Parlant del nostre model escolar, Jordi Font ens recorda els origens

L’amic Jordi Font, ens recorda en aquest article que va publicar a “El Punt/Avui”, els origens del nostre model escolar. És especialment interessant de recordar en temps en què es tornen a repartir i a negar, per part d’alguns, “patents de catalanitat”

Jordi Font: L’escola comuna

Escrit per Nou Cicle Política catalana,

El PSC i el PSUC van ser els que, a primers dels vuitanta, van donar la batalla per l’escola comuna. Ho van fer per tres raons:

1. Perquè el principi d’igualtat d’oportunitats exigia que tots els infants adquirissin una plena competència lingüística tant en català com en castellà.

2. Perquè evitar la separació escolar dels infants per raó de llengua era fonamental per garantir la unitat civil del nostre poble.

3. Perquè només així el català podia intentar refer-se de com l’havia deixat el franquisme i mirar d’accedir a una certa normalitat.

No tothom hi estava d’acord. Manuel Fraga reivindicava el manteniment d’una xarxa d’escoles castellanes. Com també ho feia Jiménez Losantos, l’impulsor d’El Manifiesto (1981), al qual va respondre amb especial contundència el poeta Jaime Gil de Biedma. També es mostrava inclinat en aquesta direcció un cert nacionalisme cofoi, entestat a fer “escoles catalanes” immaculades, sense el llast del castellà i dels castellanoparlants. Hi confluïa, d’altra banda, la sacralització que els democratacristians feien del “dret d’opció dels pares” referit a la religió, difícilment separable dels altres elements del model escolar com ara la llengua.

CiU va estar atrapada en aquests paràmetres fins que Marta Mata va parlar-ne a fons amb Jordi Pujol i va obtenir, de la coneguda preocupació d’aquest pel fet immigratori, el suport de CiU a l’escola comuna. Així va ser com, l’any 1983, un amplíssim consens parlamentari aprovava la llei que refusava la doble xarxa escolar i establia l’escola comuna. Es preservaria, això sí, l’atenció personalitzada en castellà, dins de l’aula comuna, als fills dels pares que ho demanessin. Serien molt pocs. Gairebé tots els “nous catalans” coincidien: “Quiero que mis hijos dominen el catalán. Nosotros nacimos en Andalucía, pero nuestros hijos nacieron aquí y son catalanes.” El sentit comú de vegades és definitiu.

El 1982, un any abans, ja s’havia lliurat una primera batalla al Congrés dels Diputats: la UCD havia proposat al PSOE consensuar una norma sobre “banderes i llengües”, amb “el dret d’opció dels pares” com a principi rector. Hauria desbaratat, abans de néixer, el model lingüístic que els catalans ens anàvem a donar. Marta Mata, diputada a Corts, ja va ser decisiva. Feia un gran respecte a la cambra: tothom coneixia el vast moviment pedagògic que havia encapçalat. I ho va jugar: va redactar, a cop calent i a mà, els seus “Catorce puntos en favor de un no”, on defensava l’educació en la pluralitat lingüística i afirmava que “el dret d’opció lingüística dels pares” s’exercia a casa i que fer-lo extensiu a l’escola era no respectar la llibertat d’opció futura de l’infant. Tot el socialisme espanyol va girar en la direcció que assenyalava Marta Mata i, malgrat l’ambigüitat en què es movia encara CiU, va aturar-se el projecte.

Després vindria la “immersió lingüística”. Era el mètode que els pedagogs a peu d’escola van formular per poder aconseguir que tots els infants assolissin el ple domini també del català, desproveït dels factors estructurals en què recolza el castellà (l’hegemonia mediàtica, la concentració de la població castellanoparlant, les inèrcies empresarials i de l’oferta d’oci…). El balanç d’aquest mètode, passats els anys, ha resultat un èxit social i lingüístic, avalat pels entesos de la Unió Europea. Els canvis que avui reclama la dreta espanyolista no tenen mòbils pedagògics sinó ideològics: només tracten de dividir el poble amb finalitats electorals i recuperar terreny cap a la doble xarxa escolar.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *