Vivim temps d’enorme complexitat social, econòmica i política. Una reacció molt humana davant d’aquest increment de complexitat és l’angoixa, la por. Davant l’angoixa hi ha moltes maneres de reaccionar, però n’hi ha una que és universal: la resistència al canvi. Això ens passa als individus i a les organitzacions. Davant aquesta primera reacció visceral, però, cal reflexionar i les organitzacions i persones sanes ho fan, i veure què cal canviar per adaptar-se als nous temps, als canvis de l’entorn. Adaptar-se és la única sortida sana. Esclerotitzar-se, resistir-se al canvi és prendre el camí de la desaparició.

Això val pels individus per les espècies i per les organitzacions, inclosos els partits polítics. En un moment de rebuig generalitzat de la política cal defensar la política i també treballar per fer evolucionar els seus instruments, els partits. Perquè al final els partits són això: instruments, eines pel canvi social, per la persecució d’objectius polítics. I les eines han d’esser útils, han de servir al seu objectiu.

El PSC, en aquest sentit, ha estat un instrument d’enorme utilitat per la societat catalana. La feina de cohesió social feta en el seu si està a la base del progrés i l’evolució social i política de Catalunya i les seves ciutats des dels inicis de la democràcia fins avui. La capacitat d’ integrar sensibilitats polítiques diverses dins d’un partit plural, d’integrar persones com Josep Pallach, Joan Raventós, Josep Maria Triginer, … forma part de l’ADN del PSC. La capacitat d’integració de la diversitat al voltant d’un objectiu polític comú és el nervi central del PSC , i un dels seus valors més importants des de la seva fundació. No és possible renunciar-hi sense perdre l’ànima fundacional que és un patrimoni col.lectiu. Si el PSC no és divers deixarà de ser el PSC.

No em sembla que la reacció que està tenint una part de l’actual direcció del PSC en el tractament del vot diferenciat del nostre diputat Ernest Maragall, en la votació parlamentària del pacte fiscal, estigui en aquesta línea. Les consideracions a fer són moltes però, per mi,  n’hi ha dues que han de predominar. La primera, és l’afirmació que el PSC no és patrimoni exclusiu d’una part del mateix, sino un patrimoni col.lectiu. La segona que el darrer congrés va decidir que calia aprofundir en la democràcia interna i l’exemple màxim d’això és l’aprovació del procés de selecció de candidats a partir de processos de primàries obertes; per tant les decisions han de ser respeetuoses amb aquest procés d’aprofundiment democràtic. Potser si l’estiu és un bon moment per “reflexionar”. La reflexió ha de ser col.lectiva i ha de tenir present quin és el moment social i polític que vivim, i què ens reclama la societat catalana avui. És a això que hem de respondre, en un moment d’extrema duresa en què  s’estan prenent decisions gravíssimes i alarmants com la que afecta a les entitats socials que presten serveis a disminuïts i gent gran en situació de dependència, que aquest mes no podran pagar als seus treballadors i treballadores, per una decisió del Govern de la Generalitat.

M’alegro de poder dir, en aquest context, que a Girona varem prendre ahir una decisió que valoro coherent amb les decisions del nostre darrer congrés. En la reunió del secretariat de la comissió executiva del PSC de la Federació de comarques gironines varem decidir que davant l’anunciada presentació de mocions de suport al pacte fiscal en els consistoris gironins,   els grups municipals del PSC tenen llibertat de vot.

Per cert, una bona reflexió sobre aquesta qüestió és un article de Lluís Foix al seu blog. Si no l’heu llegit us recomano que ho feu. És un dels materials per emportar-nos al “cuarto de pensar”.