Tenim un deure amb el present i el futur, però també amb el passat
Aquest dimecres 15 d’agost vaig tenir l’oportunitat de fer una visita molt especial a una persona molt especial, de la ma del meu estimat i admirat amic Pepe Guerrero. Varem anar plegats a felicitar pel seu 101 aniversari al més veterà dels socialistes gironins, Antonio Lozano.
Varem estar una bona estona parlant amb ell i amb un cap claríssim ens va estar explicant experiències de la seva vida. I varem parlar també del present . Sortint de casa seva vaig pensar, altre cop, com penso sovint , en el deure que hem de complir. El nostre és un deure amb el futur però també amb el passat. Els hi devem a l’Antònio i a moltes altres persones que, com ell, s’han deixat la pell en la lluita per la conquesta dels drets socials, en la lluita contra la desigualtat, els hi devem fer bona feina. La socialdemocràcia continua essent la única alternativa viable al salvatge retrocés social i econòmic que estem patint. Per això , en aquests temps foscos que inciten a l’extremisme i al feixisme de tot color , és més important que mai que fem bona feina , que siguem capaços de no perdre de vista que la única forma possible i acceptable de capgirar la situació és formular col.lectivament l’alternativa als actuals governs de dretes que ens estan portant per un camí de deriva social i democràtica molt perillós. Generar de forma eficaç propostes que interpretin la realitat i formulin una alternativa politica viable per tornar a generar creixement econòmic i justícia social. I guanyar les eleccions per poder-les aplicar. Totes les altres són indesitjables. El camí és aquest i per això “Keep calm and carry on”. Per molts anys, Antonio!
Senyora Pia Bosch
Em dic Ferran Ramió, no sóc de Girona ciutat,soc de Torroella de Montgrí però estic molt arrelat Girona, hi estudio i hi tinc familia.
M’agrada molt la politica com a vosté i avui li parlaré del que sé o veig,
Catalunya viu una situació molt delicada avui dia, i desde fa 300 anys la ha viscut, a mí sempre m’han dit que problemes mal resolts sempre tornen , no crec que voste amb el partit que representa a la ciutat de girona, i en general a espanya, tingui la decencia de dir que tenim un deute de per vida, quan ha estat el seu patit i el PP dels nassos qui ha provocat la miseria en el meu pais, Catalunya; a on s’es vist que una comunitat autonoma com catalunya pagui més del 9% del seu PIB i encara es quedi per sota d’Europa respecte el que rep quan per exemple els lands alemanys com Baviera a on nomes paguen un 4% del PIB respecte el que reben? miri saps que fara la gent? primer demanarà el pacte fiscal, com que no ens el donaran llavors podrem anar a dir a Madrid que com no ens hauran donat el pacte fiscal després tocarà la indepencencia ah i no fos cas que que hi hagues una majoria absoluta clamant al parlament de catalunya independencia veuriem que passaria llavors… jo sempre dic que el poble te l’ultima paraula que farà la gent del PP O el Psoe quan vegin això? li diré no podran fer res per que al parlament ja no hi seran o estaran a punt de caure.
i perdoni si he estat una mica descarat, personalment crec que no s’ha de faltar el respecte a ningu, però ja sap que per la politica tothom és falta el respecte. miri que fa el pp falta el respecte dels catalanoparlants continuament, no ens deixa que les persones aprenguin la nostra llengua a les escoles
ferran R.
Hola Ferran, gràcies pel comentari.
Amb tot el respecte , no estic en absolut d’acord amb el que dius.
Per començar t’he de dir que és absolutament fals que el meu partit, el PSC, hagi generat la crisi en la que ens trobem immersos. Pot no haver estat prou eficaç en la lluita contra aquesta crisi, però no ha estat qui l’ha originat. Encara que una mentida es repeteixi milions de vegades no deixa de ser això, una mentida. No soc capaç de resumir-te en un breu comentari l’orígen de la crisi , però et recomano que llegeixis, per exemple, un article que , avui mateix , publica Josep Fontana a “El Periodico”, o que llegeixis els articles dels darrers 2 anys del Premi Nobel d’economia Paul Krugman sobre l’origen i l’evolució de la crisi a Europa. O, encara millor, que llegeixis el llibre d’Antoni Castells “la meva part de veritat” http://diaridemiqueliceta.files.wordpress.com/2011/06/antonicastells290611.pdf
Igualment, és absurd dir que el PP i el PSOE han actuat de la mateixa forma en relació a Catalunya. Només cal recordar qui va pactar i aprovar l ‘Estatut impulsat pel President Maragall del PSC, (el PSOE) i qui el va impugnar davant el Tribunal Constitucional (el PP), amb el resultat que tots coneixem. Per molt que es repeteixi que PP i PSOE són iguals, aquesta mentida no es convertirà en veritat.
Penso que ningú té el dret de repartir carnets de catalanitat a ningú i jo em considero profundament catalanista. Crec que el que faig és la millor forma de servir el meu país i, sobretot, els seus ciutadans. Es pot discrepar, però negar el dret a l’existència de l’altre, de l’adversari polític, és, simplement, feixisme.
Penso que la política catalana està , de nou, com tantes altres vegades al llarg de la nostra història, portant-nos a un “cul de sac” que generarà una enorme frustració en un moment en què això ens fa més mal que mai, i em preocupa enormement. El teu correu , ple d’autentica i legítima preocupació política, m’ho fa pensar de nou.
Modestament penso que ens falta molt rigor i ambició en el nostre debat polític i que ens sobra molta rauxa.
És la meva respectuosa i legítima opinió.
Salutacions cordials, Ferran
Sra. Bosch:
Vostè ens diu que l’Antònio Lozano, que no tinc el gust de conèixer personalment, va lluitar pels drets socials i contra la desigualtat. L’Antònio Lozano, amb 101 anys d’edat i per tant suposadament antic militant, segur que deu recordar de forma completa allò que ell i els seus companys ens ensenyaren: la lluita per la llibertat, doncs era a partir d’una societat lliure que eren realment possibles els drets socials, entre els quals es troba el que les desigualtats socials no siguin decisives per a la plenitud de les persones. Els vells militants socialistes catalans visqueren amb dolor la República i els seus errors centralistes que la feren inestable; la guerra d’Espanya amb les seves dificultats tant enormes per superar la total inexperiència del poble i dels seus dirigents; la traïció de les democràcies europees, es especial la punyent del socialista francès Léon Blum que a la fi tant cara resultà pels militants progressistes francesos; la victòria dels nazis alemanys, feixistes italians i sediciosos carlins, falangistes i militars espanyols; i sobrevisqueren com pogueren la cruel i llarguíssima repressió de la dictadura militar. Els vells militants socialistes catalans es reconfortaren amb tota la il•lusió i esperança quan es celebrà el primer míting que s’imposà en nom de la llibertat i en contra de tot l’aparell jurídic i institucional del franquisme, el Míting socialista del 22 de juny del 1976 que justament és conegut com el Míting de la Llibertat.
Em sembla oportú recordar-ho ara, quan vostè, Sra. Bosch, segurament per interessos personals comprensibles però tristos i curts de vista, fa trampes. Les mateixes trampes que feren els del “sindicato vertical” que per entabanar l’esperit de llibertat s’apropiaren del lema “igualdad de oportunidades”, i bastiren tot un sistema de “fueros del trabajo” que permeté la cristal•lització de l’estat estamental que ha sabut perviure en el règim borbònic que actualment arriba a la seva descomposició arrossegant a tots els qui li han fet i li fan el joc: sigui el PP que espera ingènuament però sobre tot malèvolament recobrar les desigualtats del passat fonamentades en l’abús del poder ; sigui el PSOE que espera malèvolament però sobre tot ingènuament recobrar la força electoral gràcies als excessos dels conservadors pre-industrials sense adonar-se que el retard històric del PP imperial és el mateix que el propi; sigui el conjunt de partits regionalistes que esperen ingènuament i estúpidament perquè la seva base industrial i comercial ha estat desmantellada, que els atzars de les majories i minories del “congreso de los diputados”, els permetin fer-se amb algunes molles del pastís de l’imperi en enderroc per simple descomposició.
Després del rotund fracàs de l’Estatut, vostè és lliure de fer veure que no ha passat res, i posar l’accent en allò que clarament interessa al seu partit, el Sr. Iceta ho ha recordat sense vergonya darrerament: “la unidad de España” que es salvarà quan aparegui un nou dirigent socialista estatal que sigui “sensible” als problemes de Catalunya segons es desprèn del darrer congrés del nou PSC, i oblidar-se de tot el que no interessa com és la llibertat, la divisió de poders de les democràcies, el dret a la pervivència de tots els pobles, etc., però al meu entendre, traeix el passat dels qui “hi deixaran la pell” quan s’oblida de la llibertat que fou el motor principal de tots els moviments socials alliberadors, amb tots els seus errors i encerts.
Quan dins d’uns anys algú vegi els seus raonaments no sabrà si riure o plorar. Segons el discurs dels seus que vostè repeteix com un mantra, el PP és culpable de portar un Estatut a un Tribunal Constitucional que de forma consentida per tots els borbònics, -PP, PSOE i regionalistes-, era i és la garantia del franquisme i la seva democràcia orgànica que ara s’enfonsa; Un Estatut que hagués conduït Catalunya a la mateixa situació que l’actual perquè de moment encara no s’han fet notar els resultats esperats per una sentència imperial borbònica que vostè mesellament acata. Segons la seva capciosa forma discursejar on resulten més importants els seus oblits i els seus silencis que les seves afirmacions tronades apreses pels seus pares espirituals en el “Frente de Juventudes”, l’anhel de llibertat i sobirania del poble de Catalunya davant dels atacs i menyspreus de tots els dirigents espanyols, inclosos els del “puente aéreo” que són el govern a l’ombra de la Catalunya regional governi qui governi, forma part de “l’extremisme i feixisme de tots colors” que ens amenaça.
I és que és una mostra extraordinària de la seva inèpcia democràtica i de la seva correlativa fidelitat imperial borbònica, l’afirmació de que la “la única forma possible i acceptable de capgirar la situació és formular col.lectivament l’alternativa als actuals governs de dretes que ens estan portant per un camí de deriva social i democràtica molt perillós. Generar de forma eficaç propostes que interpretin la realitat i formulin una alternativa política viable per tornar a generar creixement econòmic i justícia social. I guanyar les eleccions per poder-les aplicar. Totes les altres són indesitjables.”
Al jove de Torroella de Montgrí que té la bona fe de fer-la partícip de les seves esperances, li diu que vostè es tant catalanista com el qui més, com si es tractés d’una Alícia Sànchez Camacho qualsevol, i de forma retòrica li retreu el propi discurs antidemocràtic. Sento basques i una pena infinita.
Sra Bosch: la frustració no neix per l’esperit i l’anhel de llibertat frustrat, sinó pels frustradors professionals que han bastit una estructura dissenyada per a aquesta frustració. Vostè es diu catalanista i alhora es sent part i defensa aquesta estructura frustradora de les llibertats del nostre poble. Cóm ho pot explicar sense fer trampes, sense oblits, sense silencis, sense insults?
Però per acabar deixim dir-li que encara sóc optimista amb vostè. És impossible que no s’adoni dels errors en els que cau i espero que properament vostè formarà part també del poble que amb tots els riscos lluita, sense dubtar de la victòria, per la seva llibertat.
Benvolgut Sr
Gràcies pel comentari.
El seu missatge conté un gran nombre d’afirmacions que seria molt llarg respondre una a una. Li he d’aclarir que m’atribueix una llarga llista de pensaments que mai he pensat (ni expressat).
No comparteixo la majoria de les seves opinions, però les respecto. El que no em sembla gens positiu ni tranquilitzador és la manca de respecte que expressa vosté en el seu comentari pels que tenen opinions diferents de la seva.
No accepto en absolut la seva afirmació que sosté que jo “defenso una estructura frustradora de les llibertats del nostre poble”. Parla del “miting de la llibertat” del que som hereus els socalistes catalans. Justament la defensa de la llibertat és el que em mou a reclamar respecte pel pensament dels altres, dels que pensen diferent, dels que “ingènuament, estúpidament,…” no comparteixen la seva visio de la situació. Diu que jo em moc per “interessos personals comprensibles però tristos , i que faig trampes,…”. No em sembla gens respectuós.
Jo li respecto el seu pensament, no li atribueixo interessos espuris de cap mena. M’agradaria rebre, de part seva , el mateix respecte, ni més ni menys.
Per mi una de les derives més preocupants de la societat catalana és la radicalització que està creant una societat “partida” pel mig, el trencament de la cohesio social . La manca de respecte pels que pensen diferent és un símptoma d’aquesta deriva que jo, personalment, faig el que puc per combatre. M’agradaria comptar amb vosté en aquest objectiu.
Defenso un concepte de nació que va expressar molt bé Ernest Renan “La nacio és el plebiscit quotidià”. Defensem cadascú la seva visió , el seu pensament, sempre amb respecte pel dels altres. Jo, benvolgut senyor, no veig cap altra forma acceptable d’avançar.
Salutacions cordials
Pia Bosch