

Sur le fruit coupé en deux
Du miroir et de ma chambre
Sur mon lit coquille vide
J’écris ton nom

Sur mon chien gourmand et tendre
Sur ses oreilles dressées
Sur sa patte maladroite
J’écris ton nom

Sur le tremplin de ma porte
Sur les objets familiers
Sur le flot du feu béni
J’écris ton nom

Sur toute chair accordée
Sur le front de mes amis
Sur chaque main qui se tend
J’écris ton nom

Sur la vitre des surprises
Sur les lèvres attentives
Bien au-dessus du silence
J’écris ton nom

Sur mes refuges détruits
Sur mes phares écroulés
Sur les murs de mon ennui
J’écris ton nom

Sur l’absence sans désir
Sur la solitude nue
Sur les marches de la mort
J’écris ton nom

Sur la santé revenue
Sur le risque disparu
Sur l’espoir sans souvenir
J’écris ton nom

Et par le pouvoir d’un mot
Je recommence ma vie
Je suis né pour te connaître
Pour te nommer

Liberté.

 

Apunts anteriors »