Reprodueixo la nota que vaig publicar el maig de 2007, després de les darreres eleccions municipals, que contenia un poema que m’encanta. Avui torna a esser adequat :

En aquests dies, un cop coneguts els resultats electorals, un cop tancats els pactes, hi haurà moltes candidats i candidates que es trobaran amb canvis importants a les seves vides. Qui ha d’entrar a governar tindrà la dificultat de gestionar l’èxit, tasca que sembla molt senzilla, però no ho és tant com sembla. Qui ha de deixar el govern pot haver oblidat (és fàcil oblidar-ho) que , en la vida política, aquestes situacions són absolutament naturals i democràticament saludables. La política és així i així ha d’ésser . Personalment estic en contra de la idea que la política és una professió i els polítics professionals del tema. No es pot esperar, a més, agraïment: les coses no funcionen així enlloc . Som nosaltres els que hem d’estar agraïts/des que els nostres conciutadans ens hagin permès treballar pel benestar col.lectiu durant un temps de les nostres vides, amb la satisfacció personal que això ens pot reportar.

És en aquestes situacions quan queda clara la importància de la maduresa personal

Hi ha molts texts que ajuden en aquestes situacions. N’esmento dos. Un està escrit en gènere femení, l’altre masculí. Penseu en “persona humana” en tots dos casos.

Un me’l recorda el bon amic Antoni Gutierrez-Rubi i és de Maria Aurèlia Campmany:

Mai no seré

prou vella

ni prou covarda

com per no tornar

a començar

de cap i de nou

i amb les mans

buides

 

 

 

 

 

 

 

L’ altre és el clàssic , magnífic i conegut poema de Rudyard Kipling “IF”

SI Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant tothom el perd, fent que en siguis el responsable; si pots confiar en tu quan tots dubten de tu, deixant un lloc, també, per als seus dubtes; si pots esperar i no cansar-te de l’espera, o no mentir encara que et menteixin, o no odiar encara que t’odiïn, sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin, si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments; si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe i tractar igual aquests dos impostors; si pots suportar de sentir la veritat que has dit, tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis, o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles: si pots fer una pila de tots els guanys i jugar-te-la tota a una sola carta, i perdre, i recomençar de zero un altre cop sense dir mai res del que has perdut; si pots forçar el cor, els nervis, els tendons a servir-te quan ja no són, com eren, forts, per resistir quan en tu ja no hi ha res llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!» Si pots parlar amb les gents i ser virtuós, o passejar amb Reis i tocar de peus a terra, si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa; si pots omplir el minut que no perdona amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, teva és la Terra i tot el que ella té i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home. Traducció de Francesc Parcerisas Poesia anglesa i nord-americana, Ed. 62 i «la Caixa», Barcelona, 1985.