Un nou atractiu cultural a la ciutat de Girona, la Casa Masó

S’ha obert avui al públic la Casa Masó, la primera casa-museu de la nostra ciutat. Ahir Joaquim Nadal va publicar un article molt il.lustratiu sobre aquesta casa i el que significa per Girona i el seu patrimoni cultural, al Diari de Girona, que us reprodueixo tot seguit:

“Serà un símbol d’excel·lència, una lliçó d’història, una pàgina oberta al noucentisme i als ideals de vida de les famílies burgeses i conservadores del primer terç del segle XX. Un apunt culte, de civilització centreeuropea”

Demà obrirà les seves portes la “Casa-Museu Rafael Masó” al carrer de les Ballesteries de Girona. Culmina així un propòsit madurat pacientment per Narcís-Jordi Aragó i Masó i Mercè Huerta. Amb paciència i molta generositat van prendre la decisió de cedir la propietat de la casa i de tots els elements mobles a l’Ajuntament i constituir, així, els fonaments de la Fundació. Aquesta decisió fou concretada el 2006 amb la signatura de l’acord corresponent amb l’alcaldessa Anna Pagans. Molts anys abans, quan el matrimoni Aragó-Huerta va anar a viure a la casa Masó, van prendre una altra decisió que ara es demostraria transcendent: guardar-ho tot. Tot vol dir tot. Llibres, mobles, rajoles, estris de cuina, elements del cosidor, aixovar, tovalles, cobrellits, tot.
És justament aquest esperit de conservació el que ha permès desenvolupar un programa per “Evocar, descobrir i difondre” des de l’arquitectura, per manllevar un títol de Jordi Falgàs, director de la Fundació en el número que la revista La Punxa del Col·legi d’Aparelladors de Girona va dedicar a la Casa-Museu Rafael Masó (núm. 53, 2012).
És ben evident, però, que sense el programa que entre 1911 i 1919 va definir Rafael Masó i Valentí (1880-1935) per agrupar quatre cases del carrer de les Ballesteries i convertir-les unificades en el casal dels Masó, avui el nou programa no seria possible. Vull dir que en la minuciosa preparació i planificació arquitectònica i domèstica que va fer Rafael Masó hi ha una visió de conjunt, integral, que relliga l’arquitectura i la vida i trasllada a totes les esferes més íntimes un fil espiritual i estètic que impregna d’ideologia tots els racons de la casa elevada a categoria de llar al servei d’una vida familiar organitzada i litúrgicament desenvolupada. Una casa preparada i organitzada per viure-hi, per treballar-hi, per resar-hi, per menjar-hi, per cuinar-hi, per celebrar-hi trobades familiars, per esdevenir el nucli aglutinador d’una família de la burgesia local, influent i coneguda, i dedicada a múltiples activitats. Rafael Masó dibuixa aquest programa i escampa per tota la casa un polsim de noucentisme amarat que atorga al conjunt un fil conductor indestructible.
Rafael Masó i Pagès (1851-1915) i Paula Valentí (1851-1926) tindrien onze fills, un d’ells l’arquitecte. El germà gran, Santiago, seria el màxim impulsor de la reforma unificadora de la casa que planificaria el germà Rafael i en la qual seguirien vivint la major part dels germans Masó.
El fil de la vida el podem seguir, ara, amb detall no només gràcies a la casa mateixa sinó, sobretot, al rescat històric de la família que ha fet acuradament Rosa M. Gil, i al relat viscut que n’ha fet Narcís-Jordi Aragó. Aquest darrer, amb dues contribucions capitals, una a la ja esmentada revista del Col·legi d’Aparelladors i l’altra, més directament memorialística, al llibre Casa Masó. Vida i arquitectura noucentista (Barcelona, Triangle Postals, 2012), amb fotografies esplèndides de Jordi Puig i textos com els ja esmentats de Rosa M. Gil i el de N. J. Aragó i també de Jordi Falgàs, amb l’encapçalament d’una salutació de l’alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont. Aquí trobem també testimoni directe de la impremta Masó, situada molts anys als baixos de la casa i dedicada per voluntat de Rafael Masó i Pagès a l’edició del Diario de Gerona des de 1889.
La combinació de les dues publicacions, més tècnica la de La Punxa i més literària i històrica la del llibre, ens permet un recorregut visual i literari per la casa, per la vida, per l’arquitectura, pels projectes i els materials, pel Pla director redactat per Joan Tarrús i Jordi Bosch, el projecte de rehabilitació, els seus detalls més tècnics explicats per Jordi Ministral i un article sobre la façana de l’Onyar de la casa Masó. En aquest treball, els arquitectes Tarrús i Bosch argumenten la intervenció, la potència del blanc, el blau mariner de la fusteria, els ocres de les persianes i de les rajoles, la terrissa negra de Quart per a la pèrgola, com la fidelitat extrema a la idea que movia Rafael Masó i que per aquesta banda del riu pretenia un raig de llum mediterrània sobre les boires grises del riu i l’atapeïment bigarrat de la resta de les façanes i els volums que s’hi incrustaven.
Fet i fet celebrem avui, per demà, un esdeveniment ciutadà. Una notícia positiva i emblemàtica. Un enriquiment del patrimoni col·lectiu i de l’oferta cultural i turística. La casa Masó serà un símbol d’excel·lència, una lliçó d’història, una pàgina oberta al noucentisme i als ideals de vida de les famílies burgeses i conservadores del primer terç del segle XX. Un apunt culte, de civilització centreeuropea a la nostra ciutat. És evident que la casa Masó s’ha beneficiat d’un conjunt de circums?tàncies que han permès tirar endavant la Fundació i el projecte coincidint amb una crisi brutal. Però justament és davant de la crisi que els models d’excel·lència, les propostes intel·ligents i delicades, el rescat de la memòria i el patrimoni, esdevenen un actiu bàsic del redreç, de la represa, del ressorgiment.
La casa Masó serà com el descobriment íntim que faran els que ens visitin quan en el seu vagareig per la ciutat es topin, de cop, amb una oferta singular, molt rellevant, i al nivell de les que hem pogut trobar en moltes ciutats europees més dedicades que nosaltres a la preservació del fil de la memòria com a fil indestructible de la cohesió.
Un darrer apunt. Tota la rellevància social i ciutadana dels Masó, Santiago, Rafael, JoanNarcís, la seva dimensió civicopolítica, la dels Aragó, Estanislau Aragó, sobretot, i ara Narcís-Jordi Aragó, la de les germanes Masó quan mantingueren la casa viva mentre els homes havien marxat per imperatiu de la guerra, dibuixa un escenari oblidat i mai rescatat del tot. La història dels exilis interiors no només en l’ànima republicana de la ciutat, sinó també, sense cap mena de dubte, en l’exili dels vencedors vençuts que hagueren de deixar de banda tots els seus compromisos anteriors i dedicar-se exclusivament al camp de les seves activitats privades. Només així podrem entendre que en algun dels somnis de la Girona republicana hi coincidissin uns i altres, tot i que finalment no van poder prosperar i s’ensorraren dramàticament, durant dècades, per a tots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *