Discurs per sortir de la crisi

La companya Lídia Santos m’envia , traduït, el discurs del President americà  F.D.Roosevelt,  100 dies després d’accedir a la Presidència del Govern americà, on parla sobre el “New Deal”, el seu Pla per sortir de la gran depressió que va seguir a la greu crisi financera de l’any 29, el “crack del 29”. Tot i ser llarg, el reprodueixo pel gran interès que té , especialment en aquest moment. Us el recomano vivament:

Franklin D. Roosevelt. 24 de juliol 1933*

Discursos per sortir de la crisi

*( extret de Ripartiamo! Discorsi per uscire dalla crisi) a cura de Francesco Regalzi. Add editore. Torino.2011. Traduït per Lídia Santos )

Després de la suspensió fa 5 setmanes de la històrica sessió especial del Congrés, m’he abstingut voluntàriament d’adreçar-me a vosaltres per dues bones raons. La primera és que considero que tots nosaltres tenim necessitat de reflexionar amb calma per examinar i reorganitzar en la nostra ment aquesta bogeria d’esdeveniments que han succeït durant els 100 dies en que he estat dedicat a posar en marxa  el New Deal.

La segona raó és que tenia necessitat d’algunes setmanes per perfeccionar la màquina administrativa i observar els primers fruits de la nostra  curosa planificació.

Penso que una explicació dels aspectes principals d’aquest pla per a la represa econòmica us interessaran i estic convençut que us aclarirà plenament que totes les propostes i les disposicions legislatives del 4 de març , a més, no són, de fet, un conjunt de projectes deslligats els uns dels altres, si no més aviat les parts ordenades d’un tot interconnectat i lògic.

El dia de la meva investidura em vaig convèncer aviat que els esforços individuals, els esforços locals i fins i tot  els desordenats esforços federals havien fallat i continuarien necessàriament fallant i que, en conseqüència, havia esdevingut indispensable, en teoria i en pràctica, una forta capacitat de comandament per part del Govern federal. Ha calgut sobre tot començar per preservar i reforçar el pressupost del Govern dels Estats Units, perquè altrament cap directriu hauria estat possible. Per anys el govern ha viscut per sobre de les seves possibilitats econòmiques. El primer deure immediat era el de reconduir la nostra despesa ordinària al nivell de les nostres entrades. S’ha fet.

Podria semblar contradictori que un govern retalli la seva despesa ordinària i al mateix temps prengui en préstec i gasti milions per una emergència. Encara no és així, atès que una part important del diner utilitzat per a l’emergència  prové dels acurats finançaments que seran restituïts al Tresor en uns quants anys, mentre que per cobrir la resta de l’import necessari per afrontar l’emergència hem imposat taxes amb les que pagar els interessos i les quotes d’aquesta  part del deute.

Podem, per tant, veure que hem mantingut els nostres comptes en regla. Hem construït fonaments granítics en un període de confusió. Els nous fonaments del pressupost federal han estat establerts de manera estable i segura. Aquesta és la base del  pla per a la represa en la seva totalitat.

Pel que fa a la part del problema que es refereix als estalvis dels ciutadans particulars, tenim coneixement tant jo com vosaltres de la crisi bancària i del greu perill per als estalvis del nostre poble.

El 16 de març totes les banques de rellevància nacional estaven tancades. Un mes després el 90% dels dipòsits de les banques nacionals havia estat posat a disposició dels titulars dels comptes. Avui, amb prou feines el 5% dels dipòsits en els  bancs nacionals es troba encara bloquejat. La situació dels bancs locals, no sent igual de bona en termes percentuals, està mostrant una progressiva reducció dels comptes bloquejats, un resultat decididament millor del que podíem esperar fa tres mesos.

El problema dels  crèdits dels particulars ha estat agreujat per un altre factor. El dòlar ja no era el mateix dòlar amb el que havien estat contractats la major part dels deutes. Per aquesta raó un gran nombre de persones estava perdent la propietat i el dret a la pròpia casa i a les pròpies terres. Tots vosaltres coneixeu els canvis  financers que han estat efectuats per tal de corregir aquesta injustícia, aquí podem anotar  l’aprovació del Home Loan Act, del Farm Loan Act i del Bankrupty Act.

Recuperar el poder adquisitiu a través de la reducció del dèbit i del pes dels interessos sobre la nostra gent era una necessitat de vital importància. Mentre estàvem ajudant a les persones a salvar els propis estalvis, era absolutament essencial tanmateix fer alguna cosa per a les necessitats materials  de centenars de milers de persones que estaven en una situació desesperada en aquell mateix moment. Les ajudes comunals i estatals han estat esteses al màxim. Hem destinat 500 mil milions de dòlars per integrar aquests esforços i, a més, com sabeu, hem posat tres-cents mil  homes joves a treballar en projectes concrets i d’utilitat pública en els nostres boscos i a prevenir l’erosió del sòl i els al·luvions. Els sous que guanyen van en la major part al manteniment de les seves famílies, que estan formades per quasi un milió de persones.

En la mateixa categoria podem igualment computar el gran programa de treballs públics de tres mil milions de dòlars per a la construcció d’autopistes i embarcacions, per a la prevenció dels al·luvions, per a la navegació interna i per a milers de projectes comunals i estatals en disposició de mantenir-se per sí sols.

Cal aclarir dos punts respecte a l’assignació i a la gestió d’aquests projectes: Com a primera cosa, nosaltres estem posant la màxima atenció per seleccionar projectes que creïn llocs de treball, que donin resultats ràpidament  i que siguin útils, evitant els demagògics i clientelars, en segon lloc,  esperem que al menys la meitat del diner  pugui retornar al Govern dels projectes que es compensaran al llarg dels propers anys.

Fins ara he parlat principalment dels fonaments, de les mesures necessàries per posar en ordre  els comptes del País i per guiar la població en la direcció justa, combatent la misèria i proporcionant tot el treball possible a través de les agències governatives. Ara passo a allò que haurà de contribuir a construir una prosperitat de llarga durada.

Ja he dit que no podem acceptar que mitja Nació prosperi i l’altra meitat estigui en la ruïna. Si tota la nostra gent pot comptar amb un treball, una paga equitativa i uns beneficis justos, cadascú pot comprar els productes realitzats pel seu veí i l’economia funciona. Però sense els salaris i els beneficis  de la meitat del País, l’economia funciona sols la meitat. I no  és de gran ajuda la eventualitat que la meitat afortunada sigui de debò molt rica: la cosa millor és que tots siguin raonablement benestants.

Durant molts anys, els dos majors obstacles per a una normal difusió del benestar han estat els baixos preus dels productes agrícoles i la paràlisi de l’atur que arrosseguem. Aquests factors han reduït a la meitat  el poder adquisitiu del país. Jo vaig prometre acció. El Congrés ha fet la seva part aprovant el Farm Recovery Act i l’Industrial Recovery Act. Avui estem aplicant aquestes dues normes que funcionaran si la gent arriba a entendre els seus elementals objectius.

En primer lloc la Farm Act. Aquesta llei  es basa en la consideració que el poder adquisitiu de quasi la meitat de la població depèn del fet que els preus dels productes agrícoles siguin adequats. Alguns productes agrícoles  han estat produïts en mesura major de la que podem consumir o del que es pot vendre en un deprimit mercat  mundial. Sense la nostra ajuda els agricultors no poden associar-se entre ells i reduir  la producció. El Farm Bill els hi proporciona un mètode per retornar la producció a un nivell raonable i per obtenir el preu just de la seva collita. He declarat obertament que aquest mètode és d’alguna manera experimental, però, pels primers senyals, tenim raons per creure que donarà bons resultats.

Si aconseguim augmentar decididament el poder adquisitiu de les desenes  de milers de persones que viuen de l’agricultura i de la distribució dels seus fruits, podrem òbviament incrementar considerablement el consum dels bens produïts per la industria.

Això em porta a l’última qüestió : retornar la solidesa a l’economia.

La passada tardor vaig expressar en diverses ocasions la meva fe al respecte :

Gràcies a un esforç democràtic i espontani per part de la industria, podem obtenir un augment general dels salaris i una reducció de les hores de treball de manera que els treballadors siguin pagats de manera que puguin comprar i usar allò que produeixen. Es podrà fer només si permetem i encoratgem la cooperació en l’àmbit industrial, perquè si no hi ha unitat d’acció, uns pocs homes egoistes en cada sector certament continuaran pagant salaris de fam i a exigir llargues jornades de treball. La concurrència haurà d’escollir si seguir-los en la via de l’explotació o tancar el negoci. He vist aquest tipus d’acció determinar la continua  caiguda cap a l’ infern econòmic dels últims quatre anys.

Heus ací una manera simple d’invertir aquest procés: si tots els dadors de treball en cada sector accepten de pagar el mateix sou raonable als seus treballadors i d’exigir el mateix – altre cop raonablement- horari, aleshores cap treballador en sortirà perjudicat de la concessió de sous més alts o d’horaris de treball més curts. Igualment,  a l’empresari li convé aquesta estratègia  més que no pas un escenari de desocupació i sous baixos perquè això porta a un major nombre de clients per als seus productes. Aquesta és la idea senzilla que constitueix el cor de la Industrial Recovery Act.

Partint  del simple principi de que necessitem col·laborar tots plegats, estem començant el nostre atac a escala nacional contra l’atur. Tindrà èxit si el nostre poble – en les grans industries i en els petits negocis, en les grans ciutats i en els petits pobles – ho entén. No hi ha rés de complicat ni res de particularment nou en aquest principi. És un retorn a la vella idea de societat i de Nacions segons la qual les persones poden, actuant en grup, obtindre resultats que cap individuo podria ni tan sols esperar d’obtenir actuant sol.

Us poso un exemple: Amb el Cotton Textil Code, i amb altres disposicions ja aprovades ha estat possible abolir el treball dels menors. Aquest resultat em fa personalment més feliç que qualsevol altre que hagi aconseguit des que vaig arribar a Washington. En la industria tèxtil, que es va adreçar a mi, espontàniament i amb un esplèndid esperit de cooperació, tant bon punt fou aprovat el Recovery Act, el treball de menors era un mal arrelat . Cap dador de treball podia però eradicar-lo ell sol. Si un empresari o un Estat ho hagués provat, les seves despeses haurien pujat tant que haurien fet impossible la competència amb les industries o els Estats que no s’haguessin adherit. En el moment que el Recovery Act ha estat aprovat ha caigut en un instant   aquesta monstruositat, que no obstant anys d’esforços  no havia estat mai eradicada ni de la opinió pública  ni de la llei.  Com ha comentat un editorialista anglès, hem obtingut més nosaltres en un dia amb una sola norma  que la common law hagi aconseguit a Anglaterra en 85 anys d’esforços. Utilitzo aquest episodi, estimats amics, no per vanagloriar-me  d’això que ja ha estat fet, si no per mostrar-vos el camí, perquè puguem portar a terme esforços de cooperació encara majors durant l’estiu i la tardor.

L’hivern que ens espera no serà com el que acaba de passar. Dubto que mai hagi existit un poble que hagi suportat amb tant coratge i esperit una estació tan difícil al menys com la meitat del que ha estat la última per a nosaltres. Nosaltres no podem demanar-li a Amèrica de continuar afrontant aquest inútil sofriment. Ha arribat el temps de les disposicions  valentes i el Recovery Bill ens proporciona els mitjans per vèncer l’atur justament amb la mateixa arma amb la que em aconseguit  estroncar el treball infantil.

La proposta és senzilla: si tots els dadors de treball actuen concertadament per reduir l’horari de treball  i per augmentar els sous, nosaltres podrem augmentar la ocupació. Cap dador de treball sortirà perjudicat, atès que els costos augmentaran amb la mateixa mesura per a tots. Però si algun actor important es retardés  o es volgués  desentendre  aquesta gran oportunitat es perdria  i  ens prepararíem per a un altre hivern horrible. No pot passar.

Hem enviat a tots els dadors de treball el text d’un acord què és resultat d’una setmana de consultes. Aquest acord  compara normes de conducta voluntàries que quasi totes les grans industries ja han presentat. Aquest acord general ha obtingut l’aprovació unànime de les tres comissions a les que he demanat consell i que representen els grans líders del món del treball, de la industria i dels serveis socials. L’acord ha rebut ja una onada  d’aprovacions de tots els Estats i d’un nombre tan ampli de sectors industrials com per mostrar-me que és bo per a  tothom .  Es tracta d’un pla calculat, racional i equitatiu, la finalitat del qual  és d’aplicació immediata i els principals principis del qual han estat determinats industria per industria, sector per sector, a través dels acords.

Naturalment, el treball que porta al perfeccionament i a la firma d’aquesta norma requereix una bona dosi d’organització, escoltar nombroses opinions i molts mesos de temps. No podem esperar massa temps. Els acords generals que estic enviant a cada dador de treball començaran de totes maneres  a posar en marxa el procés a partir d’ara, i no dintre de sis mesos.

Hi ha certament homes, pocs homes, que podrien obstaculitzar aquest gran projecte comú per tal de perseguir avantatges egoistes. La llei preveu penes adequades, però jo invoco la col·laboració de la opinió pública i de la vostra consciència. Son aquests els únics instruments que haurem d’usar en aquesta gran ofensiva de l’estiu contra l’atur. Però haurem d’usar-la fins al fons per protegir els voluntariosos dels mandrosos  i dels  retardataris i per tal que el pla tingui èxit.

En la guerra, en l’obscuritat dels atacs nocturns, els soldats porten un distintiu lluent sobre l’espatlla per estar segurs de reconèixer-se i de no disparar-se l’un a l’altre. Seguint el mateix principi, els que col·laborin en aquest programa s’han de reconèixer a primera vista. És amb aquesta finalitat que hem previst un distintiu d’honor, una simple imatge amb un lema  “Nosaltres fem la nostra part” i demano a tots aquells que estan amb mi que portin aquest distintiu ben a la vista. És essencial per al nostre propòsit.

Totes les indústries més grans i més importants s’han avançat ja espontàniament amb disposicions fetes a propòsit , mitjançant les quals fan seus els criteris que porten a la recuperació general.  Es tracta d’un pas molt engrescador  però no son menys importants  els resultats entre els petits empresaris que contribuiran oferint un nou treball  a un nombre de persones compreses entre una i deu. Aquests petits empresaris son de fet un element fonamental de l’espina dorsal del país.  L’èxit del nostre Pla depèn en gran part d’ells.

Ja estan arribant a la Casa Blanca cartes i telegrames: son missatges de dadors de treball que demanen que el seu nom sigui inclòs en l’especial àlbum d’honor. Hi ha representants de tot tipus de empreses, de les grans corporacions a les empreses individuals. Demano als dadors de treball petits i grans que no ho han fet d’escriure o telegrafiar a la Casa blanca  per comunicar la seva intenció de donar compliment al pla, fins i tot  abans de les dates previstes pels acords que hem difós. És la meva intenció fer col·locar en l’oficina postal de cada ciutat un Àlbum d’honor amb els noms de tots els que s’uneixin a mi.

Vull aprofitar l’ocasió per dir als 24 governadors actualment reunits a San Francisco que no hi ha rés que hagi ajudat més el reforçament d’aquest procés com les decisions adoptades per ells just a l’inici d’aquesta assemblea amb les quals han donat la seva aprovació unànime i urgent a aquest pla i s’han compromès ha promoure’l en els seus Estats.

Ara puc dir de debò  una paraula d’ànim per aquells homes i aquelles dones les vides dels quals han estat afligides per l’atur o la por a l’atur, perquè les disposicions i els acords que han estat ja aprovats o que ho seran en breu demostren que el pla incrementa  efectivament els salaris i retorna  de veritat la gent al treball. Podeu mirar a cada dador de treball que adopta el pla com a una persona que està fent la seva part i que mereix de debò el reconeixement degut a qui treballa per millorar les condicions de vida. Us serà clar, com ho és per a mi, que l’empresari que no assumeix les pròpies responsabilitats pot vendre a un preu inferior que els seus concurrents, però els estalvis dels que es lucra son obtinguts en perjudici del benestar del País.

No haurien d’haver dissensos ni controvèrsies ara que estem fent un esforç tan gran. No és aquest el moment per subtileses  o per posar en discussió els principis establerts amb aquest acord general. Aquest és el moment de la paciència, de l’esforç de comprensió i de la col·laboració. Els treballadors d’aquest país tenen drets reconeguts per aquesta llei.  Aquests drets no poden ser limitats i no es permetrà a ningú fer-los a miques. D’ altra banda, en aquests moments no és  necessari lluitar per aquests drets.  El país sencer s’unirà per obtenir-los per vosaltres. El principi que s’aplica als dadors de treball s’aplica també als treballadors i jo demano justament a vosaltres treballadors que col·laboreu amb el mateix esperit.

Quan el  “bon vell” Andrew Jackson morí  algú va preguntar: “Anirà al Paradís?” i la resposta fou: “ho farà si ho vol”.  Si se’m demana si el poble americà  sortirà  de la depressió,  jo responc: “ho farà si ho vol!”.  El Pla es basa en la reducció de les hores de treball setmanals i sobre el pagament de salaris per sobre d’una xifra mínima establerta, mesures universalment vàlides per a cada treballador i realitzades gràcies al consens de tots. Jo no puc garantir l’èxit del nostre pla nacional, però el poble d’aquest país ho pot fer. No tinc fe en les panacees, però crec que podem influir enormement les forces econòmiques. No alimento cap simpatia per als economistes de professió que continuen a sostenir que les coses han de seguir el seu curs i que l’acció dels homes no pot influir sobre els mals de l’economia. La raó principal és que sé que els economistes de professió durant molt de temps han continuat canviant les seves concepcions de les lleis econòmiques amb cadències quinquennals o decennals, però jo tinc fe, i continuo tenint fe, en la força dels objectius compartits i en el de les accions comunes empreses  pel poble americà.

És per això que us estic explicant  els propòsits senzills  i els sòlids fonaments sobre els  que ha estat bastit el nostre programa de represa.  És per això que demano als dadors de treball de la nació de subscriure un  pacte amb mi i els hi demano de signar-lo en nom del patriotisme. És també per això que demano als treballadors  de seguir-lo amb esperit de comprensió i de col·laboració.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *