Memòria de montjuïc

«S’ha dit que la memòria és el fonament de tota identitat, individual i col·lectiva»

PIA BOSCH I CODOLÀ S’ha dit que la memòria és el fonament de tota identitat, individual i col·lectiva. En el mite grec, Mnemosine, la memòria és la mare de les muses, és a dir, de totes les arts; del que dóna forma i sentit a la vida, protegint-la del no-res i l’oblit. L’acte del record és una mostra d’amor i respecte i també de caritat i justícia. Mantenir la memòria enfront de tots els que la volen esborrar, falsificar o banalitzar per servir els seus objectius, és, a més, garantia de llibertat, i és i ha estat sempre la millor forma de donar bons fonaments al futur.

Pensava a escriure sobre la importància de servar la memòria tornant, el passat diumenge 25 de setembre, de la 7a trobada d‘”amics del castell” que es va celebrar al castell de Montjuïc. No es tracta, com podríem pensar a primer cop d’ull, d’una associació d’amics de la història bèl·lica, ni d’adeptes a la recreació històrica. Els “amics del castell” no volen tornar al passat que evoquen, ans al contrari. Es troben per celebrar que, enmig de les dificultats que varen viure en aquest lloc hi va florir també la solidaritat, l’amistat i l’esperit de superació. I sobretot per celebrar que les dificultats d’aquells temps varen quedar enrere per sempre més. L’associació agrupa una part important dels antics habitants de les barraques que d’ençà dels anys 40 i fins ben entrats els 60 del segle passat s’hi varen construir per acollir milers de persones que, arribats d’Andalusia, venien a cercar treball i futur a Catalunya. Quan, a partir de la postguerra, es varen produir emigracions massives, el barri de Montjuïc, el castell i els seus entorns, va arribar a acollir més de 2.000 persones.

Avui s’hi alça, allà, un dels barris residencials amb més nivell de renda de la ciutat, molts habitants del qual desconeixen aquesta part de la història del barri.

De la història de Montjuïc i dels seus habitants ens en parla el llibre que va escriure Ramon LlorenteMontjuïc, la història d’un poble. Ell hi va passar la infància, i s’ha mantingut fidel als seus orígens. És, juntament amb el seu germà Salvador, pal de paller de l’associació. En Ramon va arribar a Girona amb els seus pares quan tenia 6 anys, i va viure amb ells a Montjuïc fins que va entrar al Seminari i va poder arribar a ser l’únic vailet del barri que va anar a la universitat. Va estudiar Dret amb una beca i després ha dedicat la seva vida a fer d’advocat laboralista. Avui és el defensor del ciutadà a l’Ajuntament de Girona.

Per aquest any, l’Associació tenia una novetat interessant: a les fotografies antigues que cada any hem pogut veure a “el caseron”, s’hi ha afegit una exposició de fotografies de 1965 de Francesc Compte. El gran fotògraf que és Jordi S. Carrera (autor de la fotografia de l’acte) ha aconseguit convertir-les en unes imatges panoràmiques que permeten fer-se una idea de com d’aspre i ressec era el paisatge de Montjuïc en aquell temps, i també de la duresa de la vida en aquelles circumstàncies. Veient la mostra no es pot deixar de pensar en el salt immens que hem fet en tan pocs anys, en la transformació tan increïblement ràpida d’aquesta ciutat.

Crec que aquestes fotografies, i també el llibre de Ramon Llorente, mereixerien poder ser conegudes per molts gironins i gironines que agrairien saber més de la història amagada d’aquesta nostra ciutat. D’aquell barri de treballadors que a mitjan segle XX vivia sense aigua potable, ni llum, sense transport i sense cap tipus de servei no en queda més que algunes fotografies i la memòria dels que hi varen viure. Seria bo preservar aquesta memòria i difondre aquesta i altres parts del nostre passat, com una forma de respecte, amor i justícia envers la ciutat i les persones que l’han transformada.