El cap de setmana a Girona ha estat ple de grans moments. El primer va ésser el divendres a la tarda: em varen convidar des de Onda Rambla a participar en el programa “La taverna de La Rambla”. Ja m’ho havien avançat, i va ésser així: vaig passar una estona excel.lent amb l’Eduard Cid, en Pere Bahí i en Pep Rodriguez. Gent fantàstica, com en Julià, el “jefe”, que també hi era. Em va passar l’estona volant, i , fins i tot, vaig cantar un bolero!. No sé si m’havia divertit mai tant en un programa a la ràdio! El programa era gravat i s’emetrà el 18 de febrer.
Després vaig poder anar a la presentació del darrer premi “Just Casero” de novel.la curta: el llibre “Olor de violetes” de Josep Campmajó. Va ésser un acte molt especial (coincidíem avui amb en Quim Nadal en aquesta sensació), deliciós en molts sentits, i no només pel còctel de violetes que es va servir en acabar. Va ésser molt especial sobretot perquè l’autor, en Josep Campmajó, estava molt i molt feliç, i la seva felicitat era encomanadissa. Els presentadors (els veiu a la foto de Aniol Resclosa) varen estar a l’alçada, en Josep M. Fonalleras analític i prolix en la seva lectura crítica i Quim Nadal molt més breu, ocurrent i en sintonia total amb l’ànim col.lectiu (absolutament adaptat a l’auditori, això que ell fa sempre tan bé). L’autor, visiblement emocionat, va ésser també breu i mentre parlava era evident que pal.ladejava cada paraula i cada segon. Els seus agraïments, com els de l’inici del llibre, varen incloure una reverència “als mesquins i als mediocres per la bogeria i la doma dels sentiments”, i res va espatllar un moment rodó . (Jo confesso, a més, que la dedicatòria que em va signar en Josep em va alegrar el vespre!). He començat a llegir el llibre i m’encanta. Us el recomano del tot.
Dissabte vaig anar a un acte molt diferent, radicalment diferent: la Diada de la Policia Municipal de Girona. Aquest és un acte de gran formalitat: els membres dels cossos uniformats (diferents cossos policials, bombers, …) hi van amb el vestit de gala. I tot i aquesta formalitat , l’acte va tenir un caràcter molt proper, molt familiar. Segurament el gran cap que és en Josep Palouzié està a l’origen de l’esperit que desprenia l’acte i de l’actual excel.lent ambient de treball que es respira a la Policia local de Girona. Palouzié és un home tranquil i discret que és capaç de deixar espai als altres per treballar, per pensar i per donar el millor de sí mateixos. L’acte traspuava respecte per la feina ben feta, per el treball col.lectiu i per la iniciativa individual, per la tasca quotidiana feta amb professionalitat i pels moments més heroics que pot tenir la feina que fan els agents. Em va agradar trobar-hi molts amics i molts professionals que respecto enormement. La veritat és que ja a l’Ajuntament, però després, a la Delegació del govern, he tingut ocasió per conèixer de prop la feina que fan els cossos de seguretat i això em fa apreciar-la i respectar-la enormement.
Potser el fet d’estar poc temps a Girona m’està estovant, però el cert és que a mi cada vegada em sembla més ben destil.lada (i m’agrada més) aquesta barreja de cosmopolitisme i familiaritat de Girona. Decididament, aquesta nostra “ciutat màgica” (com l’anomena George Steiner, el “duc de Girona”), és un món fascinant.
