Fins quan la violència contra les dones?
Fa molt pocs dies, a Sant Pere Pescador, es va produir de nou la tràgica mort d’una dona a mans de la seva parella. La dona, de 32 anys, mare de tres fills de nou, cinc i un any, ja havia denunciat el seu marit perquè era violent i la tenia amenaçada de mort. Al jutjat, però, no havien apreciat proves suficients per dictar una ordre d’allunyament.
Un cop més, doncs, arriba la data del 25 de novembre i hem de lamentar, amb certa sensació d’impotència, que la violència continua molt present en el nostre entorn més immediat. Ara fa 33 anys que el 25 de novembre va ser declarat Dia Internacional contra la Violència de Gènere i en fa 15 que l’ONU va donar caràcter oficial a aquesta data. En fa 19 que es va celebrar la molt rellevant Conferència Mundial de Dones de Pequín.
Com ha anat evolucionant la situació en aquest temps? És cert que som, realment, impotents davant aquesta tràgica xacra que posa fi a la salut, a la qualitat de vida i, a vegades, també a la vida de tantes dones arreu del món? És evident que no. S’ha fet molt i s’ha de fer molt més. És clar que l’increment de la consciència global sobre la preocupant prevalença d’aquest fenomen arreu del món ha ajudat a activar polítiques per combatre’l. Però cal renovar el compromís decidit dels estats i dels governs territorials i locals que mai és suficient, perquè la violència contra les dones és una violació dels drets humans i un greu impediment per al progrés de les dones en qualsevol àmbit de la vida. Debilita la seva salut, les seves perspectives educatives i de treball productiu, i la seva capacitat per participar com a membres de ple dret de les seves societats, entre altres conseqüències. A tot el món, una de cada tres dones ha estat víctima de violència física o sexual, sobretot per part de la seva parella. Prop de 120 milions de nenes han estat obligades a tenir relacions sexuals o altres actes en algun moment de la seva vida i 133 milions de dones i nenes han estat víctimes de la mutilació genital femenina. Més de 700 milions de dones vives avui dia es van casar quan eren nenes. Gairebé la totalitat dels 4,5 milions de víctimes de l’explotació sexual forçada són dones i nenes.
L’any vinent és l’any de Pequín+20, i és una nova oportunitat per aconseguir que els 189 països que van aprovar la Declaració de Pequín i la crida mundial que va ser la seva plataforma d’acció facin un nou esforç per fer realitat la promesa que els governs, les organitzacions de la comunitat, les escoles, les empreses i altres ens treballarien sense descans per aturar la violència, en qualsevol que sigui la forma que adopti. La feina ha començat, però necessita accelerar ràpidament. Hem d’aconseguir que el món estigui lliure de violència contra les dones.
A Girona hem anat avançant notablement en els darrers anys en la sensibilització, en la coordinació interinstitucional i en la capacitat d’acció, i ens cal intensificar els esforços en aquesta línia.
A la ciutat, un dels elements de referència de l’acció municipal a Girona en aquest sentit ha estat i és l’equip d’atenció a la violència contra les dones, que fa dotze anys que funciona. Ha plogut molt d’ençà que vam decidir amb l’alcalde Joaquim Nadal, sent jo mateixa regidora de Serveis Socials, iniciar aquest servei, que va venir a cobrir un buit clamorós d’atenció a una problemàtica humana i socialment inacceptable. Al llarg d’aquests dotze anys, més de 1.500 dones gironines han pogut ser ateses per aquest equip, que és, per la seva excel·lència, un referent en la xarxa de serveis. Cal, però, segurament, donar oxigen a l’equip per evitar-ne el col·lapse. El nombre de nous casos anuals, que ha anat creixent any rere any, supera ara els 150. Calen més hores de professional especialitzat per atendre les dones i cal, en especial, augmentar l’atenció als infants d’aquestes famílies. Aquesta és una necessitat de present i, també, una atenció preventiva per evitar la repetició del drama que és la violència intrafamiliar. Per part nostra posarem aquesta qüestió com una prioritat en la negociació per al pressupost municipal de l’any vinent.
La violència és un dels principals mecanismes de negació de la igualtat de les dones. Implica alts costos socials, per a la salut i econòmics, i cal el compromís de tots per eradicar-la de la nostra societat.
Article publicat avui 25 de novembre de 2014 a El Punt Avui.
La virulencia que ha pres els ultims anys la violencia contra la dona no és una causa sola. Veiem: La violencia domestica sempre ha existit, a casa del pobre així com a casa del ric. La deprabació de les costums no té res a veure amb el estatus de les persones. El coneixement social d’un maltractador era molt mal vist. No tenia un resó mediatic com avui dia. Hi había un pudor social que rebutjava la violencia. Es diu que el increment de la violencia domestica es fruit de la greu crisis económica que està patin el país. No dic que no, però qui recordi les llibretes de racionament franquistes, la gent també s’ho pasaba malament, molt més malament i no per aixó había assasinats diares de violencia domestica. Fa cinquanta, sixante anys existía una situación molt importan: el nucli familiar!! La familia es conformaba entre dos grans pilars: el pare i la mare. I al entorn d’aquests dos pilars creixia la familia. Hi había uns principis morals de respecte mutuu, d’autoritat, de sentiment de responsabilitat cap a cada un dels membres de la familia. Existia també una fita a assolir: augmentar el benestar de la familia. Habia institucions que protegien, alimentaben aquest nucli fonamental: l’escola, llloc de disiplina, de coneixement, de reconeixement, el saber era respectat; l’esglesia mantenía a través del ministeri uns valors morals que feien compactes les virtuts humanes i donaven sentit a la vida.
Avui, molts factors han distorsionat aquests camins que habían sustentat a l’home.
El sistema economic ha cambiat el panorama de la societat. Ha tornat l’home en un ser de pura insatisfacció humana. El mercat cada dia ens ofereix més i més COSES, però no ens emplena la vida.
La situación social de la dona ha fet un gir de 360º que l’ha sorprès a ella mateixa, tan és aixi que encare està buscan la seva identitat.
La gran possibilitat que li ha donat la ciencia en regular la seva maternitat, la posibilitat de ser independent economicament de la parella, l’acces al ensenyment superior, l’oferta d’un mon glamuros fals, d’una posibilitat de gaudir de sentiments humans sense cap mirament espiritual (de l’ánima) me refereixo….Son cambis molt profunds que han estat arrastrats a dins les families.
La impossibilitat de gaudir d’una maternitat viva, profunda, serena, l’esclavatge d’uns horaris i condicions laborals inhumanes, fan que les relacions familiars es resentin en profunditat.
L’home està atrapat en un mon ple d’ofertes de una suposada felicitat però per a qui te que pagar una alt preu: convertirse en el home servil.
Eric Froom ja ho diu ben clar en el seu llivre;”Ser o Tener”. Victor Frankel en el : “Sentido de la Vida.”, Schopennhauer: “El arte deVivir”.
Cal que l’home sorti de la foscor a on està submergit, cal trencar les cordes que ens lliguen al egoisme. Cal espiritualitzar de nou a l’home.
Aquesta tasca és una tasca individual, però també social: politics, económics, ecclesiastics, socials, culturals.
La batalla no està perduda, però cal tenir l’exercit de mesures preparat.