Fil dels
Apunts
Comentaris

Aquest dijous 26 de gener a les 19.30 h. l’ex-Conseller d’Economia de la Generalitat Antoni Castells pronunciarà una conferència en la presentació a la ciutat de Girona del seu llibre ‘Per mirar endavant, la meva part de veritat’ . Serà al  Caixa Fòrum Girona en un acte organitzat per la delegació a Girona de la Fundació Catalunya Europa, que jo mateixa encapçalo. El llibre de l’ex-Conseller i i catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona serà presentat per Manel Serra, vicepresident del Consell Social de la UdG.

‘Per mirar endavant, la meva part de veritat’ recull textualment la conferència que Antoni Castells va pronunciar al Cercle d’Economia el passat 29 de juny de 2011, mig any després de deixar de formar part del Govern de Catalunya. En aquest llibre fruit de la citada conferència, Antoni Castells explica amb transparència i fermesa la realitat del llegat financer del Govern d’Entesa i analitza amb rigor la situació econòmica que vivim, exposant unes idees i preocupacions per mirar endavant, treballant plegats al servei del país i dels ciutadans.

“L’experiència m’ha ensenyat que quan es respon al soroll amb soroll el que en surt no és la llum, sinó més soroll. Les coses han de tenir resposta en el moment més apropiat, i aquest moment sempre acaba arribant”. Així explica en la conferència i el llibre posterior  la seva decisió, després de mig any de silenci, de respondre a “la política que al llarg d’aquests mesos ha adoptat l’actual govern de la Generalitat i els partits que li donen suport respecte del llegat del govern anterior i la gravetat de la situació financera que s’ha trobat, contrària a la realitat de les dades, impròpia del comportament institucional que cabria esperar d’un govern i completament contraproduent des del punt de vista dels interessos del país”.

En la presentació del llibre, tal com va fer en la conferència del Cercle d’Economia, Antoni Castells aprofundirà en la realitat del llegat financer del Govern d’Entesa. En aquests sentit, el llibre ‘Per mirar endavant, la meva part de veritat’ recull paraules d’Antoni Castell que exemplifiquen la seva posició i seran explicades en la presentació: “L’altra dia encara vaig escoltar una persona que hauria d’estar ben informada (una personalitat pública, que ha exercit altes responsabilitats) afirmant que el govern anterior va dir que el dèficit era de 2.000 milions d’euros, quan en realitat ha estat de més de 7.000. És una falsedat total. El dèficit hauria d’haver estat de 4.800 milions d’euros (el 2,4% del PIB) i nosaltres vam fer una previsió que el situava per sobre de 7.000 (entorn de 7.200; i després, segons les darreres estimacions, sembla que es pot situar entorn dels 7.600)”.

L’acte de presentació del llibre d’Antoni Castells estarà obert a tothom i serà la segona activitat que organitzem des de la nova delegació de la Fundació Catalunya Europa a Girona, després de la seva presentació el passat octubre del 2011. Jo mateixa, com a delegada de la Fundació a la demarcació, donaré la benvinguda a l’acte tot recordant que la voluntat de la Fundació és estimular la creativitat, les idees i els projectes que permetin projectar Catalunya a Europa.

Avui “El Punt/Avui” m’ha publicat aquest article que us convido a llegir:

Els comptes de Girona

En les properes setmanes caldrà aprovar un pressupost per a l’any 2012 a l’Ajuntament de Girona. Des del grup municipal socialista explicarem responsablement a la ciutat quina és la nostra proposta per a un any que es preveu complicat a tots nivells. Per entendre les diferents posicions caldrà tenir ben present d’on partim. Es parla a nivell general de la delicada situació financera dels ens locals i això pot fer pensar que no hi ha diferències significatives entre ajuntaments. Res més lluny de la realitat. Les diferències existeixen i són rellevants, i això es pot veure fins i tot en el nostre entorn més proper de les comarques gironines, sense anar més lluny. És evident que davant problemes similars els ajuntaments s’han comportat en els darrers anys de formes molt diverses. Així, tothom que coneix la situació de Girona sap que l’herència financera que hem rebut dels anteriors equips de govern és excel·lent, i així ho ha admès el mateix equip de govern municipal actual.

Malgrat això, han aparegut als mitjans de comunicació informacions genèriques que poden conduir a error i, per aquest motiu, trencant la meva línia de conducta habitual, parlaré per un dia del passat, en lloc de parlar de futur, per poder aclarir els termes d’aquesta “herència” positiva. Tothom que ha seguit la nostra vida municipal sap que a Girona no tenim un problema de dèficit excessiu, sinó que aquest estava el maig de 2011 per sota del límit permès per la llei. Concretament teníem un endeutament per sota del màxim marcat i molt per sota de molts altres ajuntaments catalans, un endeutament de 568 €/habitant, inferior en un 30% a la mitjana dels ajuntaments gironins. Girona tenia, per tant, marge per poder demanar crèdit. A més, l’equip sortint va deixar partides econòmiques molt ben dotades per acabar de passar l’any 2011, algunes de lliure disposició, com un “Fons de contingència” de 200.000 euros, o uns “Romanents” (estalvis) de 400.000 euros. Per altra banda, les inversions programades tenien previstes les seves formes de finançament: els pisos tutelats per a gent gran de l’antic conservatori, sota les Voltes d’en Rosés, que havia de fer l’empresa municipal Vivendes de Girona SA, tenien un crèdit ICO a un interès molt avantatjós ja concedit per finançar-los; el projecte de centre cívic a l’antic cinema Modern tenia consignada una partida de 800.000 euros per començar a gastar aquest any, etc. Com que això és així s’han pogut gastar, per exemple, els 200.000 euros de lloguer de lluminàries de Nadal, o els 20.000 euros pagats a un consultor per refer l’organigrama del Departament d’Urbanisme, o s’ha finançat la creació de dues noves places per al gabinet de comunicació, o…. moltes altres noves despeses fetes aquest darrer semestre. L’aturada de les inversions, per tant, no ha estat deguda a les dificultats econòmiques “per fer front a l’escassetat de recursos de la tresoreria municipal”, tal com hem pogut llegir en algun mitjà de comunicació. L’aturada d’aquestes diverses obres és deguda a decisions, ben legítimes, per descomptat, de l’actual equip de govern, que ha cregut que aquests no eren projectes que fossin del seu gust. Per altra part, les obres de les cases de l’Onyar s’han aturat perquè l’Ajuntament no vol que els veïns hagin de pagar una part del cost i perquè l’Ajuntament no vol (si ho volgués fer, ho podria fer perfectament per disponibilitat econòmica) compensar els diners que ara l’Incasol no vol aportar.

Penso que cal fer, encara que sigui d’aquesta forma resumida, l’aclariment, perquè és de justícia reconèixer un gran esforç de rigor en la gestió pressupostària fet en el passat que ens permet, en moments com l’actual, poder pensar en els propers exercicis sense més angoixa que la que es deriva dels problemes actuals, sense arrossegar càrregues pesants que ens llastrin el present. Així, aplicant un criteri de prudència, en aquests darrers anys s’havia passat de preveure uns ingressos de 97,5 M al 2008 a preveure’n 96,07 M per al 2011. Aquesta previsió de disminució va evitar que es fessin despeses per sobre les possibilitats de recaptació que marcava l’evolució de la realitat econòmica. És gràcies a aquest rigor i prudència que podem, entre altres coses, fer front als incompliments en el pagament de les administracions superiors, en especial del govern de la Generalitat, que és qui té amb nosaltres el deute més important, cercant formes de finançament que altres ajuntaments ja voldrien i que no es poden ni plantejar, com les pòlisses de crèdit recentment contractades. Per això, malgrat que la Generalitat ens deu més de 13 milions d’euros per diferents conceptes, l’Ajuntament pot mantenir una mitjana de pagament als seus proveïdors de 41 dies, mentre la llei marca un màxim de 50 dies, que malauradament molts ens locals es veuen abocats, ara mateix, a incomplir. En temps com els que estem vivint segurament podem valorar millor que mai la bona feina feta en el passat per assolir un equilibri pressupostari més que raonable que és, avui més que mai, un model a seguir.

Oriol Bartomeus ha publicat una excel.lent reflexió al seu blog. Em sembla molt interessant com a base per un debat que hem de fer urgentment i per això el reprodueixo tot seguit:

Les classes mitges

El combat d’ara i aquí és el combat per l’ànima de les classes mitges. I aquest l’està guanyant la dreta. No la dreta política (els partits de dreta), la dreta ideològica. Les classes mitges urbanes s’han tornat individualistes, en part perquè és l’únic discurs que reben. El discurs alternatiu no existeix (ergo, no els arriba per cap banda). L’esquerra ha comprat el mateix discurs que utilitza la dreta, tot i que l’embolcalla amb benes i cotó fluix. Però el fons és el mateix. El fes-t’ho com puguis. El discurs que nega la societat, que promociona un individualisme egoista, incompatible amb les polítiques de benestar. La gent es demana perquè ha de contribuir a finançar l’escola i la sanitat públiques, els subsidis d’atur, les pensions. L’únic pretext és el de “a mi també em pot tocar”. Però això és una trampa, perquè al final si jo tinc diners, em puc pagar la pensió (de fet, d’això van els fons de pensió individuals), puc pagar-me la sanitat i puc pagar una escola pels meus fills (privada, és a dir, sense la molèstia de compartit pupitre amb la púrria social, de la qual jo no formo part). El benestar està bé si es concep com una casa de misericòrdia, perquè tothom té un punt de samarità i no deixarem que els “pobres”·es morin per les cantonades (a més, fa lleig) ni que els seus fills no sàpiguen llegir i escriure. L’estat del benestar està be, però no a costa de la meva butxaca. És el que hi ha darrera de tot el debat sobre la sostenibilitat (econòmica) de les polítiques de benestar. Els hospitals públics no han de ser deficitaris. Com? Aleshores, per què paguem impostos? Aquí està la clau. Si estrenyem els serveis públics al màxim per fer-los (econòmicament) sostenibles, podem baixar els impostos a la gent (les classes mitges) que, alliberada de l’enutjosa càrrega de finançar el pesat estat del benestar, podria dedicar els seus (seus!) diners a pagar-se els seus propis serveis. Bones escoles, bons hospitals, bones pensions… per a qui s’ho pugui pagar. La resta, a la misericòrdia.
Aquest és el discurs que ha calat i cala a les classes mitges. El discurs de l’individu que només és responsable de si mateix i dels seus (“society? There’s no such thing”, que deia Margaret Tatcher). Però és un discurs amb trampa. Quanta gent es pot pagar un tractament mèdic? Quants dels que defensen que cadascú miri per si mateix poden finançar un tractament de quimioteràpia amb els seus propis mitjans, si mai tenen la mala sort de tenir un càncer? Quants d’ells podran estalviar prou (entre hipoteca, escola per als nens, manutenció, assegurança de salut) per fer un raconet per a la jubilació? No és ja que hi ha una part substancial de les classes mitges que es poden empobrir fins a passar a engruixir l’exèrcit dels subsidiats (i això ja està passant des que va començar la crisi). No és ja que hi ha un fenomen de proletarització en segments socials que havien assolit un nivell de cert benestar (llicenciats amb treballs precaris, mileuristes amb tres màsters). És que el gruix de les classes mitges simplement no es pot finançar uns serveis de benestar similars als que rep actualment per via impositiva. Aquest és el tema. Per això cal l’estat del benestar. Perquè sense estat del benestar no hi ha societat que valgui. Perquè possiblement només un de cada deu es pot garantir la salut, la jubilació i l’educació dels seus fills exclusivament amb els seus mitjans (va, potser dos de cada deu). La resta no. La resta, el 80 o 90%, no podrà fer front a una malaltia greu i anirà a parar a la casa de misericòrdia, els seus fills aprendran a llegir i escriure (i encara gràcies) en escoles miserables dignes d’Oliver Twist, i haurà de pidolar per tenir feina (i conservar-la) fins a caure mort (perquè possiblement el seu pla de pensions s’haurà volatilitzat en una operació borsària de la qual no en tindrà ni idea).
El tema és la societat. No podem permetre que les classes mitges, que són la baula que relliga el nostre teixit social, se’n desentenguin seduïts pels cants de sirena de l’individualisme militant del discurs únic. O hi ha un altre discurs, o hi ha alternativa creïble, o la societat se’ns esfilagarsarà sense remei.

Avui el Diari de Girona m’ha publicat aquest article, que us convido a llegir:

Aquests dies es compleix un any des que els meus companys van confiar-me la tasca d’encapçalar la candidatura socialista a l’Ajuntament de la ciutat de Girona. Just ara ha fet un any que vaig començar a presentar aquesta candidatura en un acte molt emotiu el dia 1 de gener de 2011, al Pont de Pedra de Girona al qual varen assistir molts amics, amigues, i molts companys , i en el qual també em va acompanyar, entre altres, el President Pasqual Maragall. Tant jo mateixa com tots els homes i dones que varen acceptar acompanyar-me en aquest viatge érem conscients de la dificultat del repte. I amb tot vàrem voler lluitar “contra els elements”, amb optimisme, amb tota la il·lusió i amb tota la nostra energia . Ara, passat aquest any, he d’agrair molt sincerament als companys i companyes, i , sobretot, als milers de gironins i gironines que ens varen votar en les eleccions municipals, la seva confiança i el seu suport. Després d’un any em sento profundament agraïda, perquè em varen oferir l’oportunitat , el dret i el deure, de treballar activament per aquesta ciutat. Es una gran responsabilitat i un gran privilegi que exercim tot el grup de regidors i regidores socialistes, pensant en tots els gironins, en tota la ciutat. Som conscients que som una baula més d’una llarguíssima cadena de gironins , i en els darrers anys, gironines, que al llarg de la història d’aquesta ciutat han fet la seva contribució des de la institució municipal. En el nostre cas ens ha correspost fer-ho des de l’oposició, procurant equilibrar les dues funcions que l’ordenament democràtic ens confia: controlar i impulsar l’acció del govern. Treballem amb intensitat i amb passió per la ciutat i els seus habitants. Ho fem escoltant tantes persones que s’acosten per dir-nos com veuen i viuen aquest moment tan complex. Ho fem organitzats en “regidories a l’ombra”, i anant molt sovint a visitar els diferents barris i sectors de la ciutat. Fa molt pocs dies una veïna d’un barri un xic perifèric, la Maria, em va dir una frase que em va sorprendre “Quina mala jugada ens heu fet deixant just en aquests moments el govern municipal”. “Quina paradoxa, Maria, ja saps que res estava més lluny dels meus desitjos”, vaig dir-li. Pensant en les paraules de la Maria, el meu missatge, avui, en aquest inici d’any, vol ser molt clar: No hem deixat res, hi som més que mai, hi som per tothom, però sobretot pels que són més vulnerables a les dificultats del moment. Hi som exercint la crítica, però també el suport constructiu que en aquest proper any 2012 es plasmarà en l’inici dels treballs del Pla estratègic “PacteXGirona”, que vàrem acordar amb l’equip de govern, ,a instàncies nostres, en el moment de la negociació del cartipàs. En aquest any, s’han produït molts canvis en el nostre entorn social, econòmic i polític. Han estat canvis, en general, que no han contribuït a millorar la situació de la gran majoria de la població, ni la dels gironins i gironines. Avui hi ha força més famílies gironines vivint en situació de precarietat i mirant el futur amb por i angoixa, més conciutadans nostres a l’atur que fa un any, menys empreses obertes, més incertesa. El “Pacte X Girona” ha de ser una oportunitat de mirar un xic més enllà. Treballarem pensant més en el que ens uneix que en el que ens separa, més en el present i el futur que en el passat, més en el que tenim i ens fa singulars que en el que ens manca. Serà una oportunitat per mirar el futur amb esperança, que ens convé molt. 

Com li deia fa pocs dies a la Maria, nosaltres hi som per tothom, per als que ens varen votar i per als no ho varen fer. Per als del centre i per als de la perifèria. Per als que encara estiren del carro de l’economia gironina i per als que estan en risc de quedar arraconats. I a tots i a totes els gironins i gironines, us desitgem un bon any nou 2012, us reiterem el nostre agraïment, i us donem de nou, i més que mai, testimoni del nostre profund compromís amb tots i amb la ciutat.  (Foto de art_es_anna , de Flickr)

Avui, dilluns 2 de gener, a les 4 de la tarda a la Plaça Josep Pla de Girona, xocolatada popular per donar la benvinguda al nou any, organitzada pel grup municipal socialista.

T’hi esperem!!

 

Ahir vaig tenir la sort de poder anar a escoltar Nina i l’orquestra de Cadaqués a l’Auditori de Girona. Quin concert magnífic, i quin repertori tan ben escollit. Una de les cançons que ens varen interpretar m’encanta “Time heals everything” (el temps ho cura tot). Aquí teniu una versió orquestral fantàstica del tema.

I , de nou, com altres anys us desitjo bon any amb un dels meus poemes d’any nou predilectes: el d’Isabel Barriel.

POEMA D’ANY NOU

Que l’any nou ens rebi
amb lluminosos paisatges,
ritme harmoniós
i alegria a tots els àmbits.

I curiositat il·limitada,
poms d’idees amb sorpreses,
energia vital i saviesa,
pluges raonables,
salut pel planeta,
territoris abastables
i camins per arribar-hi,
desigs, somnis,
temps per fruir
del compàs de la vida,
capacitat per fugir
de les foscors i les opacitats,
equilibri entre companyies i soledats,
bon cinema, clarividència
i un google sempre a mà

ISABEL BARRIEL

Amb els meus millors desitjos per l’any que comença!

Aquests darrers dies han estat de molta feina, sessions plenàries a l’Ajuntament i la Diputació incloses. No he tingut temps d’escriure gaire res.

I avui, de cop, ha arribat la Nit de Nadal, Nadal i  aquestes festes que ens conviden a compartir el temps amb els que més estimem, amb els més propers. Ara que ja tinc l’escudella feta, ara que ja hem parat la taula per acollir com cal a la família, aprofito una estona per desitjar-vos  bones festes a tots  i a totes els lectors d’aquest blog.

Ho faig copiant el poema de Miquel Martí i Pol que he triat per la meva nadala d’aquest any, i enllaçant-vos una de les meves cançons predilectes, “Amor particular”  de Lluís Llach :

Viure és combatre la peresa

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita.
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
Serem allò que vulguem ser.

Miquel Martí i Pol.

Amb el desig que l’any 2012 vingui carregat d’energia per seguir lluitant des de l’esperança, us desitjo molt bones festes !

Fa molt pocs dies es varen entregar a Estocolm els Premis Nobel d’enguany. M’agrada molt seguir els discursos dels grans esdeveniments mundials que reuneixen les ments més brillants del món. Poder accedir al destil.lat del millor pensament del moment, és avui, més fàcil que mai gràcies a Internet. Us recomano tot el contingut de la cerimònia a Estocolm i el de l’entrega, a Oslo, del Premi Nobel de la Pau. Crec que és especialment interessant el discurs del President de la Fundació Nobel, Marcus Storch, en la presentació de l’acte.  Un parlament breu i clar en el que Storch subratllà els grans reptes que enfronta avui la humanitat i la importància de la ciència per donar-hi resposta. Destacava així que l’estímul de la ciència i la innovació són un element imprescindible del progrés de qualsevol país. Un bon sistema educatiu i el foment de la creativitat són imprescindibles. Podeu accedir al text clicant aquí per veure quines son, per ell , les claus del progrés i de la millora de la condició humana: la ciència, l’humanisme , el treball per la pau, l’internacionalisme.

No deixeu de llegir tampoc els discursos de la cerimònia d’entrega del Premi Nobel de la pauEllen Johnson Sirleaf, Leymah Gbowee, Tawakkol Karma, tres dones africanes, dues liberianes i una iemenita, que han lluitat contra les dictadures la injustícia i la violència sexual i que representen “una de les forces motrius més importants pel canvi en el món d’avui: la lluita pels drets humans en general i la lluita de les dones per la igualtat i la pau, en particular”.

Us el transcric en la seva traducció automàtica, pel seu interès:

Premio discurso de la ceremonia

Discurso de presentación Thorbjørn Jagland, presidente del Comité Nobel de Noruega , Oslo, 10 de diciembre de 2011.

Sus Majestades, Sus Altezas Reales, premios, excelencias, señoras y señores 
, Ellen Johnson Sirleaf, Gbowee Leymah y Karman Tawakkol:

Desde que el Comité Noruego del Nobel hizo la decisión de este año que se conoce, el pueblo de Noruega han esperado a ver que en esta etapa. Todos aquellos que tengan empatía con los niños y las mujeres que son maltratadas y asesinadas, todos aquellos que creen en un futuro libre de violencia y la guerra, que te aclaman hoy por respeto a la voluntad de actuar que usted representa.

Darle un significado concreto al proverbio chino que dice que “las mujeres sostienen la mitad del cielo”. Por eso, al dar sus razones para la adjudicación de este año, el Comité Nobel declaró que “No podemos alcanzar la democracia y la paz duradera en el mundo a menos que las mujeres adquieran las mismas oportunidades que los hombres para influir en la evolución en todos los niveles de la sociedad”.

Te damos gracias por la esperanza que despierta en todos nosotros. Continua llegint »

Avui fa 20 anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la llei que creava la UdG. Més enllà del progrés científic i acadèmic que això ha suposat a casa nostra, vist des del punt de vista municipal, és ben evident avui que l’aposta per la Universitat que va fer la ciutat, liderada per l’Ajuntament i pel seu alcalde de llavors Joaquim Nadal, és una de les claus del rellançament i la revitalització de la nostra ciutat en les darreres dècades. Els quasi 15.000 estudiants, els quasi 1.500 professors, els més de 600 integrants del PAS, donen idea de la importància que per una ciutat que no arriba als 100.000 habitants té la Universitat. El suport de la ciutat a la UdG ha generat inversions a Girona per part de les administracions superiors que haurien estat impensables si no fos per la seva existència. Cedir, comprar i cedir terrenys i edificis a la Universitat va esser una constant de l’acció municipal durant molts anys en aquesta ciutat. En el context actual les formes de suport han d’esser altres, però han de continuar essent molt decidides. Fer de la Universitat un dels elements clau per atraure talent, incorporar la dimensió de “Ciutat universitària” a totes les accions de promoció de Girona, generar sinèrgies amb altres zones de l’Euroregió a la que pertanyem són només alguns exemples del camí a seguir. Avui el “Diari de Girona” publica un suplement sobre l’ aniversari de la UdG on en trobareu molts altres. També en el Punt Diari d’avui . En el discurs excel.lent que el President en funcions del Consell Social, Manel Serra, va pronunciar a l’acte d’inauguració de curs d’enguany també. El podeu llegir clicant aqui.

Avui és un dia per celebrar i per mirar el futur. Per molts anys a la UdG!! i per molts anys a Girona!!!

Torno de la preciosa cerimònia de comiat de la Pepa Bouis amb el cor encongit i carregada de sentiments contradictoris. Tantes persones que han parlat de la seva vida aquesta tarda, ens l’han fet molt present. La recordo molts anys enrere, quan la vaig conèixer,  com m’impressionà la seva personalitat, la seva energia, el seu compromís i la seva generositat, el seu feminisme profund i viscut (ella, que va haver de lluitar tant durament contra el masclisme), i penso que, com deia avui la Piti, la mort és sovint molt injusta. La Carme Vinyoles i en Jordi Trillas varen escriure ahir una sentida nota que us transcric:

 

Ha mort Pepa Bouis, apassionada de la vida i del periodisme

Va formar part de l’equip fundacional d’El Punt, mitjà amb el qual va mantenir una intensa vinculació durant dues dècades

09/12/11 02:00 - J. TRILLAS / C. VINYOLES

En un acte de la campanya per l’Estatut Foto: EL PUNT.
Apassionada en la vida i en el periodisme, amb una enorme capacitat d’intuïció, dotada de reflexos àgils davant la notícia i sobretot molt generosa i compromesa en la vessant més humana del nostre ofici, Pepa Bouis, la Pepa, que ha aplegat més amics que col·legues en el seu llarg itinerari professional, ens va deixar ahir als 58 anys, després d’haver plantat cara amb ànim i coratge al càncer.

Filla de Barcelona, on va néixer el 9 de juny de 1953, i filla també del progressisme, que vol dir, amb idèntica vehemència, militància antifranquista i alliberament de la moral rància de l’època, als anys setanta, després d’haver estudiat psicologia, va deixar la ciutat gran i va buscar en terres gironines, juntament amb el seu marit David Prat, un entorn per fer créixer els seus fills Oriol i Laia. Aquest nou espai vital el va trobar durant uns anys a Santa Coloma de Farners.

És en aquella època quan va començar a col·laborar amb la revista Presència, autèntic referent de la llibertat d’expressió en l’àmbit del periodisme català, i també amb un nou projecte de creació d’un diari gironí que trencaria el monopoli de la premsa del Movimiento: el Punt Diari. Pepa Bouis va formar part d’aquell equip que es va implicar en la laboriosa recerca de recursos per a la formació de la cooperativa Papirus, que aplegant molta gent posaria la llavor del futur diari.

La relació de la Pepa amb El Punt va ser des dels seus inicis intensa i molt viscuda, de creixement personal i professional, com ella mateixa havia explicat en més d’una ocasió. Va entrar al rotatiu en un moment en què tot estava per inventar en la premsa comarcal gironina. Un planter, el del Punt Diari, format per gent jove que anava creant dia a dia un estil propi d’entendre el territori. Però ella, amb la seva vitalitat que ha mantingut fins al final, va decidir anar-se’n tres anys al Diari de Girona, fins que el 1987 va tornar a El Punt. Van ser, han estat, vint anys de relació; des de fer de corresponsal del diari a Salt, població que sempre va estimar i on també va viure, fins a exercir la responsabilitat de cap de redacció en un diari sempre en expansió, en moviment. Durant un temps va treballar com a responsable de la delegació d’El Punt al Baix Empordà, coordinant els diferents corresponsals de la zona. Llavors residia a Sant Feliu de Guíxols, població que l’havia seduït pel seu tarannà plàcid i pel seu horitzó obert al mar, que ja mai no deixaria. El 2006 va acceptar el repte professional de la sotsdirecció de cap de setmana de l’Agència Catalana de Notícies, un projecte que va defensar durant tres anys. Col·laboradora del periòdic digital El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, hi va publicar un dels seus darrers treballs: un sentit, emotiu i honest homenatge personal a un gran amic seu, l’advocat Tià Salellas, mort l’any 2008.

Pepa Bouis ha estat una persona compromesa amb les causes en què ha cregut i les fotografies d’aquesta plana en són una petita mostra. Defensora dels drets de la dona, ha deixat escrit: “Si la raó per la qual no hi ha dones en els llocs de decisió és la por que ho facin malament, crec que s’hauria de donar al sector femení, com a mínim, la possibilitat de ser tan incompetentesincompetentetes o grises com molts dels homes que avui ens comanden. Hi hauria més d’una sorpresa.”

Apunts anteriors »