M’ha agradat i interessat molt el darrer article de Raimon Obiols al voltant del futur del PSC, per això us convido a llegir-lo, reproduïnt-lo, tot seguit:

PSC: un nou projecte amb modèstia i ambició

Mirem les coses cara a cara i diguem les coses pel seu nom. Al nostre país, a Europa i al món estem vivint una molt greu crisi econòmica, política, social, cultural i ecològica. La inquietud i el malestar són molt grans, i estan augmentant. Hi ha una crisi de desconfiança estimulada per sectors poderosos que fomenten l’antipolítica. Si no es generen les respostes adequades es pot produir una regressió en termes d’anomia social, deteriorament de la democràcia.  exacerbacions populistes i nous autoritarismes.

Al mateix temps, creixen noves energies en la societat, l’anhel de noves respostes contra la omnipotència de les finances globals, la manipulació mediàtica dels poderosos, la corrupció i la confiscació de la política en poques mans.

Aquestes respostes no vindran sols de la indignació i de la protesta, per justes que aquestes siguin. Són fàcilment manipulables, com hem vist aquests dies a Barcelona, i poden servir a una dreta que a tot Europa fa de bomber piròman, amb mesures de restricció dels serveis i bens públics i polítiques fiscals al servei dels més rics.

Calen majories conscients que impulsin programes de progrés, seriosos, viables i honestos. Les crisis actuals validen les solucions de caràcter progressista. Els països del nord d’Europa mostren que és possible una economia eficient, amb dèficits limitats, una fiscalitat més justa, serveis públics de qualitat i escasses desigualtats. Però cal convèncer de la necessitat de tirar endavant polítiques majoritàries de progrés.

No és fàcil. Ara, a Itàlia, sembla que comença el final de Berlusconi. Però aquest ha estat possible a causa d’un sistema creat a redós dels errors i divisions dels sectors polítics i socials de progrés. Un sistema que Rafaelle Simone ha anomenat el “monstre dolç”:

• un règim de govern, polític, mediàtic, televisiu, cultural, al servei d’una dreta més pròxima als medis financers que als industrials;
• decidida a reduir els serveis públics;
• estimulant una ideologia hegemònica de l’individualisme, la insolidaritat i la por, del consum i l’entreteniment;
• difonent un  fatalisme resignat enfront de la corrupció.
• excitant les pors al diferent, a l’immigrant, i reforçant les polítiques repressives

A Itàlia ha funcionat durant onze anys i ja veurem quan durarà. En tenim casos més a prop: al País Valencià sense anar més lluny. En poden venir d’altres. No es tracta d’esgrimir la “por a la dreta”, es tracta de dir que si no ens espavilem i no ens aliem en un nou projecte comú,  tenim el “monstre dolç” a la cantonada.

Els partits de l’esquerra i el centre-esquerra s’han de posar les piles i s’han d’obrir, amb nous mètodes i instruments, nous programes nacionals i, cada vegada més, europeus, impulsant la millora de la societat en sintonia amb les seves energies i tendències més positives. Els “indignats” pacífics i tots plegats hem d’impulsar, acompanyar i orientar positivament els canvis cap a una nova època, en les seves dimensions econòmica i social, cultural i ecològica, no únicament política.

Si volem vèncer la batalla de l’esperança contra la por, de l’emancipació humana contra els poders fàctics de tot ordre, de la responsabilitat contra el cinisme, de la democràcia contra l’antipolítica, de l’estat social contra el campi qui pugui, de la raó contra els populismes, hem d’articular, a través de la deliberació col·lectiva, una visió i un  programa de millora social, democràtica i ecològica de la societat:  una aliança dels sectors socials i polítics de progrés.

No es tracta de repetir el Tripartit. Va ser una coalició freda, impulsada des de les cúpules dels partits després de les eleccions. L’intent d’aixecar un castell sense pinya i en el que els castellers, de tant en tant, es donaven cops de colze. Així no s’aixequen els castells. S’aixequen amb una pinya unitària, amb molta participació, de baix a dalt, amb deliberació i solidaritat comunes, sense divisions estèrils.

Crec que això és el que cal plantejar-se, des dels partits i els moviments socials.  És un repte del proper congrés del socialisme català. És l’objectiu d’una reapropiació cívica de la política com a condició d’un nou projecte. No és un afer dels socialistes, sinó de totes les persones i grups que no es resignen a ser espectadors de la política i volen ser actors de la democràcia; que ja no accepten la “societat de mercat” i  la “política de mercat”; que volen una renovació de la democràcia que incorpori tota la diversitat i riquesa de la nostra societat.

A Catalunya, la majoria vol més justícia social, igualtat de drets, deures i oportunitats; rebutja les desigualtats, les manipulacions, els privilegis i la corrupció. Vol una organització de l’activitat econòmica, social, política i cultural que no estigui en mans dels més poderosos i dels seus interessos, sinó al servei de tothom. Són objectius perfectament possibles si ens els proposem i si posem al davant, amb tenacitat, modèstia i ambició, tot allò que ens uneix