Cliqueu AQUI per veure el vídeo de Canal Parlament

Podeu llegir-ne la transcripció tot seguit:

Interpel·lació
al Govern sobre la situació dels serveis sanitaris públics presentada pel Grup Parlamentari
Socialista, té la paraula l’honorable senyora Marina Geli.
Marina Geli i Fàbrega
Moles gràcies, honorable presidenta. Honorable conseller  (remor de veus). Perdó,
perdó...
Fitxer 8
El vicepresident primer
Quan vostè vulgui, honorable diputada.
Marina Geli i Fàbrega
Moltes gràcies, president.
Honorable conseller, vicepresidenta, membres del Govern. Conseller, vull ser
sincera. Hagués preferit que aquesta interpel·lació mai hagués existit. Durant
aquests nou mesos, sincerament d’estupefacció, hem estat i he estat callada, però
avui vull parlar a tots vostès de política de salut, sanitària, i de política de salut en
temps de crisi. Només hem parlat d’economia, senyor conseller. On està l’orgull del
sistema sanitari? On està, com vostè ha comprat quelcom que mai havíem fet
durant 30 anys? Mai. Havíem estat sempre una vàlua dels anteriors, d’un consens
no escrit, no només dels grans partits d’aquesta cambra, de tots i totes i de tots i
tots els actors.
Però vostè s’ha contaminat, conseller. S’ha contaminat de consignes que ens
estan portant, perquè han triat el camí de la desconfiança, del tot s’hi val, a trencar
aquest consens. I aquesta és una interpel·lació honesta, de responsabilitat. Serem
capaços, conseller, de contestar-nos quatre preguntes, de començar de nou, de
deixar el camí de la dreta per anar pel camí del mig? Estem molt pitjor ara que fa
nou mesos.
Però vostè sap i avui ho hem defensat, vostè s’anava pel món explicant el model
sanitari de Catalunya, perquè nosaltres som economia del coneixement. Estem
millor en cohesió social? El vicepresident del Tercer Sector deia: «Estem com a la
postguerra de pobresa.» Estem molt millor, com diu el president Mas, perquè som
pobres però no som ni analfabets ni més malalts.
On està l’orgull que el càncer de mama, la mortalitat del càncer de mama no depèn
del nivell de renda? On està que dels vuit centres de referència de l’Estat, ahir vam
saber que quatre són catalans i l’IRB del doctor Massagué, que el vam anar a
insistir que vingués a Catalunya, que serà Nobel segurament algun dia; per cert, no
deixin dimitir el doctor Serrano, del Centre de Regulació Genòmica. Vostè ha
d’exercir de nou el lideratge, ha desertat del lideratge de política de salut, em sap
greu. I li volem fer confiança, volem estar al seu costat si avui són capaços de
contestar-nos a quatre preguntes simples.
Poder no és autoritat, eh, conseller, i molt menys en el sector sanitari, molt menys.
Per res, jo crec, a la vida, eh? Però la gent necessita confiança, nord i esperança.
Sap vostè i jo les fragilitats del sistema. Contestem-nos la primera pregunta junts.
Sí o no, eh? Amb números, conseller, la despesa sanitària pública a Catalunya és
excessiva? Un cop ens la contestem, que és no perquè estem molt menys dels
països de la Unió Europea, dels 27, ja no dic dels 15. En PIB gastem un 5.6,
OCDE del 2010, i es gasten el 6.2. Ja no li parlo dels 15, 7.2. Espanya el 6.5.

Contestada aquesta pregunta, que suposo que vostè dirà: «No, no gastem molt»,
quina és la despesa per persona assumible? Nosaltres diem que per sota dels
1.300 euros, si no traguem coses de la cartera, no podem assumir-ho, que és el
que vam deixar i el que vam fer durant els tres últims anys de crisi. Vostès ara ens Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
4
volen fer creure que amb 1.200 no passa res. Mentida. Però la primera pregunta és
clau per al pacte amb el Partit Socialista.
Segona pregunta. Per què es va deixar contaminar vostè de què la culpa és tota
del tripartit, o del Govern d’Espanya, en salut? Vol que li digui? El president Mas
era conseller d’Economia i vicepresident. Que mai vaig recriminar al conseller
Pomés que ens deixessin 2.146 milions d’euros de dèficit després de desplaçar
1.800 milions d’euros? Dels vuit hospitals que hem inaugurat aquests últims set
anys, cinc empantanegats amb el seu finançament? Que me’n recordaré sempre
del senyor David Vegara quan va arribar un requeriment d’Hisenda que ens volia
embargar pavellons modernistes de l’Hospital de Sant Pau perquè no pagàvem la
quota patronal de la Seguretat Social, i ell, amb la ironia intel·ligent que tenia, va dir
«que els embarguin». D’això, sap què? Nosaltres en dèiem infrafinançament. I ara
en diuen malbaratament.
Seran capaços de contestar-nos una pregunta simple? Hi ha un infrafinançament
crònic i un conjuntural. Nosaltres vam ser molt més reformistes que vostès. He
arribat a la conclusió que els únics que poden ser reformistes són aquells que
creuen en el model. Jo encara el defenso, conseller, sóc dels pocs que el defenso,
perquè el conec i vostè ha cregut sempre en el servei públic de Catalunya sanitari,
n’ha format part, i en vostè no hi havia mai l’ànim de privatització ni d’afavorir el
sector privat, que jo mai he tingut res en compte i sempre he dit que mereix el
mateix respecte que el servei públic, però la diferència, i més amb pobresa, és que
la gent no pot triar, sap?
Tercera pregunta. La segona és relat compartit de nou, eh? Tercera pregunta.
Compartim les conseqüències, el cor de les conseqüències de les retallades dels
nou mesos? No mirada només professional, ja sap que la mirada ciutadana i
professional en el nostre sector és bastant la mateixa. Avui em deien que en un
hospital hi ha hagut tants  lios amb els administratius sanitaris demanant hora
perquè els han ajornat les seves visites per a l’any que ve, que s’han començat a
escridassar. No podem confrontar, si us plau, ni amb la vaga de metges ho vaig
fer, mai, senyor conseller, els professionals amb els ciutadans. Estem tocant el cor,
i compartim amb vostè criteris, podem revisar els criteris de les llistes d’espera, Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
5
però no podem malmetre el cor del canvi que va ser, que és l’accessibilitat al
diagnòstic. Aquest és l’angoixant, senyor conseller  –aquest és l’angoixant– quan
no sabem què tenen.
Per què vostè no ha presentat el que vam deixar fet i vam pactar amb el sector del
Pla d’Innovació i Atenció Primària i Salut Comunitària, allò que en dèiem «urgent
preferent», quinze dies o un mes, i ordinari, de diagnòstic. Per què parla avui de
llistes d’espera o de temps d’espera per a cirurgia oncològica, quan tota la vida
això ha estat preferent, ni mai tan sols havíem utilitzat aquest llenguatge. D’això és
del que parlem. I del que no parlem?
Deixar d’invertir en salut comunitària en època de crisi és empitjorar les
desigualtats en salut perquè els determinants socials costen més de canviar.
Aquesta salut del 2010 on és? Perquè radiografia ja una part de la crisi. 2006-
2010, pactem, a veure què fem, però necessitem de veritat fer un relat acurat de
què ha passat, perquè la gravetat és que ha deixat en mans dels gerents i del
proveïdor sanitari les retallades ja dels professionals, les línies vermelles s’han de
reconsiderar, i estarem al seu costat, si us plau. Aquest és l’element troncal, eh?
Mai parlem, no he sentit ni un dia parlar del malalt mental. Treu psiquiatres i
psicòlegs de la consulta de primària, que s’anaven generalitzant. És un greu error
perquè és pa per a avui i fam per a demà. Estava baixant la medicació de salut
mental. En època de crisi empitjoren les malalties mentals. No n’he sentit a parlar,
ni tan sols a vostè. Com podem treure 40 ambulàncies de transport sanitari urgent
en època de regulació a les urgències, que l’avalem.
Li vaig enviar una carta, senyor conseller, a l’agost, dient que aquesta persona,
aquest grup..., perquè no podem fer demagògia, perquè vam començar la
reordenació a les urgències nosaltres, li proposo un pacte de reordenació de les
urgències. Faci una demora d’uns mesos de treure el transport sanitari urgent, i
parlem-ne. Encara no m’han contestat, no ens han contestat. He sortit jo a avalar
tancaments, cosa que mai va fer Convergència, mai ens van ajudar ni quan vam
retallar els sous, ens deien que era una  locura. Aquí van votar en contra. Ara
emprendre reformes estructurals, 40 milions de receptes electròniques a l’any,
reforma de l’ICS, baixada dels salari dels professionals, reformes o en fi, decisions Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
6
conjunturals. Quant han deixat d’herència d’aquest tripartit que tot ho va fer
malament, d’estalvi, aquest any, 400 milions d’euros? Quatre-cents entre salaris tot
l’any i un 10 per cent menys a la farmàcia? Tres-cents? Quatre-cents?
A partir d’aquí podrem parlar. Aquestes són les tres preguntes per poder contestarnos a la quarta i la més important: ara què –ara què? En aquest «ara què», un cop
l’hàgiu escoltat en la meva segona part, li direm el que nosaltres li proposem.
Moltes gràcies.
El vicepresident primer
Moltes gràcies, honorable diputada. Per respondre aquesta interpel·lació en nom
del Govern té ara la paraula l’honorable conseller de Salut, senyor Boi Ruiz.
El conseller de Salut (Boi Ruiz i García)
President, honorable diputada. Bé, jo li agraeixo la seva intervenció, encara que
algunes parts de la seva intervenció em causen una certa sorpresa. Una certa
sorpresa no perquè sigui legítim allò que demana i pregunta, i que diu que no hem
parlat. Jo porto, si no recordo malament, tres compareixences en comissió, i en
aquestes tres compareixences en comissió no solament hem parlat de
pressupostos sinó que a més a més vaig ser criticat a la comissió precisament
perquè quan vaig presentar els pressupostos no parlava de números, «vostè ens
ha vingut a parlar d’una altra cosa i aquí parlem de pressupost», això se’m va dir a
la comissió, i vaig parlar del que vostè i a mi ens agrada, que és parlar de Sanitat i
de malalts. Per tant, aquí hi ha una certa contradicció.
Bé, jo recullo un testimoni, tant pel bo com pel dolent, i per tant jo no li posaré el
retrovisor sinó que crec que hem de mirar cap endavant i recullo el bo, i sempre ho
he dit públicament, moltes de les coses que estem fent són coses treballades
anteriorment per tots i per tot el sector, no aplicades, i que les anem aplicant
perquè tenien els seus calendaris d’aplicació i toca fer-les, i les estem fent. El que
sí que no podem és fugir denegant la major, i la major és que tenim una situació
econòmica i financera que és la que és, i a partir d’aquí sí que jo crec que hem
d’avançar admetent aquesta major en tot allò que d’alguna manera anem
proposant poc a poc. Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
7
Què vol que li respongui en relació a les preguntes? Ho tinc claríssim, i si vostè
recorda la meva resposta a la pregunta oral d’ahir, jo estic dient des del primer dia,
3 de febrer, que la sanitat catalana està infrafinançada i defenso dues coses, com
sap vostè molt bé, que és el tracte fiscal adient perquè puguem tenir la sanitat que
toqui, diguem-li com li vulguem dir, pacte fiscal, és igual la terminologia però
nosaltres tenim una fiscalitat que no té el retorn que hauria de tenir per tenir els
nostres serveis públics. Aquest infrafinançament l’hem dit i l’hem defensat sempre
a Catalunya.
I en segon lloc ahir em va sentir, com he dit sempre, que és necessari posar més
recursos. I no ho dic simplement perquè doni la impressió que toca dir-ho ara, que
s’han de posar més diners, ho estem dient des del primer dia. Però miri, tampoc
hem de generar falses expectatives. Jo li responc a la pregunta: és insuficient i
estic d’acord amb els 1.300 euros. Ara ve com els financem.
De totes maneres miri, l’informe de l’Organització Mundial de la Salut del 2010, que
parla del finançament dels sistemes universals de salut, que no crec que ningú en
aquesta cambra discuteixi la seva bondat i que l’hem de defensar tots, i a més a
més amb les característiques pròpies del nostre país, diu, i ho dic per les
expectatives: «Els fons mancomunats fiscals de la Seguretat Social no podran
cobrir mai el 100 per cent del cost del 100 per cent dels serveis que necessiti el
100 per cent de la població.» Per tant, jo crec que ens hem de marcar un punt on
arribar, però tampoc generant l’expectativa que ho resoldrem sempre tot i en
qualsevol moment. Això ho diu l’OMS, i diu: «Els governs poden i tenen l’obligació
–i tenen l’obligació– de posar més diners a la salut per sostenir els sistemes
nacionals de salut», ja no solament per les raons sanitàries, sinó per les raons que
vostè i jo compartim perfectament de cohesió social, d’economia productiva,
etcètera, etcètera.
I diu: «Tenen l’obligació i poden fer-ho, de decidir d’on posar més diners per,
durant una situació econòmica –com la que viu el context global– fer surar aquest
sistema nacional.» Per això demano que el proper de Madrid, perquè nosaltres no
tenim la competència, decideixi d’on hem de treure aquests recursos sanitaris, Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
8
primer decidir i admetre que s’han de posar més, i després ja discutirem
l’instrument.
Però a més a més diu l’Organització Mundial de la Salut que no solament es tracta
de posar més diners sinó que es tracta de donar-li salut als diners que s’hi posen. I
amb això vostè i jo estarem totalment d’acord, perquè hi ha 30.000 projectes que
hem compartit no aplicats encara de reordenació de serveis, i que jo estic disposat
a compartir...
Fitxer 9
...per preservar aquest model que vostè i jo volem defensar.
Fixi’s, què diu l’OMS amb relació a la salut pels diners? Diu..., miri, agenda d’acció
que l’OMS proposa als països, que segurament la compartirem, eh?: ús racional
del medicament. No cal que li digui que estem fent les mateixes coses que vam dir
que s’haurien de fer, pressionant una miqueta més, òbviament, perquè la situació
ens ho exigeix. Màxim rendiment de les tecnologies, que no vol dir fer més proves;
millorar la productivitat dels hospitals; obtenir la millor resolució possible des de
l’inici, Pla d’innovació de la primària i millorar la resolució; controlar malbaratament,
que no estic dient la gestió del malbaratament, malbaratament en la microgestió, i
avaluar críticament quins són els serveis necessaris.
Això és el que, d’alguna manera, inspira totes i cada una de les meves
intervencions a la Comissió de Salut. I això és al que volem dir Pla de salut i és el
que volem, quan vaig anunciar al portaveu del seu grup parlamentari i als altres
grups parlamentaris, treballar conjuntament amb tot el sector, portar-lo a debatre
amb els grups polítics i aprovar-lo un cop debatut amb tots els grups polítics i amb
la Comissió de Salut. Estem en la mateixa línia.
I jo agraeixo la seva oferta, perquè fins ara la seva oferta, que sempre l’he
coneguda i sempre ha estat la mateixa, no ha estat coherent amb els
comportaments a vegades, no seus, sinó a vegades de tota l’oposició en el seu
conjunt. Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
9
Per tant, escolti’m, jo li contesto clarament les tres preguntes: no és excessiu el
finançament sanitari català, el model l’hem de preservar i la foto cap a on anem i
quin és el model és el que nosaltres i vostè coneix tan bé com jo, es diu Pla de
salut. Per tant, aquesta és l’oferta.
Li agafo la mà que m’estén. Ara bé, hi insisteixo, és important, primer, abaixar
l’alarmisme, perquè, miri, quan a mi em diuen que jo sóc el que està promovent tot
això, perquè la gent es faci de mútues privades, jo crec que el que més hi està
contribuint és tot aquell que diu que el sistema està en fallida, no jo. Jo estic
intentant preservar el sistema sanitari públic, en la mesura del que crec i sé i és
possible, i jo crec que l’alarmisme va, precisament, en sentit contrari del que es
pretén criticar-me.
En segon lloc, vostè també sap molt bé, i amb la transmissió de problemes que ens
vam fer, continuem tenint un problema d’uns quants centenars de milions d’euros a
Catalunya pel no-compliment per part del Govern de l’Estat del principi de lleialtat
institucional. I això ho ha patit vostè i ho continuo patint jo. I això és una objectivitat,
eh? I, per tant, hem  de continuar pressionat que es compleixin els principis de
lleialtat institucional. I vostès segurament tenen una posició millor que la meva per
poder pressionar encara més el Govern de Madrid amb relació que es compleixin
aquests principis.
Per tant, jo crec si som capaços de construir tots una posició més constructiva –dic
tots, i m’hi incloc–, crec que podrem canviar molt el clima. El clima no ve tant de les
decisions ni el que hem de fer ni com ho hem fet, ve moltes vegades de moltes
interpretacions del que hem fet per què ho hem fet. I aquí en som tots
responsables, per tant, no solament aquell que fa. Perquè, miri, una cosa que..., jo
estic d’acord que el poder no és autoritat, però l’autoritat quan es té s’ha d’exercir,
no es té per tenir-la només, sinó l’hem de fer, la utilitzarem millor o pitjor, però
l’autoritat s’ha d’exercir. I, per tant, intentem exercir-la.
I tenim un problema crònic, vostès ho saben molt bé, des de fa molts anys: els
professionals sanitaris ahir i avui continuen en una situació de no-resolució de quin
és el seu paper en el sistema i en el conjunt del sistema. I hem intentat, abans i
ara, intents, i això barrejat amb el problema laboral, doncs, ens dóna una situació Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
10
complicada. Però jo estic absolutament d’acord a treballar conjuntament i resoldreho  –resoldre-ho–, hi insisteixo, abaixant el to de l’alarmisme, compartint la
informació, compartint els criteris i mantenint el model. No estem canviant el model
–no estem canviant el model–, eh? Per tant, això que estem canviant el model, que
el model és un altre, tinc la impressió que és una interpretació que no s’ajusta a la
realitat. I per això –per això–, abans d’aquestes interpel·lacions jo vaig demanar la
compareixença en comissió, per estendre’m a bastament en tot això de què en
aquests moments estem parlant; estendre’m a bastament en la proposta a tots els
grups parlamentaris de què fer, ho faré en la compareixença, tal com he dit a tots
els grups parlamentaris.
I, per tant, a mi em tindrà al seu costat i amb el seu plantejament que calen més
diners, no en tenim prous, que el model és el que hem de preservar i que el futur
passa pel manteniment del model.
El vicepresident primer
Gràcies, honorable conseller. Al torn de rèplica, té ara la paraula l’honorable
diputada senyora Marina Geli.
Marina Geli i Fàbrega
Honorable conseller, si algú ha estat coherent amb salut ha estat el Grup
Socialistes. Recorda el document que vàrem signar per a l’abstenció de la
investidura què deia? Ja ningú se’n recorda. Avui l’hem tornat a malmetre, per cert,
en el debat de la corporació.
Reactivació econòmica, quants llocs de treball hem perdut indirectes des que fem
aquestes retallades de 1.000 milions del sector salut, dels sectors econòmics als
quals comprem productes?
Segon: salut, educació i la corporació. Ara què? Molt bé, entenc que la coherència
per part nostre, perquè vam fer el mateix en el debat de pressupostos, demanàvem
només que l’impost de successions no fos anul·lat definitivament. No, no, és veritat
–és veritat–, era l’única condició que el president del grup parlamentari va posar
per negociar els pressupostos. Hi vam tornar el mes de març, el portaveu, aquí
amb una moció que jo li vaig dir aquell dia. Recorda que vaig passar per aquí Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
11
davant i li vaig dir: «Avui haguéssim començat el pacte real de salut.»? I vostès van
triar la dreta, legítimament  –legítimament, legítimament–, i el Grup Parlamentari
Popular el vaig escoltar molt crític amb els incompliments dels seus acords en
salut. I ara hi tornem, hi tornem... Deixem el passat, d’acord.
Entenc (veus de fons), no, entenc..., no perdoni, els que han malbaratat trenta anys
són vostès, d’un acord, busquem les hemeroteques. (Forta remor de veus.)
El vicepresident primer
Senyores diputades, senyors diputats, si us plau...
Marina Geli i Fàbrega
Parem, podem parar, (veus de fons), conseller i no fer res més fins a final d’any, de
retallades? Li faig una proposta: quant li falten, 75 milions, 100 milions? Quants?
Ja m’ho dirà. Pacti amb les farmacèutiques risc  compartit de la medicació
hospitalària  de dispensació ambulatòria per als propers quatre anys. 800 milions
d’euros són. Quan han deixat de pagar encara quan els ho diem, ho fem. Parlo de
la medicació hospitalària de dispensació ambulatòria. Ho comencem a fer i ho sap
vostè. Per parar, eh?, estic parlant, per parar ara.
Molt bé, a partir d’aquí tres mesos, només tres mesos, molt menys de tres mesos,
de fet, eh?, per veure quin és el pressupost de l’any que ve de salut, quina és la
cartera de serveis. 1.300,  n’hem de buscar sis-cents vostè i jo, perquè ara els
buscarem junts si vol. (Veus de fons.) Perquè, és clar, no, no, a Madrid, també –a
Madrid, també. No, perdonin, a Madrid, també, anirem junts.  (Veus de fons.) Ah,
no? Perdoni, tornarem a..., és que m’he confós ara, no sé si parlava de la fiscalitat
o de pacte fiscal? Parlem de les dues coses, però..., és com si jo li digués si vostès
haguessin obtingut 2.421 milions de cash del pacte fiscal actual vigent l’any 99 ara
no tindríem dèficit a la sanitat, tindríem una despesa sanitària de 1.600 i les
reformes –i les reformes– (alguns aplaudiments) serien molt més fàcils.
El vicepresident primer
Si us plau, senyora Geli, un moment, si us plau. Els agrairia que deixessin parlar a
la persona que està en ús de la paraula, però sobretot, diputats, els que menys han Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
12
d’interrompre amb aplaudiments o amb crits la persona que està parlant.  (Remor
de veus.) Si us plau, si us plau...
Marina Geli i Fàbrega
El vaig escoltar amb molt deteniment i comparteixo..., sap que conec i comparteixo
amb el conseller basc el que estan fent, que és bastant similar, algunes coses les
havíem iniciat conjuntament els últims anys a Catalunya. Però a Andalusia també,
eh?. Però, és clar, el tema és que no busquem excuses de mal pagador en un lloc i
a l’altre, estic parlant d’anar junts en tot, en la fiscalitat, que vol dir impostos, eh?,
parlo, en el finançament que tenim ara, en el que hem de tenir a partir del 2013, de
la revisió del pacte fiscal.
Però a partir d’aquest moment, si us plau, la pregunta més important me la
contesta? Hem tocat el cor amb les retallades sense autoritat política, sí o no? O
estem començant a tocar, conseller? Em sap greu dir-li-ho, eh?, i no ho dic jo, i no
faig alarmisme (remor de veus), no, no faig alarmisme.
Quart element –quart element, quart element: recuperem l’informe Vilardell 2010 i
anem junts aquí. Amb tres mesos podem tenir un acord sanitari a Catalunya, el
nostre grup fa u per u. I partir d’aquest moment, a partir del vinent que hi sigui el
Govern de l’Estat i amb el Consell Interterritorial el tenim. Ara, no per escatimar
recursos de salut, no confrontem els professionals amb els ciutadans, eh? Per què
hem d’abaixar els sous als professionals sanitaris ara quan els el vam abaixar l’any
passat només a ells –només a ells?
Informe per informe, el de l’OMS, ara li donaré l’informe últim de l’OCDE, el debat
és aquest: quants diners posarem l’any vinent? Perquè si vostè consolida les
retallades d’aquest any, vol dir que hem de treure o a cartera o que vostè assumeix
la pèrdua de qualitat i d’equitat i l’empitjorament de les desigualtats en salut per
determinants socials secundaris de la pobresa. Per tant, si hem de buscar 500
milions, en el debat de pressupostos del 2012 ja veurem en ingressos i en
despeses què retallem. Perquè vostè he sentit que deia 1.300, però és que les
retallades són 1.200.Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
13
Nosaltres, mal els pesi, els últims tres anys vam congelar 1.300 euros la despesa
per càpita; mal ens pesava a  nosaltres, perquè el conseller Castells i jo mateixa
l’any 2003 vam presentar un projecte per arribar a 1.600 en vuit anys. Això es va
estroncar per la crisi. Estroncar, vull dir el creixement més intensiu, però mai anar
enrere.
Aquest parar, dialogar, pactar, tres mesos, conseller, menys de tres mesos, en un
mes, ràpidament, quan vostè vulgui, aquesta tarda ens reunim, comencem a
treballar. Parin, facin el pacte amb les farmacèutiques per a la medicació
hospitalària de dispensació ambulatòria i replantegem algunes coses. I ja sap jo
que quan cal donem la cara, mai de l’oposició... El meu grup parlamentari a
vegades no m’entén, diu: «tu ets massa, escolta’m, pactista», perquè jo deia que
havia de sortir a favor que tanquin..., home, no és que estigui a favor, però, miri,
que tanquin Besalú, l’alcalde és per aquí. Vaig sortir jo a defensar el tancament de
Besalú. Mai havia escoltat un alcalde de Convergència que fes el mateix, ni un
diputat, però és igual  –és igual–, com que jo he estat al Govern és la meva
responsabilitat. Aquest és el motiu, no per desautoritzar ningú. Aquest és el motiu
fonamental per bé i per mal. Assumeixo els errors que vam prometre, però ens
tindran al davant, i espero que no, a l’altra banda, senyor conseller. Escolti, perquè
no vull  solemnitzar, però la situació que s’està produint està sustentada en
quelcom que havíem construït que es diu confiança i esperança, i parlo
d’economia...
El vicepresident primer
Senyora diputada, si us plau, se li ha exhaurit el temps.
Marina Geli i Fàbrega
...productiva.
Moltes gràcies.
El vicepresident primer
Gràcies. També per al torn de rèplica, té ara la paraula l’honorable conseller de
Salut, senyor Boi Ruiz.        Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
14
El conseller de Salut
Bé, honorable diputada, jo li agraeixo molt el plantejament que està fent avui
perquè és una miqueta innovador, perquè des del primer moment ens vam
estendre la mà, el seu grup i nosaltres, però el primer punt que ja va fer impossible
que avancéssim en aquesta possibilitat d’acord és l’admetre la major. I l’admetre la
major no és admetre que abans s’ha fet millor o s’ha fet pitjor; que hi havia una
realitat econòmica que era la que era i que hi havia un paquet de diners que no hi
eren. I, per tant... I això ho diu la Intervenció General de l’Estat. A partir d’aquí, si
obviem això i traslladem el discurs que el que s’està fent s’està fent d’una manera
absolutament innecessària, perquè la situació econòmica no ho justifica, home,
doncs, és un element de conclusió difícil de sostenir.
Aleshores, jo entenc que sobre la realitat d’avui, quan vostè diu «toquem el cor», jo
haig de dissentir, no toquem el cor, podríem estar a l’extrem de tocar el cor, i en
això estic d’acord, i per això estem vigilants i hi estem a sobre. I quan es produeix
alguna distorsió que els professionals comuniquen, amb els mecanismes que
tenim, no amb els mecanismes públics, amb els mecanismes que tenim, abans que
surti al diari ja ens hem anticipat en la mesura, perquè hi estem a sobre. I vostè
sap tan bé com jo com es controla el tema del circuit ràpid diagnòstic, sap molt bé
com es controla la llista d’espera de cirurgia cardíaca, ho sap perfectament.
Per tant, jo crec que en aquests moments jo haig d’admetre que..., i ho admeto i ho
he dit des del primer dia, que portaríem el sistema a un nivell en  què la gent es
pogués esperar, el màxim que s’hagués d’esperar fos amb seguretat; que afectaria
els professionals, no ho he negat mai, per tant, no crec que sigui criticable el fet
que una cosa que s’ha de produir perquè no hi han recursos econòmics i no queda
més remei que es produeixin s’hagi produït.
Per tant, a partir d’aquí, jo torno a insistir en el que li deia: posarem a sobre de la
taula tot el que pensem fer, entenen que l’escenari econòmic és el que és avui, no
és el que era l’any passat ni l’anterior ni l’anterior, és el que és avui, i què podem
fer per millorar aquest escenari econòmic, des del punt de vista dels ingressos, què
podem fer...        Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
15
Fitxer 10
...per millorar el que fem amb aquests diners i sap molt bé que hi han moltes
assignatures pendents, com la de la reforma del terciarisme i d’això hem de
treballar, i que aquí hi han molts diners dins del propi sistema que han d’aflorar,
han de venir de fora, però han d’aflorar a dins, els diners, dins del sistema. I
tindrem totes les reaccions, com sap vostè, no desitjables, però les tindrem, però
ho farem i ho farem de manera compartida perquè vostè i jo estem absolutament
d’acord amb el terciarisme, igual que estem d’acord en què la farmàcia no li hem
de comprar productes, li hem de comprar serveis i resultat. I estem fent, amb un
laboratori en concret, estem fent, amb un laboratori en concret i l’Institut Català
d’Oncologia, un procés de finançament i de contraprestació dels citostàtics en
funció del resultat que ens donen. I a partir d’aquí estendrem això.
I després una altra cosa molt important, molt important de matís: no estem fent
retallades contínues, eh? Tenim un pressupost, un pressupost, i el pressupost és el
pressupost. No ens falten diners per a arribar al pressupost i hem de retallar més,
estem complint el pressupost. I totes les mesures, totes les mesures, totes les
mesures, no han estat gotejades, van estar presentades totes les mesures, totes,
alhora, en la comissió parlamentària quan vam ensenyar les primeres mesures
amb pròrroga pressupostària i després les vam confirmar quan vam fer el
pressupost. Les vam ensenyar totes, amb la seva quantia, el percentatge, i estem
gestionant que cada una de les partides es compleixi. No estem fent retallades
addicionals, eh?
Per tant, no creem aquesta incertesa de que ha de vindre més. Nosaltres hem
d’acabar amb l’acord laboral de l’ICS i s’ha acabat, no hi ha res més. I a partir
d’aquí, i a patir d’aquí haurem complert el pressupost del 2011, i a partir d’aquí
construïm el pressupost del 2012, conjuntament, construïm totes les mesures
d’aflorar diners, i dic conjuntament i obert a tota la cambra, contemplem la sanitat,
com vostè deia molt bé, no ha de ser un element de discussió política, no ho havia
estat mai, i ho és, perdoni que li digui, quan neguem la major, quan vostès neguen Sessió núm. 17.2 / Ple del Parlament / 6 d’octubre de 2011
16
la major i ens acusen, i ens acusen de fer coses, miri, dos i dos són quatre els
sumem de dreta a esquerra o d’esquerra a dreta.
Moltes gràcies.

Hi ha  alternatives al caos que està generant aquest Conseller i aquest Govern , o no?

comparteix aquest post

Fa uns dies que tinc un problema de salut que, sense revestir gravetat, em té adolorida i  fora de joc. Penso, com sempre en aquestes circumstàncies, que només valorem la salut quan ens manca. Forma part de la condició humana. Molts dels bens més preuats de la vida només els valorem quan no els tenim.

En un d'aquests dies, de visita a l'Hospital Trueta, vaig poder copsar l'estat d'ànim d'alguns dels seus professionals: enorme preocupació pel futur del servei públic de salut, més enllà de les lògiques preocupacions per la situació professional i salarial de cadascú. No fa pas massa mesos que el nostre sistema de salut havia aparegut a la revista Newsweek, com el 5é millor del món, i això havia generat una legítima satisfacció no només entre els professionals, sinó entre la ciutadania, entre els que creiem en l'enorme valor d'un patrimoni col.lectiu com aquest.

Per això és tan preocupant l'actuació del Govern de la Generalitat en aquest terreny. L'actuació del Govern, liderada per un Conseller de salut que ha dedicat gran part de la seva vida professional a defensar els agents privats del sistema, i al que ara, se li ha encarregat, paradoxalment, defensar els serveis públics, està posant en risc un patrimoni col.lectiu que és fruit de l'esforç de milers de persones durant molts anys. Cada dia assistim a un nou despropòsit. El d'avui és que Salut rebutja l'oferta d'alguns cirurgians de fer intervencions sense cobrar per accelerar l'atenció als pacients en llista d'espera.

La velocitat a la que el nou Govern de la Generalitat està deixant degradar el sistema resulta increïble per una gran part de la ciutadania i per part dels professionals. Quan en el Parlament es parla del tema, el Govern diu sentir-se avalat pels resultats electorals, i segueix avançant en el camí de debilitar el servei públic i, de rebot, reforçar el privat.

Em resulta incomprensible que aquells que s'omplen la boca a cada minut amb la defensa verbal del país en abstracte, erosionin el nostre patrimoni col.lectiu, deixant degradar alguns dels elements bàsics que fan gran un país i generen legítim orgull de pertinença, com els seus serveis públics . En petit i anecdòtic, també crida l'atenció, pel mateix motiu,  l'erosió del prestigi institucional que causa l'actuació d'un força política com SI generant un caos innecessari al Parlament. Deu ser que , com deia el bolero "hi ha amors que maten".

comparteix aquest post

Toni Comín: Els 10 errors del PIRMI (1)

Abordar les realitats complexes amb solucions simplistes és sempre el camí de la pitjor política. La pobresa és una realitat d’una gran complexitat que cal abordar amb el màxim respecte i davant de la qual els governants haurien d’extremar la seva sensibilitat i la seva intel·ligència. La Generalitat ha comès massa errors en la seva contrareforma del PIRMI, un programa que des de la seva creació ha estat un dels principals instruments de lluita contra la pobresa a Catalunya. D’entrada, sis errors en la gestió, que les explicacions dels consellers Mena i Cleries davant del Parlament a l’agost no van aconseguir desmentir ni justificar.

1. Presentar el PIRMI com a sospitós de concentrar un frau important, si no massiu, amb el qual calia acabar urgentment. Tot i que al Parlament el conseller Mena va insistir que l’objectiu de les seves actuacions no és la detecció del frau, sinó l’actualització de la base de dades del programa, tots som esclaus de les nostres paraules: les declaracions del Govern a l’agost (tant Mas com Colet) van apuntar sempre el frau com a mòbil de l’operació.

En quin estudi o informe es basa aquesta sospita? El conseller Cleries va admetre la veritat: “Hi havia un rum-rum”. Un argument molt seriós. Aquesta sospita sense fonament estigmatitza els més pobres i els aplica de manera general la presumpció de culpabilitat. O hi ha algú que pensa que els pobres són més donats al frau, de manera natural, que altres col·lectius? Potser quan un pobre fa frau amb diners públics, ens hem d’escandalitzar més que quan ho fa un ric? El Govern està posant el mateix èmfasi en la lluita contra el frau fiscal?

Que els consellers expliquin quants expedients no compleixen les condicions de la llei de la RMI (abans de la seva recent modificació legislativa). Quin percentatge representen sobre el total d’expedients i quin cost anual sumen? Quin percentatge suposen sobre el pressupost del PIRMI i sobre el pressupost de la Generalitat?

2. Apuntar els marroquins com a principals sospitosos del frau. Perquè ho pugui cobrar qui ho necessita, hem d’expulsar qui cobra fraudulentament -va dir el president Mas-. Potser algú voldria aplicar la lògica de “primer els de casa” al PIRMI? És una irresponsabilitat lamentable posar el focus del frau sobre els immigrants, sense cap dada concreta: és donar ales a la xenofòbia, just quan PxC va en ascens.

3. Fer un pagament amb taló, en ple agost i sense avís previ. Molts perceptors encara no l’han cobrat i massa gent el va cobrar amb molts dies de retard -uns diners que serveixen per garantir la seva alimentació-. Res ho justifica. Es tractava de corregir la base de dades? En nom d’un objectiu així no es poden perjudicar els drets legítims de ningú, i menys els dels més pobres. Convertir el cobrament de la prestació en un calvari per millorar la gestió del PIRMI frega l’absurd: és pitjor el remei que la malaltia. ¿Es tractava -de passada, segons va admetre Mena- de detectar casos de frau? És obvi que no es pot controlar el frau vulnerant els drets dels que no defrauden.

4. Contractar diverses desenes de treballadors a través d’una ETT perquè facin omplir un qüestionari als perceptors de la RMI. Precaris entrevistant pobres? El PIRMI ja preveu un mecanisme ordinari de seguiment dels beneficiaris: les nostres administracions compten amb prou mitjans per fer la feina subcontractada a una ETT amb menys cost i millor qualitat. Contra el principi d’eficiència i simplicitat administrativa, s’ha creat una burocràcia innecessària per la porta de darrere. Una decisió poc liberal, tot sigui dit. I s’han malgastat irresponsablement diners públics -encara no sabem quants- en un moment de màxima restricció pressupostària.

5. Menystenir els treballadors socials dels ajuntaments i de les entitats socials que són els responsables del seguiment dels beneficiaris. S’insinua que aquests professionals són còmplices d’un frau presumptament massiu o que, si més no, són incapaços de detectar-lo? La cooperació (lleial) entre administració local, la Generalitat i el tercer sector era en l’ADN del PIRMI, des que va ser creat pel govern Pujol: aquest era l’esperit originari del programa. Avui, el govern Mas encarrega a una ETT un qüestionari -de dubtosa eficàcia, per cert- que els serveis socials de base podrien gestionar amb molt més coneixement de causa. Per què s’ha prescindit d’ells? Un menyspreu incomprensible. Si el Govern ha perdut la confiança en els treballadors socials, que ho digui en veu alta i modifiqui la normativa del PIRMI per treure’ls les funcions que avui els atribueix.

6. Considerar que el PIRMI s’estava desnaturalitzant, pel fet que s’ha disparat el nombre de perfils estrictament laborals, sense una problemàtica social afegida. Un programa que mai havia superat els 13.000 expedients els ha quasi triplicat des de l’inici de la crisi; una part molt important d’aquest augment correspon a aturats. Però tothom sap que el nostre atur també s’ha quasi triplicat amb la crisi.

És cert que la RMI es va crear principalment -no exclusivament- per a persones en risc d’exclusió, les dificultats d’inserció laboral de les quals eren conseqüència d’un ampli ventall de problemàtiques socials. I també que els nous aturats que ha generat la crisi no tenen una especial problemàtica social, ni tan sols greus dèficits d’ocupabilitat: el seu problema és, per així dir-ho, macroeconòmic. Però això no evita que es trobin en risc d’exclusió. Perquè, per molt ocupables que siguin, el nostre mercat de treball avui no els dóna feina. Un cop han exhaurit els subsidis als quals tenen dret, amb quins ingressos han de garantir la seva supervivència? La RMI era l’última xarxa de protecció social a la qual podien acudir, tenint en compte que -fins a la modificació recent de la llei- complien tots els requisits necessaris per acollir-s’hi.

Toni Comín: Els 10 errors del PIRMI (i 2)

A més dels errors en la gestió, el Govern també ha comès errors importants en la modificació de la llei de la RMI aquest juliol. Tot seguit, continuem enumerant els més rellevants.

7. Treure del PIRMI els perfils estrictament laborals, amb la voluntat -va afirmar Mena- de “segmentar” adequadament els beneficiaris de cada política social. Seria una opció legítima si prèviament s’hagués creat un programa alternatiu per a aquests perfils (al voltant d’un 15 % del total). O potser algú ha oblidat que la Generalitat té competències exclusives en serveis socials (Estatut, art. 166) i que està obligada a donar-los una resposta? Tanmateix, aquesta alternativa costaria, si fa no fa, el mateix que admetre aquests perfils al PIRMI, tal com s’ha fet fins ara. Expulsar-los sense una alternativa prèvia indica que l’objectiu buscat no és la “segmentació”, sinó l’estalvi pressupostari pur i simple, al preu de deixar aquest col·lectiu desprotegit.

8. Excloure del PIRMI els perfils que podem anomenar “crònics”: els que fa més de cinc anys que són al programa (vora el 25% del total), molts dels quals ni tan sols tenen mesures laborals en el seu pla d’inserció perquè tenen una escassa probabilitat de tornar al mercat laboral -crisis al marge-. Si el PIRMI és un programa orientat principalment a la inserció laboral, certament aquests perfils “crònics” hi casen malament. En teoria, els correspondria disposar d’una pensió no contributiva (PNC). Però les fronteres entre la RMI i la PNC estan mal dissenyades, de tal manera que molta gent, massa, queda en terra de ningú: ni estan prou incapacitats per accedir a una PNC, ni prou capacitats per tornar algun dia al mercat de treball.

Com en el cas anterior, l’article 166 de l’Estatut obliga al Govern a oferir als “crònics” alguna alternativa que els permeti, almenys, menjar cada dia. Expulsar-los del PIRMI, sense definir prèviament un programa on se’ls pugui derivar, només per retallar despesa, és abocar-los a l’exclusió pura i dura.

9. Computar els ingressos familiars dels últims 12 mesos. Per unanimitat, el Parlament va decidir el 2009 passar de 12 mesos a 6. Ara es fa marxa enrere, també per estalviar. Però és discutible que així s’aconsegueixi. Si les persones amb risc d’exclusió arriben al PIRMI més tard, normalment ho faran més degradades – més afectades psicològicament, amb els hàbits laborals més rovellats, etc.- i la seva inserció serà més difícil. Al capdavall, pot ser que romanguin més temps al programa. Així, un estalvi a curt termini pot acabar suposant més despesa a llarg termini.

A banda, les polítiques de lluita contra la pobresa haurien de ser tan preventives com es pugui. Allargar el còmput dels ingressos -de 6 mesos a 12- significa més o menys el següent, per fer servir una metàfora mèdica: si vostè està malalt però només està a 38 graus no intenti curar-se, perquè fins que la febre no haurà pujat a 40 graus no el deixarem anar al metge.

10. Tancar la partida pressupostària del PIRMI i evitar que es pugui anar ampliant al llarg de l’any, com fins ara. La llei diu que la RMI és una prestació condicionada però universal. Tancar la partida equival a impossibilitar materialment la universalitat de la prestació. En el cas d’un dret com l’educació, una partida tancada no exclou la seva universalitat: si augmenten els nens, s’omplen més les aules. El mateix en el cas de la salut: si augmenten els malalts, s’allarguen les llistes d’espera. Però en el cas d’un dret com la RMI, que inclou una transferència monetària, l’única garantia de la universalitat és deixar oberta la partida corresponent. Tothom que compleixi els requisits ha de poder cobrar. I si el pressupost inicial ha fet curt, no queda més remei que ampliar-lo.

Limitant la partida pressupostària es nega, de facto , la universalitat de la RMI i, per tant, es contradiu la llei vigent. Totes les contrareformes del PIRMI que el Govern ha fet a la llei d’acompanyament tenen com a objectiu escapar com sigui d’aquesta contradicció. Es tracta d’expulsar tanta gent com es pugui del programa per tal que les persones amb dret a cobrar costin només els 130 milions que preveu el pressupost del 2011. No ens enganyem: cap d’aquestes contrareformes té per objectiu “segmentar” res, ni millorar la qualitat del programa ni res de semblant.

El més trist del cas és que l’estalvi que es pretén obtenir -uns 50 milions d’euros anuals- és molt inferior a la quantitat que perdrà cada any la Generalitat amb la supressió de l’impost de successions a les grans fortunes. Per poder fer un regal a algunes de les 1.000 famílies més riques dels país, el Govern ha convertit en un infern la supervivència material de les 35.000 famílies més pobres. A dia d’avui, encara és hora que el conseller d’Economia doni un sol argument convincent que expliqui per què havia de suprimir l’impost de successions al principi de la legislatura i no al final. Hi ha quatre anys per complir les promeses electorals. Si aquesta s’hagués complert l’últim dia, avui el Govern no estaria negant 423 euros al mes a uns ciutadans amb problemes reals per sobreviure.

Consellers Mena i Cleries: rectifiquin de manera immediata tots i cadascun d’aquests errors. Ningú nega que s’hagi d’evitar el frau en les polítiques socials, ni que sigui necessari millorar la base de dades del PIRMI, ni que calgui personalitzar al màxim els plans d’inserció. De fet, a això es dedicaven els professionals de l’administració -autonòmica i local- durant el govern d’esquerres… abans que l’actual govern de CiU els sorprengués amb aquesta contrareforma insensible i barroera.

Encara més: la legislatura passada es va tancar un molt bon acord entre Govern, sindicats i patronals per tal de reformar el PIRMI a fons. Però els nostres consellers, en comptes de desplegar-lo, han preferit posar-se a fer de policies i han convertit de la nit al dia els pobres del nostre país en presumptes defraudadors . I tot, per estalviar cinquanta milions d’euros anuals, que aquest Govern no té perquè no vol.

comparteix aquest post

Dilluns passat una noia que conec bé em va explicar que la seva germana no havia cobrat a principi de mes la seva prestació RMI i que havia anat a demanar ajut urgent a la família. Em demanava si sabia què podia estar passant.

El que ha passat ho hem vist als mitjans de comunicació. El Govern de la Generalitat, que ja comença a revelar-se com la versió catalana del Tea Party, ha decidit que per acabar amb el frau que els hi sembla que es produeix en alguns casos de perceptors de la RMI, calia aplicar mesures a tothom que està acollit al programa. Es tracta d’un triple procés que inclou una reducció de la quantia, la durada i l’accés a la prestació, l’inici d’una campanya de control del frau que n’impedeix el cobrament per transferència bancària i el tancament de l’aixeta a noves famílies en situació de necessitat.Aquestes mesures han generat gran inquietud entre les persones i famílies amb RMI, i també entre els serveis que els atenen. Moltes d’aquestes famílies tenen fills a càrrec, els infants que són víctima de la pobresa infantil a Catalunya.

S’imaginen que, davant la certesa que existeix frau fiscal, el Govern hagués aplicat mesures correctores preventives a tots els contribuents? Hi hauria una protesta generalitzada, per descomptat. Tothom sap que el frau es combat estudiant els casos on es sospita que existeix, afinant, millorant els sistemes de gestió, … Governar vol dir estudiar els problemes i buscar solucions als mateixos que no siguin més perjudicials que els propis problemes. Perquè en aquest cas no es treballa en aquest sentit?. Perquè es tracta de població vulnerable, de pobresa, d’exclusió, del col.lectiu amb menys capacitat de queixar-se i fer sentir la seva veu?. Cal estar molt lluny del patiment de la gent amb més problemes, cal viure a la lluna, cal no saber què està passant en aquest país, per prendre decisions com aquestes amb aquesta lleugeresa, en ple mes d’agost. A més de les dificultats concretes que aquestes mesures generen, el més greu és que s’envia a la població un missatge que estén la sospita sobre els pobres, sobre els que estan en risc d’exclusió.  El Tea Party català segueix amb els missatges populistes, i sembla que això tot just ha començat. Avui a Girona hi ha hagut una acció de protesta contra aquestes decisions, a la que em sumo amb aquesta nota.

comparteix aquest post

El teló estava a punt d’aixecar-se, al Teatre Municipal de Girona, el cap de setmana passat, poc abans de començar-se la representació de “Joan Maragall: La llei d’amor”, en el marc del Festival “Temporada Alta” d’enguany. En aquest espectacle de Joan Ollé, el públic té ocasió de conèixer, a més de la poesia de Joan Maragall, la seva magnífica prosa. Per exemple aquest fragment de “Elogi del viure”:

“Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva”.

Sentint-lo vaig pensar en el darrer llibre que he llegit de Richard Sennet, “El artesano”. També vaig pensar en Sennet, en el seu llibre “El respeto“ a l’entrega d’enguany dels Premis Liberpress Girona, aquest petit miracle que en Carles McCragh i la seva dona fan cada any a Girona.

Hi vaig anar amb el meu bon amic Jorge Barudy, que es va entusiasmar amb aquesta iniciativa tan irrepetible de reconeixement dels millors valors de l’humanisme arreu del mon.  Com deia ACN ” El fotògraf moldau Igor Kostin i el periodista català Tomàs Alcoverro són els guanyadors del Premi LiberPress 2010. L’associació LiberPress ha decidit guardonar a Kostin -autor de les úniques fotografies que hi ha sobre la catàstrofe a Txernòbil- per la seva ‘valentia’ i a Alcoverro -corresponsal a l’Orient Mitjà de La Vanguardia- per la seva ‘obra a cavall de l’Orient i l’Occident.  A més d’aquests premis, l’associació ha guardonat en la categoria ‘Memorial’ la població civil de Marjayoun morta a la guerra del Líban el 2006. En la categoria premi Catalunya, l’associació ha optat per premiar la francesa Maria Nowak, per la seva ajuda a persones amb problemes econòmics i amb poques oportunitats laborals. En relació a la resta de guardonats, l’escriptor basc Ramiro Pinilla és el premiat en la categoria Literatura, Claude Martí en la de Cançó, Leonard Mlodinow en la de Camins, l’Associació libanesa Amel en la categoria Asssociació i el centre Buñuel de Calanda –dedicat al cineasta Luís Buñuel, a la de Cinema.”. L’acte de lliurament va esser tan entranyable i emocionant com cada any, especialment quan varem poder veure les imatges de José Antonio Labordeta i cantar el seu “Himne a la llibertat” (“Habrá un dia en que todos….”) . Això … un petit miracle cada any a Girona.

comparteix aquest post

El Partit dels Socialistes de Catalunya celebra la Diada Nacional de Catalunya de 2010 amb un missatge de confiança, afirmació i reivindicació.
Som conscients de les dificultats que hem d’afrontar en el terreny nacional, cultural,econòmic i social . Però estem convençuts que la Catalunya del 2010 està en millors condicions que mai per encarar el futur amb confiança i progrés.
1. Afirmem, un cop més, que Catalunya és una nació, que el català és la nostra llengua i que l’Estatut, aprovat per la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, és la nostra llei de lleis. Cap Tribunal pot, ni podrà, jutjar els nostres sentiments ni negar la nostra voluntat.
2. Reivindiquem el catalanisme social, el catalanisme popular que suma i cohesiona. Un sentiment transversal que fa país, que relliga territoris i accents, que integra els nouvinguts i que ens fa un sol poble. Catalunya s’ha de pensar, defensar i construir sencera, sense exclusions.
3. Creiem en el catalanisme social com una actitud quotidiana que ens permet viure la ciutadania democràtica, la identitat nacional i la cohesió social amb plenitud i de manera integradora. La nació és la casa, el barri, la ciutat, el país. No hi ha nació sense societat. Volem un catalanisme que faci possible la justícia social. Aquesta és també la nostra ambició nacional.
4. Defensarem l’Estatut, tot l’Estatut, aprovat per la ciutadania de Catalunya. Desplegarem la integritat del seu text amb nous instruments, sense renúncies.
5. Plantegem el federalisme com l’única opció  possible per a l’Espanya del segle XXI. Mentre Espanya avança cap a l’horitzó federal, Catalunya no renunciarà a tot el potencial que l’autogovern previst a l’Estatut ens permet. Espanya no té temps per perdre i Catalunya no pot esperar.
6. Parlarem clar, les eleccions al Parlament de Catalunya són una autèntica cruïlla: no volem ni dreceres, ni invents, ni sorpreses, ni cap pas enrera. L’Estatut és i ha de ser la gran avinguda de l’autogovern, de la unitat civil i del progrés econòmic i social de Catalunya. No renunciarem a allò que suma i ens fa forts per altres objectius que, sota l’aparença d’una major ambició, ens poden empobrir, afeblir i dividir.
7. Oferim un projecte de futur sòlid i útil, com el que representa el President Montilla. No volem quimeres, ni frustracions, ni conflictes innecessaris. Volem rigor, fermesa, serietat i resultats. Som la Catalunya que sap on va. Som la Catalunya de l’Estatut.

Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: Bona Diada Nacional! Us animem a celebrar l’Onze de Setembre de 2010 amb confiança, orgull i sentiment patriòtic. Fem de la senyera el símbol de la unitat del país; fem del nostre himne, un cant a la confiança, i fem de la nostra Diada un gest inequívoc de compromís cívic i democràtic.

Visca Catalunya!.

comparteix aquest post

Aquí als Estats Units hi ha diversos debats oberts amb molta intensitat. Un d’ells és la reforma financera, lògicament. Un altre molt important és el debat sobre la immigració. En aquest país calculen que hi ha al voltant de 11 milions d’immigrants sense papers. Aquesta és una situació que, evidentment, per la magnitud del fenomen i de les seves conseqüències preocupa enormement la població. Una de les promeses electorals del President Obama va esser abordar la reforma legislativa necessària per començar a donar una millor sortida a aquesta situació que, evidentment, no és només un problema pels afectats sinó per tota la societat. La precarietat en el treball de totes aquestes persones, la penositat de la seva situació, va acompanyada de la problemàtica de l’economia submergida que es genera al seu entorn a tots nivells, del “dumping” laboral i social per els treballadors i per les empreses que compleixen les normes, etc…

La reforma, però, ha estat bloquejada en el Senat pels senadors republicans, que actuen cada cop més amb lògica partidària, i més quan s’acosten les eleccions de la tardor. El bloqueig està augmentant la frustració  dels col.lectius diversos que tenien l’expectativa de que hi hauria avenços amb el nou President. Els “latinos” que varen votar molt més que mai el Partit Demòcrata en l’elecció presidencial, pressionen per aconseguir millores. Mentre, però, s’ha aprovat una controvertida  llei a Arizona que està essent la punta de llança per aquells que volen resoldre un problema enormement complexe amb solucions simplificadores i, per tant, ineficaces.

El debat està servit i, en aquest context, es va produir el dimecres d’aquesta setmana  el discurs del President Obama que molta gent esperava al voltant del tema. Avui el Washington Post dona la seva impressió al respecte en un editorial en què parla de que, mentre alguns polítics busquen rèdit electoral radicalitzant les postures sobre un tema que està dividint el país des de fa molt temps, i més ara en la situació de crisis, el bloqueig legal condemna 11 milions de persones a seguir al llimbs . A més publica un article molt bo (us l’enllaço en traducció automàtica que s’entén molt bé) de Jeb Bush (ex-governador de Florida) i de Robert D. Putnam, un professor de Harvard que té alguns llibres excel·lents (traduïts al castellà), que us recomano.

Per cert, avui a l’aeroport de Baltimore, d’on hem sortit per anar a Machester (NH) la megafonia feia els avisos en anglès i castellà. I he de dir que trobem molts “latinos” durant el nostre viatge, a tot arreu. Us sona el debat d’alguna cosa?.

Un dels temes principals sobre els que versaran les nostres reunions i visites a Los Angeles (California), el nostre proper destí a partir de mitjans de la propera setmana, és la immigració. Ja us ho aniré explicant.

comparteix aquest post

Avui a Puigcerdà s’ha celebrat la signatura del conveni que dona cobertura institucional a l’Hospital transfronterer de la Cerdanya, que ja s’està construint allà (a la foto d’Emili Gimenez podeu veure el President de la Generalitat i la Ministra francesa de Salut, signant en presencia de la Ministra espanyola de Salut i de la Consellera de Salut de la Generalitat. Tot ben simbòlic) . Es tracta d’un projecte que mostra clarament les millores de qualitat de vida per la ciutadania que suposa el procés de construcció europea. Hem d’estar orgullosos de veure que l’europeísme de Catalunya es va convertint en realitats tan tangibles com aquesta. Som poc conscients, en general, de les aportacions que Europa ha fet en les darreres dècades a la nostra societat. (Us recomano, per això, que aneu a veure l’exposició que està instal.lada a l’espai de la Llibreria de la Generalitat, a la nova seu del Sta Caterina, on s’explica a què s’han destinat els fons europeus a casa nostra en els darrers anys. )L’acte d’avui, però ens mostra que no només rebem d’Europa, sinó que també som capaços de construir Europa des de Catalunya. I que, a més, ho fem de forma innovadora i valenta. La nostra Consellera de Salut, l’amiga Marina Geli, que ha tingut un paper fonamental en la definició del projecte, estava avui molt feliç i no hi havia per menys: fem Europa, fem Euroregió, i millorem la qualitat de vida de la gent. M’ha sabut greu no poder-hi esser. He hagut d’anar al Senat a una Jornada sobre, justament, la Presidència espanyola de la Unió Europea a la que estàvem convidats els Parlaments autonòmics. Malgrat la reforma del Senat no arriba, el grup parlamentari socialista té voluntat de reforçar la dimensió territorial del la Cambra i, per això, organitza activitats com aquesta d’avui. També al Senat s’ha parlat de l’Hospital transfronterer com un dels millors exemples de la nostra voluntat de construcció europea. Per poder fer l’Hospital els Governs espanyol i francès han aprovat crear l’ Agrupació Europea de Cooperació Territorial “Hospital de la Cerdanya”. Montilla i Bachelot han signat  avui els estatuts de l’ Agrupació. Bones notícies.

comparteix aquest post