I, no obstant això, la redacció d’aquests documents ha costat una muntanya de diners, que, potser, emprats d’una altra manera, haurien evitat que la desgràcia fos tan gran. I no dic que haguessin evitat la desgràcia, sinó només que no hauria estat tan greu, perquè l’Empordà es crema periòdicament de fa anys…

Si observem l’Empordà ens adonem que la seva bellesa rau en la combinació de dos extrems geogràfics: la muntanya i el mar, amb la plana que els separa, o els uneix. Però és precisament aquesta bellesa contrastada que fa que els estius secs es cremi la muntanya i els hiverns plujosos s’inundi la plana, des de fa anys, i periòdicament.

Potser és per la mateixa filosofia que plantejava al principi que es “menysprea” la capacitat d’actuació dels municipis petits. I una de les característiques de l’Empordà és la població escampada en una munió de petits municipis, exactament aquests que volen fer desaparèixer suara. Per fer-nos-en una idea: l’Alt Empordà té uns 1.350 km², dels quals 1.103 estan gestionats des de 60 municipis que sumen un total 34.900 habitants, i cap d’ells supera els 2.000. Dels restants, 224 km² són gestionats des de set municipis que sumen en total 54.000 habitants, mentre que la capital, Figueres, gestiona 19 km², en els quals viuen 41.000 persones.

Evident es fa, de la lectura d’aquestes xifres que retraten la realitat empordanesa, que s’ha de comptar amb el territori per a qualsevol emergència que afecti l’entorn natural, no com a recurs secundari, sinó com el principal i imprescindible. Els veïns dels municipis petits en coneixen l’entorn, els camins i les característiques… Entre ells hi ha els alcaldes i alcaldesses i els equips de regidors i regidores –que ara es redueixen!–, que aquests dies de crema indiscriminada han demostrat que sabien estar a l’altura de les circumstàncies, organitzant veïns i fent front al perill.

Diu una dita africana que és durant l’estació seca que t’has de fer amic de l’amo de la piragua, però en aquest nostre país acostumat a les accions que provoquen efectes immediats, si més no, no més enllà dels quatre anys d’un mandat, un cop redactats els plans d’emergència, i ben col·locats als armaris, tothom està content i tranquil. Bé. No tothom. Molts responsables de municipis petits som conscients, sabem, que en un moment donat haurem de fer ús del sentit comú, de la intuïció, dels conciutadans i del coneixement del territori per fer front a vés a saber què. Moltes coses fallen en l’organització centralitzada, malgrat tants plans d’emergència, precisament perquè es fan des de la llunyania del territori i amb una visió d’una organització complexa, que mai no té un petit municipi. Només per posar un dels molts exemples sobre mancances o incoherències d’aquests dies de foc: els bombers demanaven als pagesos dels pobles que es trobaven al perímetre del foc que omplissin d’aigua les seves “cubes” i estiguessin preparats, però la connexió als hidrants que hi ha als municipis està reservada als bombers, i als ajuntaments no hi ha mànegues per poder-los utilitzar, i els pagesos havien d’omplir les “cubes” des de les aixetes de casa seva…

Per llei, l’alcalde, l’alcaldessa, són els responsables del seu territori. No obstant això, si aquests responsables pertanyen a municipis petits, poden pagar els plats trencats de moltes coses, però són sistemàticament ignorats pels responsables d’entitats dites superiors, o pels “cossos” de serveis. I dic “dites superiors” perquè en el meu senzill entendre, el municipi –gran o petit– és el primer esglaó de la democràcia –pel principi de proximitat– i és al seu entorn que s’ha d’organitzar la resta, i no a l’inrevés com passa ara