Ha mort Pepa Bouis, apassionada de la vida i del periodisme

Va formar part de l’equip fundacional d’El Punt, mitjà amb el qual va mantenir una intensa vinculació durant dues dècades

En un acte de la campanya per l’Estatut Foto: EL PUNT.

Apassionada en la vida i en el periodisme, amb una enorme capacitat d’intuïció, dotada de reflexos àgils davant la notícia i sobretot molt generosa i compromesa en la vessant més humana del nostre ofici, Pepa Bouis, la Pepa, que ha aplegat més amics que col·legues en el seu llarg itinerari professional, ens va deixar ahir als 58 anys, després d’haver plantat cara amb ànim i coratge al càncer.

comparteix aquest post

Es teu tots convidats a l’acte públic que organitza Nou Cicle, demà  dimecres 2 de novembre, a les 7 de la tarda, a la Sala d’orquestra del Conservatori del Liceu, al carrer Nou de la Rambla n. 86, de Barcelona (Com arribar-hi: metro Paral·lel; autobús 20, 21, 36, 57, 64, 91, 120, 175; Aparcament: Paral·lel, Vinci Park España *Tres Xemeneies).

Els amics i amigues de Nou Cicle, molts dels quals van tenir l’honor i el plaer de treballar políticament amb Maria Aurèlia  Capmany, hem volgut convocar aquest  acte públic en el 20é aniversari de la seva mort.  Volem que l’acte sigui una evocació de la dimensió pública de la Maria Aurèlia i també una reflexió col·lectiva sobre el moment actual i el futur, mirant endavant tal com sens dubte ella hauria volgut que féssim.  Intervindrem Anna Balletbó, Pia Bosch, Jordi Font i Raimon Obiols.

Ens agradaria molt poder comptar amb la teva presencia! Pots confirmar l’assistència al correu:  noucicle@noucicle.org .

comparteix aquest post

(Agnès Varda)

Com deia el Punt, fa pocs dies,  "la “brillant i humanitària carrera fotogràfica, en la qual ha plasmat tant les guerres més cruels com la batalla per la vida que es desenvolupa al món” és el motiu pel qual Steve McCurry ha estat un dels guardonats amb el LiberPress. Se n'ha valorat la capacitat per copsar “la llum entre les ombres i la humanitat”, com es percep en la famosa fotografia de la nena afganesa d'intensos ulls verds. Aquella imatge de Sharbat Gula en el camp de refugiats de Nasir Bagh va ser actualitzada gairebé vint anys després, en un retrat que mostrava les seqüeles d'una vida difícil.

La directora de cinema Agnès Varda també ha estat premiada en aquesta 13a edició dels LiberPress. En la seva carrera, destaca el compromís social i un “profund feminisme”, a més de la seva “energia, entusiasme, curiositat i amor al cinema, la seva intuïció i respecte a l'hora de ser el testimoni de les vides alienes”. Els organitzadors del guardó la consideren una “cineasta única i universal”.

En l'àmbit literari, el LiberPress premia el crític i assagista Josep Maria Castellet. Castellet és “un home imprescindible per a les lletres catalanes”, en opinió del jurat, “ja que es pot dir que guarda tota la gran, fidel i sensible memòria de la vida literària catalana”.

Per a la categoria Cançó, l'escollida ha estat Maria del Mar Bonet, “per la seva constant denúncia de les injustícies, de la repressió”, “per la seva investigació i recuperació de la poesia, de la història i del folklore de les Illes per a la música i la cançó catalanes”, i “per la capacitat d'emocionar tothom amb una veu tendra i inigualable”. La de Maria del Mar Bonet és una “vida exemplar”, consideren els organitzadors del guardó, “plena de música i de cançons de la terra”.

La USAP, iniciada l'any 1902 com a Associació Esportiva Perpinyanesa, ha estat reconeguda pel seu “excepcional model esportiu i la llarga trajectòria social, perquè integra menuts i grans sota l'activitat esportiva i la bandera catalana, i perquè és la representació de la defensa nacional de la Catalunya del Nord i de la llengua i cultura catalanes”. Es tracta d'un “exemple esportiu i nacional fet amb un compromís i una convicció difícilment superables”, segons el jurat.

El LiberPress també reconeixerà la tasca del ninotaire nord-americà Gilbert Shelton, de Texas. Conegut com a un dels artistes més importants del còmic underground americà i mundial, creador d'Els Fabulosos Freak Brothers i Freddy's Cat, ha estat escollit per la seva “divertida” i “original manera de copsar i caricaturitzar la vida”.

L'Escola de Cultura de Pau ha estat guardonada per ser el “millor exemple” d'entitat catalana de rang internacional que defensa els valors humanitaris i solidaris arreu del món. S'ha valorat la implicació de la institució en solucionar conflictes i aconseguir l'entesa i el respecte dels drets humans.

Finalment, també s'ha volgut homenatjar les 17 dones que van ser assassinades al començament de la Guerra Civil, al municipi de Guillena, a Sevilla.

No us perdeu la cerimònia de lliurament avui 13 d'octubre a les 8 del vespre a l'Auditori de Girona

comparteix aquest post

Aquesta setmana s’han celebrat a Girona un munt d’accions per celebrar el 8 de març, el Dia Internacional de la dona treballadora. Aquest vespre he pogut assistir a les dues darreres. En primer lloc,  l’acte que hem organitzat  des del PSC en el nostre local electoral de Girona, amb Gemma Lienas, que ens ha parlat de “Escriure amb ulls de dona”. Més tard , l’acte que ha organitzat l’associació de veïns de Torre Gironella juntament amb l’associació de dones  “Rigoberta Menchú”, del Sector Est de Girona, que ha inclòs la representació de l’obra “de Cenicientas i perdius”, i la projecció d’un documental amb entrevistes a tres de les veïnes més veteranes del barri.

M’ha agradat molt també poder assistir-hi perquè feia molt temps que no entrava al local social del barri. He pogut saludar molts veïns i veïnes del sector. He recordat la inauguració de la remodelació del local, que es va fer en el temps en què jo era regidora de l’Ajuntament . I veient el documental he recordat la història de les lluites per la dignificació del barri que m’havien explicat tantes vegades en Miquel Fañanás, que en va ser regidor durant uns quants anys, i el propi Quim Nadal, que explicava amb orgull la contribució de l’Ajuntament socialista a la regularització  de la situació del sector en els primers anys de la democràcia al nostre país.  Baixant , ja de nit, de Torre Gironella he comprovat, un cop més, la situació privilegiada de la zona: la vista que es té des de dalt  sobre la ciutat és magnífica. Si no ho heu vist mai us recomano pujar-hi algun dia, i també alguna nit, quan la ciutat i el Barri Vell estan il.luminats.

comparteix aquest post

Avui torna a ser 8 de març i vull celebrar-ho reproduint l’article que vaig publicar al Diari de Girona el 8 de març de 2007, plenament vigent, encara: FELIÇ 8 DE MARÇ A TOTS I TOTES ELS QUE LLUITEN PER LA IGUALTAT!!

(Article publicat al Diari de Girona el 8 de març de 2007)

La data del 8 de març és una ocasió propícia per reflexionar col·lectivament sobre la igualtat de drets entre homes i dones a la nostra societat.

Hem de recordar, un any més, que arreu del món les dones viuen situacions de greu desigualtat que paguen sovint amb la seva salut i, fins i tot, amb la seva vida. També a casa nostra la xacra social de la violència de gènere continua causant víctimes, malgrat les moltes mesures que es van implementant per eradicar-la. A l’hora de fer balanç, però, no podem oblidar també les millores en el camí vers la igualtat que són, en el nostre entorn, moltes.

En aquest sentit la “llei de igualtat” que entrarà en vigor enguany ha d’esser considerada un avenç rellevant. Un dels aspectes més controvertits d’aquesta llei és, per mi, també un dels més valuosos: la introducció de mesures per fomentar la presència paritària de dones en els llocs de presa de decisions. A mesura que anem millorant en altres àmbits es fa més evident un fet objectiu: les dones estem infrarepresentades en els poders públics (executiu, legislatiu, judicial) però també en altres estaments (econòmic, mediàtic…) que acaben tenint tanta o més influència en la nostra vida. Sobre la igualtat als mitjans de comunicació, Milagros Perez Oliva va impartir recentment una xerrada molt interessant a Girona (amb poc públic i, per descomptat, absència de professionals masculins) on ens va proporcionar dades recents que descrivien molt gràficament la realitat del sector.

Per què establir mesures en relació al món econòmic?

Segons una quantitat ja rellevant de treballs de recerca seriosos, el primer beneficiari de l’augment de dones en els llocs de responsabilitat de les empreses són les pròpies empreses. En un entorn social i professional en constant transformació sembla que l’estil directiu de les dones s’adapta millor als canvis: als nous temps. La capacitat de lideratge i de treballar en equip, la flexibilitat, la sensibilitat, la iniciativa o la facilitat per aprendre i gestionar el temps són només algunes de les competències que les empreses detecten en el perfil professional de les dones. Malgrat això, la instauració definitiva de polítiques i el recolzament institucional que propicií un canvi de clima laboral i de cultura professional arribaran sempre des dels llocs de responsabilitat. Per tant, en aquests llocs hi ha d’haver, també, dones.

Fins ara, moltes dones ja han estat agents de canvi: han flexibilitzat les seves organitzacions, amb valentia i, a vegades, sacrificant la seva pròpia qualitat de vida. Però calen mesures formals i sistemàtiques per atendre aquestes realitats. Cal pensar que la presència d’una dona estimula la presència de més dones. És inevitable que en el moment d’escollir busquem persones amb les que compartir sensibilitats, més enllà del que és estrictament professional, i per això és important iniciar, encara que sigui perquè així ho exigeix la llei, a crear cercles “virtuosos”.

I pel que fa al món polític?

Per primera vegada a la història, la infrarepresentació femenina qüestiona la legitimitat de la representació política: molts i moltes ens preguntem si és democràtica una societat que exclou del poder el 51% del seu cos social.

La resposta és clara: reforçar la democràcia passa per, entre altres coses, incorporar les dones al llocs d’alta representació política, econòmica i social. Les institucions internacionals, com la ONU, han aprovat acords (els més coneguts són els de la cimera de Pekín) que així ho afirmen. La unió interparlamentària europea en el seu treball sobre homes, dones i política a Europa “La democràcia per perfeccionar” (Ginebra, 1997), arribà a aquesta conclusió: “Una democràcia està per perfeccionar, és inclús virtual, si no aconsegueix d’integrar a la meitat de la seva població en la vida pública. La ciutadania durament aconseguida queda en lletra morta si les dones no es senten interessades en els afers públics. Els partits tenen una responsabilitat i constitueixen una autèntica força motivadora“

Obstacles externs i també interns

Els obstacles a vèncer són diversos. Alguns són externs: les dificultats per conciliar vida familiar i laboral, l’absència de flexibilitat laboral, l’estrès i les malalties associades, l’escàs accés a la informació i a la xarxa de contactes masculins (marginades dels contactes informals de comunicació, les dones tenen més dificultats per beneficiar-se del recolzament de mentors o “padrins” en gran majoria masculins), l’absència de recolzament, les diferències en la remuneració (directa i indirecta)…

Altres són interns: les dificultats de conciliació, el rebuig de la lluita en un món majoritàriament masculí, en el que sap que es pot sentir molt sola, l’angúnia de pensar en les llargues jornades de solitària presència a l’oficina, la visibilitat que l’exposarà, de ben segur, a la duresa dels prejudicis i dels estereotips, la por al judici públic sobre el seu èxit… Alguns d’aquests obstacles poden portar a les dones a rebutjar una promoció

Els estereotips socials fan que algunes característiques personals que són considerades una virtut entre els homes, siguin un defecte quan s’apliquen a les dones: l’ambició, l’exercici de l’autoritat o l’autonomia de pensament són alguns exemples. El recent llibre d’Anna Caballé “Una breve historia de la misoginia” és un compendi de barbaritats misògines que reflecteixen com, fins fa ben poc, la ideologia discriminatòria era perfectament respectable a casa nostra. Tot això actua sobre el pensament de tots: homes i dones per igual. Algunes dones arriben, però estan poc temps en el lloc directiu (són intercanviables, es diu) i això sembla confirmar que el poder és cosa d’homes.

Les passes endavant són molt costoses i, en canvi, resulta perillosament fàcil retrocedir.

Per tots aquests motius i molts altres que en el breu espai d’un article no es possible enumerar crec que la nova llei marcarà una fita: un abans i un després. Ben segur que el sistema de quotes té alguns efectes indesitjables, però estic fermament convençuda que són infinitament menors al mal que han de combatre. En política no hi ha millores que no responguin a un esforç, a una lluita. Ningú ens regalarà res.

No hi ha res que ens pugui satisfer més que pensar que els nostres nens i les nostres nenes tindran les mateixes oportunitats a la vida de realitzar-se, d’ésser feliços, independentment del seu sexe, i que aquest no pesarà més que la seva capacitat d’esforçar-se i de treballar per fer realitat els seu somnis, els que siguin. Un objectiu ben senzill, totalment just, que requereix que treballem amb perseverança i sense defallir en un entorn cada vegada més complex.

Feliç vuit de març!

Pia Bosch i Codolà

comparteix aquest post

Relacionat amb això, la setmana passada varem participar , juntament amb l’Anna Pagans , i gràcies a la invitació de la nostra professora i amiga Rosina Lajo, en un documental, parlant de la participació de les dones en la política.  En el reportatge entrevistaven a  Rosina Lajo en la seva condició d’exdiputada al Congrés (1977-1978),  aprofitant el moment en què se celebra el  bicentenari de les Corts de Càdiz. L’any 1977 Rosina , llavors professora de l’Institut Jaume Vicenç Vives, es va convertir en la primera gironina que ocupava un escó de diputada al Congrés. Ho va fer sota les sigles del GSC, el Grup Parlamentari Socialistes de Catalunya, i va formar part de la cambra durant un any, del 1977 al 1978. Quan va rebre la petició de participar en aquest documental, Rosina va decidir explicar la seva experiència en la política mitjançant un diàleg intergeneracional amb altres dones polítiques i ens va convidar a l’Anna i a mi.

Va ésser agradable i emocionant sentir la Rosina parlar de la “dificilíssima feina que és la política” des de l’experiència dels anys, i recordar el temps de la transició. Parlant del present  varem coincidir que encara cal avançar i fer camí en el tracte que rep la dona política “pel sol fet de ser dona”. En el meu cas vaig subratllar també la necessitat de millorar el tracte dels mitjans de comunicació cap a les dones polítiques. L’Anna va recordar que les polítiques de gènere a l’Ajuntament vaig començar a treballar-les jo mateixa de forma sistemàtica quan vaig ser regidora. Va ésser una bona ocasió per renovar el nostre compromís amb el valor de la igualtat.

El documental està coproduït per Olivava Producciones i el Canal Sur-RTVA i el rodatge el varen fer al Saló de Plens de l’Ajuntament de Girona, que es va convertir, per una estona, en un plató improvisat. S’emetrà a finals del 2011 en diverses televisions autonòmiques.

comparteix aquest post

El nou volum d’Eines de Memòria, amb el mateix títol que l’exposició, és el catàleg de la mateixa . Hi han col.laborat el Departament d’Educació i l’Institut Català de les Dones. Us recomano vivament que el llegiu. Ara es molt fàcil perquè es  pot consultar aquesta publicació online.

comparteix aquest post

Em sembla difícil dir les coses amb més encert i més senzillesa.

Com diu la seva biografia oficial  “Verónica Michelle Bachelet Jeria, és metgessa (pediatra) de professió. Va ser escollida presidenta de la República de Xile el gener de 2006 i el seu període de govern va finalitzar el passat 11 de març del 2010. Va néixer a Santiago de Xile el 29 de setembre de 1951. Filla d’Alberto Bachelet, brigadier general de la Força Aèria i membre del govern de la Unitat Popular liderat per Salvador Allende, Michelle Bachelet va estudiar medicina a la Universitat de Xile, on va ingressar a les files del Partit Socialista. Després del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973, el seu pare va ser detingut pel Règim Militar, morint a la presó, i Michelle va passar a la clandestinitat. El 1975 va ser detinguda a Villa Grimaldi pels organismes repressius de la dictadura. Un cop alliberada, ella i la seva mare es van exiliar, primer a Austràlia i, després, a Alemanya.

El 1979 va tornar al país, va finalitzar els seus estudis de Medicina a la Universitat de Xile i es va sumar a diversos moviments contraris al règim d’Augusto Pinochet. Amb el retorn de la democràcia, Bachelet va desenvolupar una carrera política de baix perfil, que canviaria radicalment en esdevenir ministra de Salut durant el govern de Ricardo Lagos Escobar el 2000. Al capdavant del ministeri va afrontar dos importants reptes: la millora de l’atenció primària i la reforma del sistema de salut. Dos anys després, el 2002, va assumir el càrrec de ministra de Defensa, sent la primera dona del país i d’Amèrica Llatina en ocupar aquesta responsabilitat. En aquesta posició, Bachelet es va convertir en una figura de gran popularitat i va ser designada com la candidata presidencial de la Concertació de Partits per la Democràcia per a les eleccions presidencials de 2005. Bachelet va guanyar les eleccions i l’11 de març del 2006 es va convertir en presidenta de Xile, sent la primera dona en la història del país en ocupar el màxim càrrec governamental. La seva acció de govern durant aquest quatre anys s’ha caracteritzat per un “segell social” i, malgrat que la crisi econòmica mundial també ha afectat Xile, acaba el seu mandat amb unes xifres de popularitat altes i amb un bon índex d’acceptació entre la ciutadania.”

Quan el mes passat va recollir el doctorat honoris causa de la UPF va fer un magnífic discurs d’acceptació que us animo a escoltar-lo a través del video :

El discurs en nom de la Universitat l‘havia escrit la  ex-rectora, la Doctora Rosa Virós , una altra gran dona. La fatalitat va voler que Virós morís molt pocs dies abans de l’arribada de Bachelet. El seu discurs va esser llegit, doncs, pòstumament . En ell l’ex-rectora deia coses com aquestes :  “Si algún valor tiene en política la popularidad es sin duda cuando, como en el caso de Michelle Bachelet, ésta es debida a la absoluta confianza y credibilidad que la ciudadanía misma le otorga a su mandataria, convertida así en verdadera servidora del pueblo. La extraordinaria popularidad de la doctora Bachelet se fraguó precisamente siendo ministra de Defensa. Había sido torturada por orden de los mismos militares que ahora dependían de su cargo; estaba legitimada por un justo rencor y una venganza justa. Sin embargo, pudo más en ella la necesidad de reconciliar a los chilenos y lavar con suavidad el sucio desprestigio de muchos jefes militares que dejarse llevar por sus sentimientos personales. Fue un instrumento de paz desde su ministerio de Defensa porque defendió la paz sin amnesia, la justicia sin venganza y el imperio democrático de la ley sobre la primitiva ley del talión. En palabras de la presidenta Bachellet: “La democracia es mucho más que la mera  elección de los representantes. Lo importante y difícil es aprender a convivir con un espíritu de amistad cívica. Ese es el sentido de mi acercamiento a lo militar en plena transición democrática”.

Después de todo lo dicho, ¿habrá que justificar con mayores méritos que la Excelentísima Señora Verónica Michelle Bachelet sea investida doctora honoris causa por esta universidad? En realidad es un honor que ella le hace a la institución universitaria porque constituye un ejemplo vivo, práctico y real de la Política con mayúscula, de la Política ejercida a partir de unos valores clásicos que tienen su centro en la ética y en el humanismo. Desde la definición aristotélica de lo político, de la polis, sabemos que ésta “no es una mera comunidad territorial establecida para evitar los daños recíprocos y favorecer los intercambios. No hay ciudad si no hay comunidad de bienes para alcanzar una vida perfecta y suficiente, es decir, buena y feliz. La comunidad política tiene como fin no sólo la convivencia, sino las buenas acciones”.……    Y en fin, ¿no creía también Miguel de Unamuno que “por amor a los demás es por lo que hay que ocuparse de la política”? Michele Bachellet, con toda sencillez y humildad, ha dado testimonio de que su vocación política arranca de su sentido del deber, que es el que ha dado sentido a su vida. Y ese deber ha sido en todo momento sanar, ser medicina para su gente y, como los antiguos médicos de familia, conocerlos y reconocerlos de cerca para sincera y eficazmente, amarlos.”, acabo aquí la cita del discurs de Virós.

Subscric fil per randa les paraules de l’enyorada Rosa Virós. La capacitat que ha tingut Michelle Bachelet per transformar el dolor i l’odi en força constructiva són motiu d’admiració a tot el món. Per mi és un referent des de fa molts anys. Per això vaig gaudir especialment quan el passat 15 de maig vaig tenir ocasió d’ acompanyar-la durant unes hores . En el decurs de la seva visita a Catalunya, va acceptar la invitació que li varem fer , a través del meu bon amic el Dr. Jorge Barudy, prestigiós neuropsiquiatra xilè, per venir a visitar “Girona temps de flors”. Per mi va esser un dia memorable. Vaig poder comprovar que la Dra. Bachelet és tan humana, senzilla intel·ligent i profunda com sembla ( i que, a més, té un gran sentit de l’humor). Poder donar a conèixer la meva estimada ciutat a una de les persones que més admiro del món, no passa cada dia. Fer-ho, a més, en companyia de bons amics, entre ells Pasqual Maragall, va esser tot un privilegi.

comparteix aquest post

A Nova York varen celebrar una Conferència internacional “Women in the World conference”, del 12 al 14 de març. (Entreu a la web que val la pena) El vídeo que us adjunto és la intervenció de Hillary Clinton en aquesta Conferència. La podreu veure dient “No nomes és cert que el drets de les dones són drets humans, també hem d’afirmar que el progrés de les dones és el progrés de la humanitat” .

Altres enllaços que us poden interessar:  

Segur que us agrada aquesta web que explica com s’ha celebrat el 8 de març arreu del mon. O aquesta on podreu veure com les Nacions Unides han celebrat els 15 anys de la Conferència de Pekin:  Beijing + 15: 15 anys de la Conferència. Us pot agradar veure com el compromis de l’administració Obama amb els drets de les dones es va expressar en la seva participació en aquesta  sessió de les Nacions Unides .

També podeu veure com varen celebrar el Dia internacional de la dona a la pròpia  Casa Blanca els propis Michelle i Barack Obama. Obama va signar el Decret de creació del Consell de Dones de la Casa Blanca. (A més, en el blog de la Casa Blanca varen aprofitar per iniciar una nova secció anomenada  Coneix les dones de l’administració.)

Aprofito per recomanar-vos fervorosament el blog de Hillary Clinton com a Secretaria d’Estat. Hi trobareu els discursos (escrits i en vídeo) de una de les més grans dones polítiques vives del Mon, des del meu modest punt de vista. Per mi és una dona admirable. Per exemple, encara que no compartiu el seu contingut, estic segura que us agradarà molt veure la seva intervenció en el “Esmorzar d’oració” del mes passat a Washington, on va participar el President Zapatero. Hi veureu la seva força com a oradora que, per mi, és impressionant. Una dona impressionant en un lloc estratègic.

comparteix aquest post

Dijous passat a Girona el Col.lectiu de dones per la igualtat de Girona va organitzar a Girona la presentació del llibre de Dolors Renau “La voz pública de las mujeres“. Des del Col.lectiu em varen demanar que em fes càrrec d’aquesta presentació, i això em va donar ocasió de comentar extensament i en públic aquest excelent assaig de la Maria Dolors, i, tot parlant del llibre, fer-li a ella un  reconeixement  per la seva feina infatigable per la igualtat. Varem passar una molt bona estona, la Dolors i jo, i crec que també el públic que ens acompanyava, perquè, generosa com és, ella ens va regalar algunes de les seves reflexions, planeres i profundes alhora. Especialment interessants varen esser les respostes a preguntes del públic, força nombrós, que va assistir a l’acte. Si no coneixeu el llibre us el recomano vivament. Una de les seves tesis principals és que, més enllà del sofriment inevitable (malaltia, vellesa, mort, decrepitud,…) es produeix al món molt sofriment evitable, que es veuria alleugerit si la veu de les dones tingués un major pes en els espais de decisió política del món. Es tracta d’un llibre de reflexió, però alhora és un llibre que convida a l’acció. Ens convida a no rendir-nos. Ens convida a pensar i a debatre i a parlar i a fer present el nostre pensament i la nostra paraula en l’espai públic. És la reivindicació de la paraula com una “arma carregada de futur”.

La Dolors Renau ocupa un lloc rellevant en el “cel” de les meves mentores. Tots tenim els nostres referents, en els que ens inspirem , cap els que mirem quan dubtem. Per lluitar contra la misogínia subtil, la insidiosa, la que prové de llocs inesperats, … ens cal el discurs lúcid de dones com ella. El seu és el discurs de la tossuderia de l’esperança i de la fidelitat als valors humans que han fundat les formes més civilitzades de viure. També el de la confiança en el potencial transformador del feminisme. Parafrasejant a Bertold Brecht, ella ja és , a aquestes alçades de la vida, una de “les imprescindibles” :  “ Hi ha dones que lluiten un dia i són bones, n’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. Hi ha les que lluiten molts anys i són molt bones, però hi ha les que lluiten tota la vida… aquestes són les imprescindibles”.

comparteix aquest post