La llei d’educació de Catalunya, una porta oberta al futur

La llei més important que hem aprovat aquesta legislatura, sense cap dubte, és la LEC que varem votar el dimecres passat, el dia 1 de juliol. La  primera llei d’educació de Catalunya ha estat aprovada amb un amplíssim consens, fruit de la voluntat del Govern de fer el que s’ha dit una “llei de país”: una llei que surti amb les màximes garanties d’estabilitat possible del seu tràmit parlamentari. En el darrer any, després que el Govern aprovés l’avantprojecte hi ha hagut moltes persones treballant intensament per aconseguir aquest consens. Cal felicitar-los a tots i cadascú, començant, és clar, pel Conseller Ernest Maragall. Per part del nostre grup parlamentari qui més ha suat la samarreta aquests darrers mesos ha estat el nostre company Daniel Font, a qui cal felicitar per la feina feta i per l’energia (i la paciència, també) esmerçades en les interminables negociacions.

L’aprovació de la LEC, però, no és el final de res, sinó, sobretot, un inici prometedor, una porta que s’obre a un futur més brillant pel nostre sistema educatiu, i per tant, per tota la nostra societat. Les lleis són instruments i no finalitats. La finalitat de la llei i de l’acció política del nostre govern és la millora del nostre sistema educatiu. Reduir el fracàs escolar, o, el que és el mateix, augmentar el percentatge de nois i noies que segueixen estudiant un cop acabat el període  obligatori. Adaptar el sistema educatiu a la nostra societat que evoluciona tan ràpidament, reforçar-ne les parts sanes (i reduir la influència de les seves parts més esclerotitzades). Fer del nostre sistema escolar la punta de llança del canvi social i el gran multiplicador d’oportunitats de futur per tots i cadascún dels nostres nens i nenes.

En Dani Font ho va dir així en el seu discurs com a “relator” de la llei:

“El dictamen de la Comissió apunta a la voluntat de contribuir decisivament al següents objectius:

1. Guanyar la batalla de la qualitat i dels resultats escolars. Acabar amb la idea, sovint injusta, que hi ha escoles bones i escoles dolentes, i que les escoles bones seguiran sent bones, i les escoles dolentes seguiran sent dolentes. El sistema educatiu ha de gaudir d’uns paràmetres de qualitat comuns i semblants, i aconseguir uns resultats igualment, comuns i semblants. Sobre la base de la pluralitat i el caràcter propi de cada projecte educatiu.

2. Guanyar la batalla de l’equitat educativa, de la universalitat real dels serveis, i de les gratuïtats reals. És a dir, guanyar la batalla de l’equitat, per fer realitat el dret de tota la població a accedir a una educació, bona i de qualitat, a ser tractada equitativament pel sistema educatiu, i a no ser segregada per cap concepte. Estem batallant per una educació bàsica equitativa. Una educació bàsica adreçada a la població tal com és. Aquest és un objectiu del sistema educatiu: estar en condicions d’oferir una educació equitativa a tothom. Als que són més llestos, però també als que no són tan llestos. I en l’educació bàsica, potser fins i tot principalment als que no són tan llestos. Perquè ho necessiten més. Aquesta és la batalla que hem lliurat i que volem mantenir: una educació per a tothom, és a dir, equitativa, universal, i obligatòria, en els seus nivells més bàsics.

i 3. Guanyar la batalla de la unitat del servei educatiu. Que faci de l’escola pública, una escola de qualitat i de referència, i que faci de l’escola concertada, també una escola de qualitat i de referència, sobre la base de la unitat del sistema, de superar la dicotomia públic-privada, de superar les dobles velocitats, sobre la base també d’unes obligacions i unes garanties comunes i semblants, i compartides. Aquest és l’objectiu: un sistema educatiu unificat, sostingut amb fons públics, amb una avaluació transparent, i basat en la pluralitat de projectes educatius.

Constatem una exigència generalitzada de la població per a l’adequació del sistema educatiu, en la línia d’aquests objectius, a les necessitats de l’economia del país, i del mercat laboral, pensant en un camí de represa econòmica, un cop s’acabi el cicle recessiu. I també una exigència generalitzada d’adequar el sistema educatiu, perquè subministri nous nivells de coneixement, i d’habilitats, d’acord amb les aspiracions de la ciutadania d’avui.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *