L’execució de Carles Rahola, ara fa 75 anys,  és un exemple clar de la injusta i dura repressió que es va desencadenar a la ciutat amb l’entrada de les tropes franquistes l’any 1939. Aquest cap de setmana, coincidint amb la data del 15 de març, Girona ha homenatjat una figura imprescindible en la nostra història recent i un referent ciutadà que mai hem d’oblidar.

Aprofito doncs per recordar que ara fa just 5 anys, quan es complien 70 anys de l’execució de Carles Rahola, l’editor Quim Curbet va impulsar la reedició del “Breviari de ciutadania” i el va completar amb un “Nou breviari” que conté breus col·laboracions de centenars de gironins i gironines, entre ells jo mateixa.  Si encara no heu tingut oportunitat de llegir-lo, us el recomano. Perquè és aquesta reedició i tots els treballs documentals destacadíssims, com els que han realitzat els gironins Ignasi Pèlach i Narcís Jordi Aragó, els que ens permeten mantenir viu el record de Carles Rahola i aprendre del seu llegat. Així ho va destacar en l’acte del passat dissabte la neta de Rahola, tot recordant que l’ADAG (L’Assemblea Democràtica dels Artistes de Girona) l’any 1976 va organitzar, juntament amb la revista Presència, una exposició amb obres dedicades a la figura de Carles Rahola. Seria molt interessant que aquesta iniciativa es tornés a posar en marxa perquè comparteixo la reflexió que fa el company Roger Casero en el seu blog en un post de record a Rahola de l’any 2009: “Carles Rahola treballà molt i bé pel seu país i per la seva ciutat. És hora de que Girona, complint un deure indefugible, rendeixi un homenatge a tot el què significà com a home i com a ciutadà”. 

Nosaltres som els gironins del futur dels que parlava Carles Rahola: “Aquells futurs gironins, idealistes i constructius alhora, fortament arrelats a llur terra, però amb l’esguard i l’esperit ben oberts a tots els hortizons”, i de nosaltres depèn el present i el futur de la ciutat.