El futur que comença: les coses a fer (“Se’ns ha girat feina”)

Amb els companys de la Convenció pel futur varem celebrar una nova trobada el dia 4 de desembre, sota el títol El futur que comença: les coses a fer. Un debat sobre les crisis i les oportunitats del moment actual.

La notícia és que la “Convenció” acaba i cedeix el testimoni a la “Conferència Oberta”, que es desenvoluparà al llarg de l’any vinent com un fòrum de debat que vol tenir la participació de membres del PSC però també de persones d’esquerres que no estiguin vinculades al partit. «Ens adreçarem a la gent que se sent responsable de Catalunya», va dir Raimon Obiols, però deixant clar que som «progressistes», per «obrir portes i finestres i convidar a dialogar». Els dos grans àmbits temàtics de la Conferència seran la iniciativa social i les noves formes de deliberació democràtica.

A la taula rodona del dijous varem intervenir Daniel Font, Josep Maria Balcells, jo mateixa, Toni Comín, Ferran Mascarell , Joan Manuel del Pozo i l’esmentat Raimon Obiols. Us en faig cinc cèntims, recollint les notes preses (no prou sistemàticament) al fil de les intervencions:

Daniel Font oficià de mestre de cerimònies. Josep Maria Balcells va parlar de la necessitat de repensar els mecanismes per la participació de la ciutadania i el paper dels partits polítics i els mitjans de comunicació. Jo vaig parlar de la necessitat d’aprofitar la crisi per fer canvis importants, que en altres circumstàncies costen molt més de fer, i de buscar aliances transversals amb els que comparteixen els nostres principis i objectius. Toni Comín va reivindicar la importància de la política en el moment actual i de la necessitat que l'”agenda” socialdemòcrata no se l’apropiïn (almenys nominalment) els líders conservadors. Ferran Mascarell va fer una intervenció molt densa i de gran interès sobre el present i el futur del catalanisme (tema sobre el que darrerament està treballant intensament). Per ell, és moment de refundació del catalanisme: defugint el pessimisme, essent realistes i fugint dels tòpics, reivindicant el catalanisme històric sense complexes, fent una acció de govern excel.lent, reivindicant la societat civil, cercant l’entesa cordial amb Espanya, fent professió d’europeisme i renovant la voluntat de pacte. Ens va parlar de la necessitat de fer una profunda renovació cultural (entenent la cultura com un element constituent d’un país) i una profunda renovació de la nostra cultura política, “democratitzant la vida política que és un taló d’Aquil·les de la societat catalana“; de la necessitat de revisar el mite de la unitat del catalanisme i de la importància de mirar el món i de reconstruir els lligams entre el país i la capital (acabant amb un conflicte ben estèril). En resum : Tornar a omplir de contingut el subjecte polític “Catalunya”, amb un ideari, un relat i un anhel compartit. Joan Manuel del Pozo va començar citant Zygmunt Bauman per després denunciar deu reduccionismes empobridors que caracteritzen el temps present de la globalització (“el temps de la contracció de l’espai i l’acceleració del temps“): 1.La substitució de la realitat pel símbol o la imatge (afavorida pels mitjans de comunicació de masses) 2. El pas de la dotació de sentit com element essencial de la política a la justificació tècnica de les decisions 3. El pas de la participació informada a la participació reduïda a consultes “ornamentals” 4. Del discurs polític al recurs d’imatge 5. De la competència en el servei públic a la competició individualista per guanyar enquestes 6. De la representativitat legítima a la representació legalista 7. Del coneixement (global, sistemàtic, crític) a la informació (fragmentària, desordenada i passiva) 8. De la informació a la propaganda 9. De la responsabilitat del ciutadà (la co-responsabilitat) a la satisfacció del client i 10. De la llibertat de compromís i projecte a la llibertat de tria i consum. Joan Manuel del Pozo va acabar recordant-nos que tots plegats som víctimes de la situació actual, però també responsables de la seva millora. Ens cal un aprofundiment democràtic , redefinint mètodes de treball polític que evitin aquest empobriment, millorant les pràctiques representatives, esforçant-nos en desenvolupar un treball polític dotador de sentit que doni més valor a la política. I ens va dir que a ell la victòria de Barack Obama i la seva assumpció de la Presidència el proper mes de gener són signes d’esperança en aquest sentit.

Finalment Raimon Obiols va fer una intervenció sobretot instrumental, que és la que més han recollit els mitjans. Ens va explicar, tal com us deia a l’inici d’aquesta nota, quin és el plantejament de la Conferència oberta, que engegarà ben aviat. I ens va convidar a ésser-ne protagonistes, i a rebutjar la campanya de pessimisme que fa tant temps que dura a Catalunya. Nosaltres creiem en el progrés, creiem que el progrés no s’ha acabat i la nostra feina es adreçar-nos a la gent del país que creu en aquest progrés col.lectiu i que amb la seva activitat i la seva feina fan d’aquesta creença un compromís amb el futur. Així que … resumint… “se’ns ha girat feina”. Una feina que pot ésser molt estimulant!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *