Onze anys sense Ernest Lluch

Aquesta nit fa 11 anys que varen matar Ernest Lluch. Avui al Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, hi deu haver hagut un rosa vermella al costat del cavall de cartró que l’Ernest els hi va cedir.

Quim Nadal, parlant d’ell, escrivia fa pocs dies, a la presentació de l’opuscle La política: un compromís de present i de futur, publicat pel PSC de les comarques gironines amb motiu de les eleccions generals:

Ernest Lluch ens va ensenyar moltes coses. L’austeritat, la simplicitat. Les ganes de viure: la valoració del futbol, la música, la vida. I també la política. Ens va ensenyar a fer política i, sobretot, a fer campanya amb una sabata i una espardenya. A estudiar i treballar molt, a córrer món. A llegir i escriure.

Ernest Lluch va imprimir caràcter a les campanyes i a les propostes dels socialistes gironins, i ens va portar a pensar i escriure sobre el passat, el present i el futur de les comarques de Girona. Sobre el territori i sobre la gent, sobre l’activitat econòmica i les lluites polítiques, sobre el republicanisme i el federalisme.

Amb ell vam repetir, una i una altra vegada, quina era “L’alternativa socialista a les comarques gironines”.

I Ernest Lluch va ser ministre, professor, home de diàleg. Era apreciat per molts i, sovint, poc estimat pels adversaris dels socialistes. Mentre va viure, l’Ernest Lluch no va desvetllar l’aura de consens que ara l’acompanya.

Ho hem de recordar per deixar constància de la hipocresia que comporta aquesta actitud que molts ja no recorden.

Però justament el seu testimoni val molt més. La mort violenta i brutalment injustificable no esborra el testimoni de vida i les lliçons que ens va donar.

És aquest el punt de referència del qual hem de partir ara, en hores baixes del socialisme català, i més del socialisme espanyol i, en general, de la socialdemocràcia al món.

Però justament les noves generacions que s’emmirallen en Lluch han de reflexionar sobre les causes de la crisi, la pèrdua de valors, el desgast dels ideals del socialismes desvirtuats sovint, i les causes més profundes que han alimentat la desafecció, l’absentisme i la pèrdua de crèdit de la política en general.

L’esforç que ara podem reclamar és doble. Hem de recuperar el crèdit perdut i hem de reformular les propostes per engrescar de cara al futur, per modernitzar el llenguatge i el missatge, per arrelar-nos en el testimoniatge dels que ens han marcat el camí.

Què diria Ernest Lluch avui si fos entre nosaltres vivint la gran ensulsiada electoral que acabem de patir els socialistes espanyols i els catalans? Ho pensava avui, i crec que, críticament, ens esperonaria a aixecar-nos i a posar-nos a treballar amb més vigor que mai, per trobar noves formes de treballar per acostar-nos més a l’ideal socialista, que ell definia així:

El socialisme és portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. Per assolir-ho no n’hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que també cal que la moral i l’ètica de les persones canviï paral·lelament. 

Hem de canviar les coses però hem de canviar les persones. Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista. Hem d’incorporar els valors de la companyonia dels treballadors a la feina i a la seva organització autònoma. L’ètica del treball i de la feina ben feta ens ha de vertebrar. Col·lectivament hem de maldar perquè els flagells i les causes de desigualtat desapareguin: la por a la malaltia sense assistència, la vellesa sense recursos, el no poder estudiar, si es tenen condicions i ganes. Volem també que la formació de les persones ens permeti de fruir del lleure d’una manera creativa i enriquidora. 
Hem de fer això estenent la nostra mirada prop de nosaltres, però mirant tot el planeta que volem conservar, perquè la immensa majoria hi visqui en condicions i en llibertat, que és un fi en si mateixa.”
2 de gener de 1999

En aquests moments més que mai, cal recordar a tantes i tantes persones que, com l’Ernest o la Maria Aurèlia Capmany, a qui recordàvem fa molt pocs dies,  ens han precedit i ens han mostrat el camí. Som ara nosaltres els usufructuaris de les millors idees de la humanitat, les que ens han portat a assolir els majors nivells de llibertat i igualtat que ha viscut la humanitat. Tenim el dret i el deure de seguir lluitant per defensar i actualitzar aquest llegat preciós, i transmetre’l als més joves. I així ho farem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *