Fa més d’un any que vaig deixar d’escriure en aquest blog.

Necessitava un descans i també guanyar perspectiva després de temps complexes i difícils per mi.

Avui, però, no puc deixar de parlar. Necessito parlar de la pena que m’ha causat la notícia de la mort de Narcís Jordi Aragó i de tot el que aquest fet m’ha evocat.

Des que ahir vaig conèixer la trista notícia del seu traspàs, no he deixat de recordar-lo. M’han vingut al cap molts moments i situacions en què la seva generositat i la seva elegància, que és una altra forma de generositat,  m’havien fascinat.

En Narcís ha estat un home generós que ha dedicat a la ciutat de Girona i a la seva gent temps i esforços incomptables. Enyorarem per damunt de tot aquesta seva generositat, el seu immens esperit cívic, el seu amor infinit per la ciutat i la seva gent, la seva lleialtat a la ciutat i a la seva ciutadania

Ha estat també un home d’elegància màxima: ha tingut l’encert d’elegir, dins les possibilitats existents, sempre la millor. Ha estat així en les seves eleccions vitals i també en la seva vida professional. Era capaç  de trobar sempre la paraula justa, ni una més ni una menys, i en el to just en cada moment. El seu rigor, la minuciositat amb què preparava cada intervenció pública, cada article, són irrepetibles. El temps i l’energia que dedicava sempre a fer la feina impecablement ben feta és una forma de respecte i generositat màxims envers els altres.

Serem molts els que enyorarem la seva sensibilitat i la seva gran finezza. Escrivia extraordinàriament bé i la seva oratòria era, també, extraordinària, molt treballada: “deia” millor que ningú.  Ha estat i ha de continuar essent un exemple a seguir.

En Narcís ha estat, a més, un home amb una visió aguda de la realitat, clarivident. Des de la seva casa del carrer de les Ballesteries veia el món i la ciutat de Girona, com un destil·lat d’aquest món, amb una mirada escrutadora, irònica i amorosa al mateix temps, que el portaven a distingir sempre el gra de la palla, l’essencial de l’accessori. Escoltava i llegia de forma excel·lent. En temps líquids ell sabia perfectament discriminar on hi havia solidesa i on, només,  la bromera del moment.

A més de la seva dimensió pública en Narcís tenia també un tracte personal extraordinàriament delicat. Em penso que a tots aquells i aquelles que en diferents moments li vàrem demanar consell i suport, ens va donar amb la delicadesa i, alhora, la sinceritat que el caracteritzaven, l’ escalf i ajut que ens calia. Som molts els que, com jo mateixa, tenim amb ell, també en aquest sentit,  un deute de gratitud per sempre.

En aquesta dimensió personal era on millor es podia copsar, d’altra banda, la gran importància que tenia en la seva trajectòria la presència al seu costat de la seva companya de tota la vida, la pintora Mercè Huerta.

Ell representava i representarà sempre una certa “ànima” de la nostra ciutat, i ens ha n’ha deixat testimoni en la seva obra escrita. Tota ella és absolutament recomanable. Avui, però, m’agrada evocar una petita peça de l’any 1994 titulada  “Teoria i pràctica de Girona”. Es tracta d’un text poc divulgat que vaig conèixer gràcies a Joaquim Nadal.   En el llibre, en una prosa deliciosa, en Narcís va repassant alguns tòpics que es reiteren sempre sobre Girona i va demostrant amb exemples reals que es tracta d’això: de tòpics. I per fer-ho va utilitzant la fórmula “La teoria diu… , però la pràctica ensenya… “. Aragó acaba el llibre parlant de la immortalitat de Girona, tot dient que la ciutat “sap que la immortalitat no li ha de venir dels afalacs dels de fora, sinó de la voluntat dels de dins” i que “una ciutat no és pas immortal perquè ho diuen els papers, sinó perquè de debò té capacitat de sobreviure i de perpetuar-se amb l’esclat d’una contínua germinació”.

En aquest sentit, en Narcís se’n ha anat però ens ha deixat molts deures a fer a tots els que l’hem admirat i estimat.

M’ha agradat molt llegir avui els diferents retrats que d’ell han aparegut a la premsa. Especialment aquells d’ alguns dels seus i les seves col·legues . Permeteu-me destacar entre aquests el commovedor retrat que n’ha fet Eva Vázquez.

Descansa en pau estimat Narcís Jordi.