Malgrat això, han aparegut als mitjans de comunicació informacions genèriques que poden conduir a error i, per aquest motiu, trencant la meva línia de conducta habitual, parlaré per un dia del passat, en lloc de parlar de futur, per poder aclarir els termes d’aquesta “herència” positiva. Tothom que ha seguit la nostra vida municipal sap que a Girona no tenim un problema de dèficit excessiu, sinó que aquest estava el maig de 2011 per sota del límit permès per la llei. Concretament teníem un endeutament per sota del màxim marcat i molt per sota de molts altres ajuntaments catalans, un endeutament de 568 €/habitant, inferior en un 30% a la mitjana dels ajuntaments gironins. Girona tenia, per tant, marge per poder demanar crèdit. A més, l’equip sortint va deixar partides econòmiques molt ben dotades per acabar de passar l’any 2011, algunes de lliure disposició, com un “Fons de contingència” de 200.000 euros, o uns “Romanents” (estalvis) de 400.000 euros. Per altra banda, les inversions programades tenien previstes les seves formes de finançament: els pisos tutelats per a gent gran de l’antic conservatori, sota les Voltes d’en Rosés, que havia de fer l’empresa municipal Vivendes de Girona SA, tenien un crèdit ICO a un interès molt avantatjós ja concedit per finançar-los; el projecte de centre cívic a l’antic cinema Modern tenia consignada una partida de 800.000 euros per començar a gastar aquest any, etc. Com que això és així s’han pogut gastar, per exemple, els 200.000 euros de lloguer de lluminàries de Nadal, o els 20.000 euros pagats a un consultor per refer l’organigrama del Departament d’Urbanisme, o s’ha finançat la creació de dues noves places per al gabinet de comunicació, o…. moltes altres noves despeses fetes aquest darrer semestre. L’aturada de les inversions, per tant, no ha estat deguda a les dificultats econòmiques “per fer front a l’escassetat de recursos de la tresoreria municipal”, tal com hem pogut llegir en algun mitjà de comunicació. L’aturada d’aquestes diverses obres és deguda a decisions, ben legítimes, per descomptat, de l’actual equip de govern, que ha cregut que aquests no eren projectes que fossin del seu gust. Per altra part, les obres de les cases de l’Onyar s’han aturat perquè l’Ajuntament no vol que els veïns hagin de pagar una part del cost i perquè l’Ajuntament no vol (si ho volgués fer, ho podria fer perfectament per disponibilitat econòmica) compensar els diners que ara l’Incasol no vol aportar.

Penso que cal fer, encara que sigui d’aquesta forma resumida, l’aclariment, perquè és de justícia reconèixer un gran esforç de rigor en la gestió pressupostària fet en el passat que ens permet, en moments com l’actual, poder pensar en els propers exercicis sense més angoixa que la que es deriva dels problemes actuals, sense arrossegar càrregues pesants que ens llastrin el present. Així, aplicant un criteri de prudència, en aquests darrers anys s’havia passat de preveure uns ingressos de 97,5 M al 2008 a preveure’n 96,07 M per al 2011. Aquesta previsió de disminució va evitar que es fessin despeses per sobre les possibilitats de recaptació que marcava l’evolució de la realitat econòmica. És gràcies a aquest rigor i prudència que podem, entre altres coses, fer front als incompliments en el pagament de les administracions superiors, en especial del govern de la Generalitat, que és qui té amb nosaltres el deute més important, cercant formes de finançament que altres ajuntaments ja voldrien i que no es poden ni plantejar, com les pòlisses de crèdit recentment contractades. Per això, malgrat que la Generalitat ens deu més de 13 milions d’euros per diferents conceptes, l’Ajuntament pot mantenir una mitjana de pagament als seus proveïdors de 41 dies, mentre la llei marca un màxim de 50 dies, que malauradament molts ens locals es veuen abocats, ara mateix, a incomplir. En temps com els que estem vivint segurament podem valorar millor que mai la bona feina feta en el passat per assolir un equilibri pressupostari més que raonable que és, avui més que mai, un model a seguir.

Filla de Barcelona, on va néixer el 9 de juny de 1953, i filla també del progressisme, que vol dir, amb idèntica vehemència, militància antifranquista i alliberament de la moral rància de l’època, als anys setanta, després d’haver estudiat psicologia, va deixar la ciutat gran i va buscar en terres gironines, juntament amb el seu marit David Prat, un entorn per fer créixer els seus fills Oriol i Laia. Aquest nou espai vital el va trobar durant uns anys a Santa Coloma de Farners.

És en aquella època quan va començar a col·laborar amb la revista Presència, autèntic referent de la llibertat d’expressió en l’àmbit del periodisme català, i també amb un nou projecte de creació d’un diari gironí que trencaria el monopoli de la premsa del Movimiento: el Punt Diari. Pepa Bouis va formar part d’aquell equip que es va implicar en la laboriosa recerca de recursos per a la formació de la cooperativa Papirus, que aplegant molta gent posaria la llavor del futur diari.

La relació de la Pepa amb El Punt va ser des dels seus inicis intensa i molt viscuda, de creixement personal i professional, com ella mateixa havia explicat en més d’una ocasió. Va entrar al rotatiu en un moment en què tot estava per inventar en la premsa comarcal gironina. Un planter, el del Punt Diari, format per gent jove que anava creant dia a dia un estil propi d’entendre el territori. Però ella, amb la seva vitalitat que ha mantingut fins al final, va decidir anar-se’n tres anys al Diari de Girona, fins que el 1987 va tornar a El Punt. Van ser, han estat, vint anys de relació; des de fer de corresponsal del diari a Salt, població que sempre va estimar i on també va viure, fins a exercir la responsabilitat de cap de redacció en un diari sempre en expansió, en moviment. Durant un temps va treballar com a responsable de la delegació d’El Punt al Baix Empordà, coordinant els diferents corresponsals de la zona. Llavors residia a Sant Feliu de Guíxols, població que l’havia seduït pel seu tarannà plàcid i pel seu horitzó obert al mar, que ja mai no deixaria. El 2006 va acceptar el repte professional de la sotsdirecció de cap de setmana de l’Agència Catalana de Notícies, un projecte que va defensar durant tres anys. Col·laboradora del periòdic digital El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, hi va publicar un dels seus darrers treballs: un sentit, emotiu i honest homenatge personal a un gran amic seu, l’advocat Tià Salellas, mort l’any 2008.

Pepa Bouis ha estat una persona compromesa amb les causes en què ha cregut i les fotografies d’aquesta plana en són una petita mostra. Defensora dels drets de la dona, ha deixat escrit: “Si la raó per la qual no hi ha dones en els llocs de decisió és la por que ho facin malament, crec que s’hauria de donar al sector femení, com a mínim, la possibilitat de ser tan incompetentes, incompetentetes o grises com molts dels homes que avui ens comanden. Hi hauria més d’una sorpresa.”

En els instituts de secundària si un professor o un alumne escriu tweets o envia missatges per Whatsapp a classe, s’obre una incidència. En el ple de l’Ajuntament de Girona del passat dia 14 de novembre, l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que exerceix de president del ple, va decidir enviar una piulada en què ironitzava sobre la votació del grup socialista davant d’una moció entorn del pavelló de la Devesa. El fet va provocar la reacció contundent del regidor Ramon Ceide, del PSC, no tant pel contingut del missatge, sinó per la manca de respecte que manifestava l’alcalde com a president del plenari. Sóc del parer que les xarxes socials poden obrir nous camins de comunicació, de fer política, i poden ajudar a establir un esperit crític, però, per aconseguir-ho, el gran repte no només és voler-les fer servir o saber- les utilitzar, sinó també plantejar-se en quines situacions s’han d’usar. El fet que un alcalde es distregui enviant comentaris i exclamacions públiques als seguidors del seu perfil de Twitter, mentre es debaten temes complexos i mentre té la responsabilitat de presidir el ple de la seva corporació, no fa més que evidenciar una manca de respecte, tant pels regidors dels diferents grups polítics que estan presents en el ple –inclosos els del seu mateix partit– com per la ciutadania que l’ha escollit. L’alcalde i els regidors que són en el ple representen la ciutadania i es troben allà per treballar per la ciutat. Com a màxim òrgan de funcionament democràtic de la ciutat, el ple és un espai de debat on es practica l’art de la política, que malgrat el desgast que alguns volen fer evident, continua essent una forma essencial per dur a terme l’exercici de les llibertats i del govern democràtic. El fet de transformar les decisions polítiques que s’adopten en un ple en una simple xafarderia converteix la política en politiqueria. Mentre que la política és sempre l’expressió d’una relació entre diverses parts, regidors i ciutadans, partits de govern i oposició, la politiqueria no és més que joc del comentari de safareig públic. En el govern de lapolis, de l’antiga Grècia, Sòcrates va establir una diferenciació entre els ciutadans que creien en la democràcia i els sofistes. Aquests darrers eren els que en lloc d’utilitzar la política per al bon govern de la ciutat, se n’aprofitaven i la convertien en un simple joc d’especulacions. Sòcrates creia que la política havia de deslligar-se de la pretensió de saber dels sofistes per trobar noves vies per al coneixement. La politiqueria no és més que una aplicació en els temps actuals de la vella conducta dels sofistes: en comptes del respecte cap al joc democràtic, no fa més que banalitzar-lo. Alternar la presidència d’un ple amb el joc en la politiqueria és caure en el parany dels sofistes. Si en lloc d’un ple hagués estat un institut de secundària, l’alcalde hauria tingut una incidència disciplinària.

Pia Bosch

La líder socialista va començar a qüestionar el nou govern quan tot just feia uns seixanta dies que s’havia constituït. Ara ja en fa més de 130 i segueix la mateixa línia. Veu inactivitat i mirades excessives al passat. Demostra il·lusió per influir en els projectes de la ciutat des de l’oposició.

Es presentava per alcaldessa però és cap de l’oposició. Ja s’ha acostumat a aquest rol que potser no esperava?
Quan ens vam presentar la situació era complicada. Ho vaig tenir clar des del primer moment. Però l’expectativa per les eleccions era igualment presentar-se per poder ser alcaldessa. Ara, crec que des de l’oposició, si es treballa, si es té dedicació i si hi ha una voluntat de tirar endavant el nostre projecte, es pot fer moltíssima feina. En el primer ple ja vaig citar Pasqual Maragall, que quan era cap de l’oposició al Parlament ja deia que des de l’oposició es poden marcar moltes de les prioritats del govern. I això pensem. I més en un govern que governa en minoria, que fa que estar a l’oposició requereixi un plus de responsabilitat i de possibilitat molt gran de fer forat i d’influir.
En quasi tots els actes públics està al costat de l’alcalde. Vol ser una alcaldessa a l’ombra?
Nosaltres hem muntat un govern a l’ombra. I hem fet bé, perquè ens ajuda a estar molt a sobre dels temes i a influir. Ho hem dit des del primer moment: V0lem estar a l’oposició. Molt activa i responsable a favor de Girona. Ens hem marcat unes prioritats i cada regidor del PSC s’ocupa d’una àrea i s’ho han agafat amb molta il·lusió, ganes i responsabilitat. Això està fent que aconseguim ja alguns dels nostres objectius.
Quina àrea veu més coixa?
No veiem que aquest govern de CiU hagi prioritzat les accions per lluitar contra l’atur. Veiem una gran distància entre allò que diuen i allò que fan. En aquelles accions que fan de motor de l’economia de la ciutat no hi ha acció: el nou Hospital, l’acord amb Ryanair, les inversions en projectes com el Modern, els pisos tutelats per a gent gran de les Voltes d’en Rosés…. En aquestes qüestions insistirem sense parar perquè l’equip de govern treballi per defensar els interessos econòmics de la ciutat.
No es prioritza la lluita contra l’atur?
Després de gairebé mig any governant, CiU encara no ha convocat el Consell Econòmic i Social de la ciutat perquè es reuneixi i no ha engegat el Pla d’Ocupació i Formació Juvenil. No hi ha un treball proactiu i de lideratge del govern municipal per lluitar contra la crisi, i a més, s’aturen projectes importants. El sector públic ha de fer de motor econòmic. L’Ajuntament ha de fer de tractora i ara no és moment de parar res. Veure com CiU posa els interessos partidistes per davant ens fa patir. Des del grup socialista creiem que en aquests moments no es pot perdre ni un minut per lluitar a favor dels interessos de Girona i dels gironins.
Però no van començar a criticar el govern massa aviat?
Els primers dies de govern són una mostra del que es vol fer i de quines són les seves prioritats i quin és el seu estil. I, a més, després de tants anys a l’oposició, esperàvem que tinguessin les idees clares i aprofitessin més l’entrada al govern. Però si hem de jutjar pels primers cent dies de govern, estem abocats a la paràlisi. L’estil que han demostrat és que miren al passat i no al futur, que desconstrueixen i no construeixen.
A Girona sembla que hi ha problemes de diàleg. Abans es queixava CiU i ara ho fan vostès…
Des del grup municipal del PSC reivindiquem que CiU sempre ha reclamat el diàleg i hi ha una distància abismal entre allò que deien que farien en campanya i allò que ara fan des del govern. No hi ha el diàleg que diuen. Per exemple, ens hem assabentat del cartipàs i del Pla de govern pels mitjans de comunicació. I cal recordar que el govern està en minoria i necessita el suport de l’oposició.
Realment creu que CiU està en minoria?
En el ple de les ordenances fiscals ja es va veure quina és la veritable intenció d’aquest govern: un pacte de dretes. Van pactar les ordenances unilateralment amb el PP i no van obrir el diàleg a la resta de grups que estem a l’oposició. Ells, que sempre havien reclamat aquest diàleg, ara que governen no l’han posat en pràctica.
Després del 20-N, creu que el PP entrarà al govern?
Ningú sap què passarà després de les eleccions però en l’àmbit català ja comencem a veure com està actuant CiU i quina és la seva tendència. És la Convergència més de dretes i més neoliberal que hem vist mai. I a Girona per primera vegada estem veient un govern amb una manera de fer molt alineada al seu partit. Mai abans havia passat això al govern municipal de la ciutat. El grup municipal del PSC sempre havia actuat amb molta llibertat de criteri posant per davant els interessos de la ciutat i dels seus ciutadans, primer amb Joaquim Nadal i després amb Anna Pagans.
Què suposaria un pacte CiU-PP?
La portaveu del PP a Girona ha dit i reiterat que té moltíssimes ganes d’entrar al govern. Però no és tan important si entra el PP com quina és la línia de prioritats, que veiem que està clarament escorada a la dreta, que crea diferències… i seguix una política d’anar fent content a l’un i a l’altra. El pitjor de tot és que no veiem, de moment, un projecte de ciutat.
Desconcerta una mica que per una banda defensi els 32 anys de govern socialista i que per l’altra se’n desmarqui….
S’ha d’entendre i reivindicar el llegat dels governs democràtics fins al dia d’avui però també entendre que estem en un moment històricament diferent i també diferent per a la ciutat. El que tinc molt clar és que la meva feina és mirar al futur, no al passat. Cal dir que l’herència del passat és la que ens dóna força, i ho diem amb orgull, però també que la nostra feina és mirar endavant. Mirar al segle XXI. Pensar en com, a dia d’avui, aquestes idees de les quals som usufructuaris orgullosos s’han de projectar cap al futur. I això vol dir evolució i i ser capaços de saber què vol dir al segle XXI ser socialista i representar el centre- esquerra en aquesta ciutat.
De vegades critiquen la seva pròpia herència… Per exemple ja diuen que la ciutat està més bruta, quan només fa quatre mesos que CiU mana…
Abans Girona sortia als rànquings de les ciutats més netes d’Espanya. Als últims anys es va fer un gran esforç en la recollida selectiva en detriment de la neteja general. Abans de les eleccions es va fer l’adjudicació a la nova contracta. El nou equip de govern en lloc de donar-li la màxima celeritat des del primer dia, ha anat molt a poc a poc. Ha trigat més de quatre mesos en constituir la societat per tirar endavant la nova empresa.
Però… més bruta?
Aquests quatre mesos perduts han provocat que la situació de la ciutat no hagi millorat la situació de neteja de la qual ja n’era conscient l’equip de govern anterior, sinó que ha empitjorat. La nostra voluntat no és criticar. És empènyer i estimular l’equip de govern. Diem les coses perquè el govern se senti pressionat i actuï amb més celeritat. No critiquem per criticar. És un govern que parla però no treballa i nosaltres empenyem a treure-li la son de les orelles.
El PSC va tenir el Modern parat anys i anys i ara es queixen que el nou govern l’aturi també…
És veritat que va costar molt aconseguir un acord per al Modern perquè els últims anys el pacte de govern era un pacte complicat. Però quan ja s’havia aconseguit l’acord i estava consignada pressupostàriament una partida per l’obra en un moment on al Barri Vell ens convé la inversió pública perquè la inversió privada decau, menys que mai ens convé aturar projectes públics. Critiquem que s’aturin els pisos de les Voltes d’en Rosés i també del Modern. Quan l’activitat privada té dificultat per poder tirar endavant el seus projectes, és més important que mai que el sector públic faci de tractora i empenyi.
Tapi Carreras