En els instituts de secundària si un professor o un alumne escriu tweets o envia missatges per Whatsapp a classe, s’obre una incidència. En el ple de l’Ajuntament de Girona del passat dia 14 de novembre, l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que exerceix de president del ple, va decidir enviar una piulada en què ironitzava sobre la votació del grup socialista davant d’una moció entorn del pavelló de la Devesa. El fet va provocar la reacció contundent del regidor Ramon Ceide, del PSC, no tant pel contingut del missatge, sinó per la manca de respecte que manifestava l’alcalde com a president del plenari. Sóc del parer que les xarxes socials poden obrir nous camins de comunicació, de fer política, i poden ajudar a establir un esperit crític, però, per aconseguir-ho, el gran repte no només és voler-les fer servir o saber- les utilitzar, sinó també plantejar-se en quines situacions s’han d’usar. El fet que un alcalde es distregui enviant comentaris i exclamacions públiques als seguidors del seu perfil de Twitter, mentre es debaten temes complexos i mentre té la responsabilitat de presidir el ple de la seva corporació, no fa més que evidenciar una manca de respecte, tant pels regidors dels diferents grups polítics que estan presents en el ple –inclosos els del seu mateix partit– com per la ciutadania que l’ha escollit. L’alcalde i els regidors que són en el ple representen la ciutadania i es troben allà per treballar per la ciutat. Com a màxim òrgan de funcionament democràtic de la ciutat, el ple és un espai de debat on es practica l’art de la política, que malgrat el desgast que alguns volen fer evident, continua essent una forma essencial per dur a terme l’exercici de les llibertats i del govern democràtic. El fet de transformar les decisions polítiques que s’adopten en un ple en una simple xafarderia converteix la política en politiqueria. Mentre que la política és sempre l’expressió d’una relació entre diverses parts, regidors i ciutadans, partits de govern i oposició, la politiqueria no és més que joc del comentari de safareig públic. En el govern de lapolis, de l’antiga Grècia, Sòcrates va establir una diferenciació entre els ciutadans que creien en la democràcia i els sofistes. Aquests darrers eren els que en lloc d’utilitzar la política per al bon govern de la ciutat, se n’aprofitaven i la convertien en un simple joc d’especulacions. Sòcrates creia que la política havia de deslligar-se de la pretensió de saber dels sofistes per trobar noves vies per al coneixement. La politiqueria no és més que una aplicació en els temps actuals de la vella conducta dels sofistes: en comptes del respecte cap al joc democràtic, no fa més que banalitzar-lo. Alternar la presidència d’un ple amb el joc en la politiqueria és caure en el parany dels sofistes. Si en lloc d’un ple hagués estat un institut de secundària, l’alcalde hauria tingut una incidència disciplinària.