Quedarà a les nostres memòries: a la dels grans i a la dels infants. D’aquí uns anys parlarem de la nevada del 2010. Jo no recordo res semblant des de l’any 1986, fa 24 anys, i encara crec que la del 86 no  va arribar a aquests nivells. Avui anant a Barcelona, veient les torres elèctriques doblegades com si fossin de filferro, i veient com estava tot el paisatge a banda i banda de l’autopista anava confirmant la meva impressió. No sé si aquesta tempesta ha estat un “monstre metereològic” com deia avui el meteoròleg Alfred Rodríguez Picó en un instructiu article, però en tot cas, jo no recordo haver vist mai una tempesta de neu com aquesta a Girona. Nevava a tot drap, mentre feia un vent fortíssim i al mateix temps, tronava i llampegava.   La mainada estava esveradíssima, lògicament. (Dilluns al migdia , per exemple, la meva filla mitjana va passar per casa quan van tancar l’Institut a buscar un petit trineu i se’n va anar a lliscar per la neu, amb els amics , per la ciutat, mentre el cel queia sobre els nostres caps. Poca estona … fins que me’n vaig adonar i la vaig  fer tornar a casa. )  Mentre, els grans, vivíem amb preocupació la situació. Vista la violència de la tempesta, el primer a fer és alegrar-se dels pocs danys personals que s’han produït. Aquest és un bon senyal del funcionament dels serveis d’emergència. La xarxa viària i de mobilitat s’està recuperant molt ràpidament, vista la magnitud de la tempesta!  Tota una altra qüestió són els danys materials: la restricció del subministrament elèctric ha causat i causa encara una part important d’aquests danys. Els danys en la vegetació han estat enormes: molts i molts arbres han perdut brancatge i molts altres, directament, han quedat abatuts. Molta feina a fer abans de l’estiu. La part més negativa de la gestió de l’emergència és el tall de llum i les seves conseqüències, greus, molt greus. Serà el punt sobre el que caldrà fer anàlisis més acurades. Els expedients oberts pel Govern a les companyies  privades (el PP va privatitzar la xarxa de distribució, ja ho sabeu) han d’ajudar a posar llum sobre el què ha succeït i per ajudar a prevenir  de cara al futur. Tot això, un cop recuperem la normalitat , que és la prioritat absoluta, encara.

Hi ha moltes més coses a comentar: El gran paper que han fet els ajuntaments, jo ho dic pel de Girona, amb la seva alcaldessa al capdavant , però també de molts altres dels que amics i coneguts et comenten les actuacions. Els ajuntaments, en general, estan a l’alçada del que s’espera d’ells. I el gran paper de la ciutadania solidària i responsable, que s’ha autoprotegit i ha rescatat i acollit  el proïsme en dificultats; i d’aquestes històries també s’en expliquen a cabassades.

A casa meva varem quedar al voltant de 24 hores sense llum, (no és molt comparat amb els més de 3 dies del 86, ni molt comparat amb altra gent que encara no  té servei). En una casa en què no hi ha gent gran, malalts ni nadons, es pot suportar. Ahir , quan varem recuperar el subministrament, varem repartir el menjar que s’havia descongelat en el nostre congelador. Les imatges increïbles (com la que us reprodueixo d’un lector del Diari de Girona)  no les repartim, ens quedaran a la memòria. Hem viscut la gran nevada del 2010.

comparteix aquest post

Hide Sites

La Carme Vinyoles, en Pau Lanao i en Miquel Torns signen avui un excel.lent reportatge a Presència titulat Revolució pendent .La igualtat també és cosa d’homes. Us en recomano la lectura, no només perquè jo soc una de les participants en la ronda d’entrevistes que van fer  per preparar-lo, sinó perquè estic convençuda que us interessarà el seu enfoc. El dossier s’il.lustra amb l’entrevista a 6 persones:  3 homes i 3 dones , i amb un article breu de la Presidenta del ICD. El professor Juanjo Compairé, l’escriptora Gemma Lienas, l’expert en relacions laborals Bernat Escudero, el psicòleg Aharón Fernández, Nazanin Amirian, politòloga iraniana resident a Barcelona, i jo mateixa, som, juntament amb Marta Selva, les veus d’ un reportatge que, com diuen els autors i autora “es proposa construir a partir de les seves experiències i reflexions un nou relat sobre la vida i els nexes que establim uns i altres en un escenari que avui se’ns apareix fortament mogut pels  canvis lents i perseverants de la revolució feminista, aquella que algú va definir com l’única triomfant del segle XX per la seva innegable repercussió tant en l’espai públic con en el privat, allà on es desenvolupen les feines, els afectes, les responsabilitats i també les dinàmiques de poder que marquen el pols quotidià.“

En el reportatge trobareu les nostres opinions sobre la qüestió de la igualtat i dels nous models relacionals que ens calen . Un exemple:

” Aquests nous models, segons opinen Pia Bosch i Gemma Lienas, s’han de construir no des de la confrontació home-dona sinó mitjançant l’aliança de totes aquelles persones profundament partidàries dels valors democràtics i conscients que la igualtat de gènere representa un benefici per a tota la població i que, a la inversa, el manteniment de la desigualtat comporta en molts aspectes costos que una societat no es pot permetre: un recent estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona revela la pèrdua econòmica que representa el desaprofitament del talent femení en el món professional, per citar una dada que apunta clarament el despropòsit de considerar la conciliació un tema exclusiu de dones o, més encara, l’estreta vinculació entre el que és personal i el que és polític, entre les decisions que es prenen a casa i la seva repercussió social“.

El que us deia: l’heu de llegir.

comparteix aquest post

Hide Sites

Aquest cap de setmana l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha estat al Pirineu : “Envoltat de mil nens i nenes de les escoles d’esquí de la Cerdanya, el Ripollès i el Solsonès, Hereu ha visitat les estacions de La Molina i La Masella, acompanyat del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal. L’alcalde ha recorregut les instal·lacions d’aquestes dues estacions del Pirineu gironí i ha aprofitat per trobar-se amb els alcaldes d’una cinquantena de municipis de la zona, com ara Tossa, Bagà, Alp i Puigcerdà, per tal d’unir forces per al projecte de la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineu 2022.” . Al Pirineu la iniciativa de presentar la candidatura 2022 ha estat molt ben rebuda, ha aixecat entusiasme, com és lògic. Així que l’ambient de les trobades d’aquest cap de setmana ha estat immillorable. Els amics amb els que he parlat així ho expliquen. En el decurs de la visita Jordi Hereu ha volgut visitar  el Centre d’Esports Adaptat de la Molina. (Lògicament la candidatura ho serà també dels Jocs Paralímpics). Allà hi havia entre altres persones l’amic Quim Bonaventura, que ha ressenyat (per descomptat) la visita al seu blog.  “Li hem dit que estem amb ell, que els de MIFAS, de Girona i la resta de discapacitats de Catalunya donem i donarem suport a Barcelona 2022, més que tot per la part que ens toca.“, diu en Quim.  A la foto de’n Quim  hi surt en Xico, l’Isabel Juscafressa, l’Alcalde Hereu, i  la Mariona Masdemont (coordinadora del Centre).  Ell m’ho explica i jo us ho explico.

comparteix aquest post

Hide Sites

Caràcter binari

Fa molt pocs dies, en l’entrevista que ens fa Catalunya Ràdio als diputats i diputades  catalans, em preguntaven “Què li falta i què li sobra a la política catalana”. La meva resposta a la primera qüestió anava en la línea de dir que li falta amplitud de mires, voluntat de consens sobre els temes clau pel futur del país, confiança en el nostre futur col·lectiu i en les nostres capacitats, una inversió col·lectiva decidida en els nostres valors i talents, generositat, … I li sobra, deia jo, testosterona, “pulsió salvapàtries”, curtplacisme, …

L’entrevista era de les de resposta breu, i, en aquests casos, costa d’encertar la paraula justa. Avui, sentint a ”El  matí…”  en Manuel Fuentes, he vist que ell, (per això és un excel·lent professional)  si l’ha trobat. En Fuentes parlava del “caràcter binari” d’alguns polítics catalans. M’ha semblat una forma molt gràfica d’explicar el que ens sobra. En un món creixentment complex,  en la política catalana volen triomfar les opcions creixentment simplificadores: o caixa o faixa, o amb mi o contra mi, immigrants si o immigrants no,  o Catalunya o Espanya, o jo o el desastre (jo, jo, jo, jo… sobretot), o independència o mort, o ara o mai, …

Quan érem menuts la vida era així: sioux o el “setè de cavalleria”, lladres o serenos, àngels o dimonis, els bons i els dolents,…  Aquests esquemes servien per tot, per jugar al pati, per entendre les pel·lícules i per classificar els companys. Fer-nos grans va esser descobrir que les coses a la vida tenen infinits matisos i que viure vol dir trobar les millors opcions enmig d’un complexitat que és de tot, menys òbvia i esquemàtica. La millor política és la que, sense perdre de vista els ideals, és capaç de, sumant, decantar amplis consensos que ens facin avançar col·lectivament. Aquesta forma de fer política no ha estat mai, ni pot esser mai, binària.

L’any 2007 el professor Angel Pes va publicar un llibre més que recomanable titulat “Necessitem governants”.  En el llibre parla de la necessitat que té Catalunya de comptar amb governants (dones i homes, entenc) que “tinguin al cap el conjunt de la societat catalana amb l’ambició de convertir les dificultats del moment en oportunitats per progressar, sense fer concessions ni a la rauxa ni al conformisme”.  No puc estar-hi més d’acord. Ens convenen persones poc binàries, capaces d’entendre i governar la complexitat. D’aquí a pocs mesos tindrem la oportunitat de triar. La conducta d’uns i altres en aquests mesos que falten ens dona pistes per saber quina mena de governants poden esser els diversos candidats i candidates. Ens convé obrir bé els ulls, perquè ens hi juguem molt.

comparteix aquest post

Hide Sites

Si encara no heu vist el programa de música de l’Auditori d’enguany, heu de fer-ho ràpidament. És espectacular tot ell. El cicle Ibercàmera ho és particularment. Comença demà amb un concert que promet ésser magnífic:

Auditori : Programació

Dimarts 2 de febrer, 21 h · Sala Simfònica

Orquestra Simfònica de Bamberg

Christoph Ess, trompa
Jonathan Nott, director

R. Wagner: “Idil·li”, de Siegfried
R. Strauss: Concert per a trompa i orquestra
núm. 2, en Mi b M Op. 11
G. Mahler: Simfonia núm. 1, en Re M, “Tità”

Una de les principals orquestres d’Alemanya inaugura l’espectacular temporada de concerts Ibercamera a l’Auditori de Girona. La formació, que actualment lidera l’anglès Jonathan Nott i que ha col·laborat estretament amb directors tan històrics com ara J. Keilberth, E. Jochum i H. Blomstedt, mostrarà les seves capacitats amb un preciós programa centreeuropeu.

Després del sublim “Idil·li” del Siegfried de Wagner i del deliciós inici del segon concert de trompa de Richard Strauss, podrem escoltar la primera i contundent simfonia de Gustav Mahler, en el 150è aniversari del seu naixement. Coneguda pel sobrenom de “Tità”, aquesta peça obre la monumental producció simfònica del compositor vienès.

Jo penso anar-hi. La meva filla trompista i els seus amics, que saben sempre on trobar entrades a preus increïbles, també hi aniran. Encara sou a temps de buscar una entrada i de sentir en directe aquesta gran orquestra. La resta de concerts del cicle són també de primera fila. Mireu el programa i ho podreu comprovar. Tenir a Girona una programació com aquesta era impensable uns anys enrere. Ara que hi és ho hem d’aprofitar.

comparteix aquest post

Hide Sites

Després vaig poder anar a la presentació del darrer premi “Just Casero” de novel.la curta: el llibre “Olor de violetes” de Josep Campmajó. Va ésser un acte molt especial (coincidíem avui amb en Quim Nadal en aquesta sensació), deliciós en molts sentits, i no només pel còctel de violetes que es va servir en acabar.  Va ésser molt especial sobretot perquè l’autor, en Josep Campmajó, estava molt i molt feliç, i la seva felicitat era encomanadissa. Els presentadors (els veiu a la foto de Aniol Resclosa) varen estar a l’alçada, en Josep M. Fonalleras analític i prolix en la seva lectura crítica i Quim Nadal molt més breu, ocurrent i en sintonia total amb l’ànim col.lectiu (absolutament adaptat a l’auditori, això que ell fa sempre tan bé). L’autor, visiblement emocionat, va ésser també breu i mentre parlava era evident que pal.ladejava cada paraula i cada segon. Els seus agraïments, com els de l’inici del llibre, varen incloure una reverència  “als mesquins i als mediocres per la bogeria i la doma dels sentiments”, i res va espatllar un moment rodó . (Jo confesso, a més, que la dedicatòria que em va signar  en Josep em va alegrar el vespre!).  He començat a llegir el llibre i m’encanta. Us el recomano del tot.

Dissabte vaig anar a un acte molt diferent, radicalment diferent: la Diada de la Policia Municipal de Girona. Aquest és un acte de gran formalitat: els membres dels cossos uniformats (diferents cossos policials, bombers, …)  hi van amb el vestit de gala. I tot i aquesta formalitat , l’acte va tenir un caràcter molt proper, molt familiar. Segurament el gran cap que és en Josep Palouzié està a l’origen de l’esperit que desprenia l’acte i de l’actual excel.lent ambient de treball que es respira a la Policia local de Girona. Palouzié és  un home tranquil i discret que és capaç de deixar espai als altres per treballar, per pensar i per donar el millor de sí mateixos.  L’acte traspuava respecte per la feina ben feta, per el treball col.lectiu i per la iniciativa individual, per la tasca quotidiana feta amb professionalitat i pels moments més heroics que  pot tenir la feina que fan els agents. Em va agradar trobar-hi molts amics i molts professionals que respecto enormement. La veritat és que ja a l’Ajuntament, però després, a la Delegació del govern, he tingut ocasió per conèixer de prop la feina que fan els cossos de seguretat i això em fa apreciar-la i respectar-la enormement.

Potser el fet d’estar poc temps a Girona m’està estovant, però el cert és que  a mi cada vegada em sembla més ben destil.lada (i m’agrada més) aquesta barreja de cosmopolitisme i familiaritat de Girona. Decididament, aquesta nostra “ciutat màgica” (com l’anomena George Steiner, el “duc de Girona”), és un món fascinant.

comparteix aquest post

Hide Sites

Mereixeria també un comentari aprofundit el seminari “War and peace” sobre l’emergència d’un nou multilateralisme en les relacions internacionals,  al que vaig assistir el dissabte 16 al Palau de Pebralbes, que organitzaven el CIDOB i l’Ajuntament de Barcelona, que va comptar amb ponents d’alt nivell internacional, amb en Javier Solana en primer lloc. Caldria, a més, explicar les compareixences parlamentàries fetes al llarg de tot el dia d’ahir a la Comissió parlamentària de Benestar i immigració, sobre el projecte de Llei d’infància, que ens varen tenir ocupats tot el dia d’ahir. Al sortir del Parlament, a més, vaig tenir la sort d’assistir a un acte deliciós de presentació de la nova edició de la traducció catalana de la “Utopia” de Thomas More, feta per Joan Manuel del Pozo, que es va fer a l’ Ateneu  Barcelonès i que va comptar amb la presència de Antoni Puigvert i del President Maragall. Per acabar, hauria de comentar les compareixences fetes avui a la Comissió parlamentària d’afers institucionals en relació al projecte de  llei del Consell de Governs locals, de la que jo soc ponent per part del grup socialista.

Ja veus doncs, Roser, que el llegir em fa perdre l’escriure i que tanta activitat i els desplaçaments corresponents no m’han deixat l’estoneta que cal per poder fer inventari explicant i fer les reflexions oportunes sobre tanta activitat. Si tinc temps ho aniré fent en els propers dies. Entremig ha estat el meu aniversari, el dia 13, i malgrat el ritme de treball un xic forçat, vaig tenir temps de celebrar-ho de la millor manera: amb els meus fills i el meu marit, bufant espelmes i rient una mica de tot plegat, i també amb una trobada amb una colla de bons amics. Estimada Roser, gràcies, doncs, pel teu correu i pel teu estímul que em fan reprendre el fil. Espero que estigueu bé.  Abraçades.

comparteix aquest post

Hide Sites

En aquests darrers dies m’he trobat força persones que em diuen que els fa una especial  il.lusió estrenar any nou enguany. I és que el 2009 no ha estat fàcil per gairebé ningú. Jo aprofito la nota d’avui per desitjar-vos que l’any que comença sigui un temps de plenitud per tots i totes vosaltres, i que, malgrat totes les circumstàncies i totes les dificultats, us permeti gaudir de les poquetes coses importants de la vida, (la companyia de la gent que estimeu, sobretot).Ho faig reproduint un poema d’any nou de Isabel Barriel, i una foto de Tapio Hurme:

POEMA D’ANY NOU

Que l’any nou ens rebi
amb lluminosos paisatges,
ritme harmoniós
i alegria a tots els àmbits.

I curiositat il·limitada,
poms d’idees amb sorpreses,
energia vital i saviesa,
pluges raonables,
salut pel planeta,
territoris abastables
i camins per arribar-hi,
desigs, somnis,
temps per fruir
del compàs de la vida,
capacitat per fugir
de les foscors i les opacitats,
equilibri entre companyies i soledats,
bon cinema, clarividència
i un google sempre a mà

ISABEL BARRIEL

Amb els meus millors desitjos per l’any que comença!

. ………………………………………………………………………………………

comparteix aquest post

Hide Sites