Fa molt pocs dies es varen entregar a Estocolm els Premis Nobel d’enguany. M’agrada molt seguir els discursos dels grans esdeveniments mundials que reuneixen les ments més brillants del món. Poder accedir al destil.lat del millor pensament del moment, és avui, més fàcil que mai gràcies a Internet. Us recomano tot el contingut de la cerimònia a Estocolm i el de l’entrega, a Oslo, del Premi Nobel de la Pau. Crec que és especialment interessant el discurs del President de la Fundació Nobel, Marcus Storch, en la presentació de l’acte.  Un parlament breu i clar en el que Storch subratllà els grans reptes que enfronta avui la humanitat i la importància de la ciència per donar-hi resposta. Destacava així que l’estímul de la ciència i la innovació són un element imprescindible del progrés de qualsevol país. Un bon sistema educatiu i el foment de la creativitat són imprescindibles. Podeu accedir al text clicant aquí per veure quines son, per ell , les claus del progrés i de la millora de la condició humana: la ciència, l’humanisme , el treball per la pau, l’internacionalisme.

No deixeu de llegir tampoc els discursos de la cerimònia d’entrega del Premi Nobel de la pau a Ellen Johnson Sirleaf, Leymah Gbowee, Tawakkol Karma, tres dones africanes, dues liberianes i una iemenita, que han lluitat contra les dictadures la injustícia i la violència sexual i que representen “una de les forces motrius més importants pel canvi en el món d’avui: la lluita pels drets humans en general i la lluita de les dones per la igualtat i la pau, en particular”.

Us el transcric en la seva traducció automàtica, pel seu interès:

Premio discurso de la ceremonia

Discurso de presentación Thorbjørn Jagland, presidente del Comité Nobel de Noruega , Oslo, 10 de diciembre de 2011.

Sus Majestades, Sus Altezas Reales, premios, excelencias, señoras y señores 
, Ellen Johnson Sirleaf, Gbowee Leymah y Karman Tawakkol:

Desde que el Comité Noruego del Nobel hizo la decisión de este año que se conoce, el pueblo de Noruega han esperado a ver que en esta etapa. Todos aquellos que tengan empatía con los niños y las mujeres que son maltratadas y asesinadas, todos aquellos que creen en un futuro libre de violencia y la guerra, que te aclaman hoy por respeto a la voluntad de actuar que usted representa.

Darle un significado concreto al proverbio chino que dice que “las mujeres sostienen la mitad del cielo”. Por eso, al dar sus razones para la adjudicación de este año, el Comité Nobel declaró que “No podemos alcanzar la democracia y la paz duradera en el mundo a menos que las mujeres adquieran las mismas oportunidades que los hombres para influir en la evolución en todos los niveles de la sociedad”.

Te damos gracias por la esperanza que despierta en todos nosotros.

Y le felicitamos por Premio de la Paz de este año.

Hombres y mujeres tienen en todo momento con experiencia de guerra de diferentes maneras. Aunque las mujeres también han luchado en las guerras a través de los siglos, y hoy incluso participar en el terrorismo, son los hombres que en un grado mucho mayor han participado en la guerra real. En las guerras modernas la mayoría de las víctimas a menudo son civiles, y muchos de ellos son mujeres y niños.

La violación ha sido siempre uno de los horrores de la guerra. Pero en los últimos años, en Bosnia-Herzegovina, en Darfur, en Ruanda, y en el Congo, entre muchos otros lugares, hemos visto violación de trabajo no sólo como una violación masiva en sí mismo. La violación se ha convertido en parte de las tácticas de la guerra. El objetivo es romper la moral del enemigo, para obligar a las poblaciones a moverse, y para castigar a los opositores también después de la guerra ha terminado.

Esto fue definido como un crimen de lesa humanidad y crímenes de guerra por el Tribunal Penal Internacional para la ex Yugoslavia. La Corte Penal Internacional (CPI) ha llegado a la misma conclusión.

La opinión popular en favor de este punto de vista debe ser fortalecido, y eso es lo que estamos haciendo aquí hoy.

Lo hacemos mediante la atracción de una renovada atención a la resolución adoptada en octubre de 2000 por el Consejo de Seguridad de la ONU, la Resolución 1325. La resolución de la primera vez que hizo de la violencia contra las mujeres en tiempo de guerra un problema de seguridad internacional. Subrayó la necesidad de contar con las mujeres se conviertan en participantes en pie de igualdad con los hombres en los procesos de paz y de trabajo por la paz en general. Las mujeres tenían que salir de su papel de víctimas, sino que deben convertirse en actores que contribuyen a crear la paz. Estos objetivos fueron golpeados después de más de cuatro nuevas resoluciones del Consejo de Seguridad, 1820, 1888, 1889 y las resoluciones 1960.These se debe dar un lugar destacado y visible en los escritorios de todos los jefes de Estado.

Ya que todavía hay un largo camino por recorrer antes de que los objetivos de estos acuerdos se alcanzan. En recientes negociaciones de paz en varias partes del mundo que son encuestados, menos del 8 por ciento de los participantes en las negociaciones y menos del 3 por ciento de los signatarios del acuerdo de paz eran mujeres. Ninguna mujer ha sido nombrado jefe negociador en las negociaciones de paz dirigidas por la ONU.

Mientras tanto, continúan las violaciones, miles de ellos, día tras día.

La situación de la mujer es difícil en muchas partes del mundo. Cuando un poco se avanza, a menudo los hombres que más se benefician.

Un breve ejemplo: bicicletas en los últimos años hizo su entrada en los distritos rurales de muchos países pobres. Las mujeres, que a menudo tanto labrar la tierra, el transporte de mercancías al mercado, y ver que los niños vayan a la escuela, rara vez se llega a utilizar la bicicleta. Es por el miembro masculino de la familia. Con demasiada frecuencia, lo usa para visitar el bar local, y ahora también se puede llegar a los bares de los pueblos vecinos. Como muchos han señalado, la ayuda a las mujeres es una ayuda para la familia, ayuda para los hombres es, por desgracia con demasiada frecuencia sólo ayuda a ellos solos. La inversión en educación de las niñas es probablemente la mejor inversión que cualquier país en desarrollo puede hacer.

Pero, afortunadamente, las mujeres no son las únicas víctimas. Algunos tomar medidas.

Tres de ellos son hoy en día recibe el Nobel de la Paz 2011.

Toda la vida, Ellen Johnson Sirleaf se puede ver como una realización de las intenciones de la Resolución 1325. En 1980 se exilió después de haber sido encarcelada y amenazada de violación. Desde hace varios años se desempeñó como Director de la Oficina Regional del PNUD para África. Ella fue una de las siete personalidades que investigó el genocidio en Ruanda en nombre de la Organización de Unidad Africana (OUA). Cuando estalló la guerra civil en Liberia en 1989, Johnson Sirleaf, primera apoyaron Charles Taylor en la esperanza de que podría representar una solución, pero poco a poco se disocia de él, y corrió contra Taylor, sin éxito, en las elecciones presidenciales de 1997. En las elecciones de 2005, sin embargo, Johnson Sirleaf ganó una victoria convincente, que la convirtió en la primera mujer elegida democráticamente la cabeza del Estado en el continente africano.

Liberia sigue siendo uno de los países más pobres del mundo, y se enfrenta a enormes problemas, pero se ha avanzado mucho, sin embargo han hecho desde que Johnson Sirleaf fue instalado como presidente en 2006. La guerra civil ha terminado, la democracia está funcionando, ha habido un crecimiento económico considerable, la corrupción muy extendida se ha reducido algo, la educación de las mujeres y su participación en la vida social se ha reforzado considerablemente, el número monstruoso de las violaciones ha disminuido.

Pocas otras personas que mejor satisfagan los criterios para recibir el Premio de la Paz se menciona en la voluntad de Alfred Nobel.

¡Felicitaciones!

Lo mismo se aplica a Leymah Gbowee. Ella es la especialista en traumas que cambiaron de tratamiento de víctimas de la guerra para trabajar por la paz. En 2002, movilizó una red de más de 2.000 mujeres en 15 provincias en Liberia para protestar contra la guerra y la violencia. Se vistieron de blanco y tomaron posiciones cerca del mercado de pescado de Monrovia. Es muy importante que Gbowee logró unir a las mujeres con antecedentes étnicos y religiosos muy diferentes en esta lucha. Durante las negociaciones de paz en Ghana, las mujeres en la frustración cerró los negociadores varones y amenazaron con banda desnudos, algo que en ese país se han traído la desgracia absoluta de los hombres.

Como se sabe, fueron capaces de mantener su ropa puesta. Un acuerdo de paz alcanzado.

Gbowee trabajo inspiró a muchas mujeres a participar en una lucha no violenta contra la guerra y la violencia y de los derechos de las mujeres. Como una red-constructor, ella tomó la iniciativa en la formación de la Red de Mujeres de Consolidación de la Paz (WIPNET), que se centró no sólo en Liberia, sino también en otras partes de África occidental.

Gbowee actualmente dirige la Mujeres, Paz y Seguridad de Red de África (WIPSEN), con sede en Accra, en Ghana. Esperamos que el premio de este año ayudará a fortalecer esta red.

¡Felicitaciones!

Yemen es el país en el mundo que ha hecho menos progresos en los derechos de las mujeres se refiere. En su casa, premio Nóbel de la Paz Tawakkol Karman mantiene fotografías de sus héroes, Mahatma Gandhi, Martin Luther King , Nelson Mandela y Hillary Clinton. Muchos años antes de la primavera árabe en 2011, ella era una activista juvenil y femenino. Ella se convirtió en un periodista y fundó la organización Mujeres Periodistas Sin Cadenas. Ella organizó sentadas pacíficas y campañas de información, se entrenó a otras mujeres a tomar parte en esta lucha.

En un país donde la inmensa mayoría de las mujeres usan niqabs, Tawakkol Karman cambiado con el hijab. Ella es al mismo tiempo miembro de un partido islámico.

En 2011 fue uno de los líderes de las manifestaciones en la Plaza de Cambio en Sana. Ella fue encarcelada y se expone a serias amenazas, pero nada la detuvo. Día tras día, ella ha hecho campaña contra el presidente Ali Abdullah Saleh, y por la democracia, los derechos de las mujeres, y la tolerancia. Ella aboga por el entendimiento entre chiitas y sunitas, y entre el Islam y otras religiones.

La Primavera Árabe prometedores se convertirá en un nuevo invierno si las mujeres son nuevamente dejados de lado. La violencia visible y lo invisible e indirecto a ellos debe cesar.Las mujeres deben ser plenamente aceptado en todos los sectores de la vida comunitaria. A su modo de vida y de lucha, Karman ha demostrado que el Islam no presenta ningún obstáculo para ello. Por el contrario, el Islam debe ser parte de la solución. Sólo entonces habrá democracia y el desarrollo pacífico de esta parte del mundo. Esto significará una mayor seguridad para todos nosotros.

Lo que Karman ha logrado en un corto espacio de tiempo es increíble. Como de 32 años de edad, es el galardonado más joven en la historia del Premio Nobel.

Su lucha es nuestra lucha. Felicitaciones y buena suerte para el futuro!

Los líderes de Yemen y Siria, que asesinan a sus personas a conservar su propio poder debe tomar nota de lo siguiente: la lucha de la humanidad por la libertad y los derechos humanos nunca se detiene. Ningún dictador puede a la larga, encontrar un refugio de este viento de la historia. Fue el viento que llevó a la gente a trepar sobre el muro de Berlín y destruirla. Es el viento que ahora sopla en el mundo árabe. Ni siquiera el presidente Saleh fue capaz y el presidente Assad en Siria, no será capaz de resistir a la demanda del pueblo por la libertad y los derechos humanos.

Como que tenemos con nosotros hoy en día dos mujeres fuertes de Liberia – el país que fue construido por los esclavos que tuvieron la oportunidad de volver a África, y ya que tenemos a una mujer igualmente fuerte de un país, Yemen, donde las mujeres están en libertad exigentes presente , voy a concluir con una cita del escritor y defensor de los derechos civiles James Baldwin, quien escribió:

“El pueblo que una vez que andaba en tinieblas ya no están dispuestos a hacerlo.”

Tome nota de eso! - Todos aquellos que deseen estar en el lado correcto de la historia.

Felicitamos a los ganadores de este año del Premio Nobel de la Paz. Que representan una de las fuerzas motrices más importantes para el cambio en el mundo de hoy, la lucha por los derechos humanos en general y la lucha de las mujeres por la igualdad y la paz en particular.

Gracias por su atención.

comparteix aquest post

Avui fa 20 anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la llei que creava la UdG. Més enllà del progrés científic i acadèmic que això ha suposat a casa nostra, vist des del punt de vista municipal, és ben evident avui que l’aposta per la Universitat que va fer la ciutat, liderada per l’Ajuntament i pel seu alcalde de llavors Joaquim Nadal, és una de les claus del rellançament i la revitalització de la nostra ciutat en les darreres dècades. Els quasi 15.000 estudiants, els quasi 1.500 professors, els més de 600 integrants del PAS, donen idea de la importància que per una ciutat que no arriba als 100.000 habitants té la Universitat. El suport de la ciutat a la UdG ha generat inversions a Girona per part de les administracions superiors que haurien estat impensables si no fos per la seva existència. Cedir, comprar i cedir terrenys i edificis a la Universitat va esser una constant de l’acció municipal durant molts anys en aquesta ciutat. En el context actual les formes de suport han d’esser altres, però han de continuar essent molt decidides. Fer de la Universitat un dels elements clau per atraure talent, incorporar la dimensió de “Ciutat universitària” a totes les accions de promoció de Girona, generar sinèrgies amb altres zones de l’Euroregió a la que pertanyem són només alguns exemples del camí a seguir. Avui el “Diari de Girona” publica un suplement sobre l’ aniversari de la UdG on en trobareu molts altres. També en el Punt Diari d’avui . En el discurs excel.lent que el President en funcions del Consell Social, Manel Serra, va pronunciar a l’acte d’inauguració de curs d’enguany també. El podeu llegir clicant aqui.

Avui és un dia per celebrar i per mirar el futur. Per molts anys a la UdG!! i per molts anys a Girona!!!

comparteix aquest post

Es teu tots convidats a l’acte públic que organitza Nou Cicle, demà  dimecres 2 de novembre, a les 7 de la tarda, a la Sala d’orquestra del Conservatori del Liceu, al carrer Nou de la Rambla n. 86, de Barcelona (Com arribar-hi: metro Paral·lel; autobús 20, 21, 36, 57, 64, 91, 120, 175; Aparcament: Paral·lel, Vinci Park España *Tres Xemeneies).

Els amics i amigues de Nou Cicle, molts dels quals van tenir l’honor i el plaer de treballar políticament amb Maria Aurèlia  Capmany, hem volgut convocar aquest  acte públic en el 20é aniversari de la seva mort.  Volem que l’acte sigui una evocació de la dimensió pública de la Maria Aurèlia i també una reflexió col·lectiva sobre el moment actual i el futur, mirant endavant tal com sens dubte ella hauria volgut que féssim.  Intervindrem Anna Balletbó, Pia Bosch, Jordi Font i Raimon Obiols.

Ens agradaria molt poder comptar amb la teva presencia! Pots confirmar l’assistència al correu:  noucicle@noucicle.org .

comparteix aquest post

Ara, una sentència del TSJC, derivada, un cop més, de l’actuació de l’entorn polític del  PP amenaça aquest model que està a l’origen de la construcció de la unitat civil del nostre poble. Són temps difícils pels que defensem la nostra cultura, la nostra llengua, la convivència, i la construcció i la defensa dels ponts de diàleg. En canvi són temps propicis per la radicalització, per la pesca de vots en aigües turbulentes. Ens caldrà més fermesa i més convenciment que mai en la defensa dels instruments que , com aquest model educatiu, ens han permès avançar i defugir aquesta mena de “maledicció històrica” que ens porta al caïnisme i a l’enfrontament visceral, que tantes desgràcies ens han portat en el passat. Per guanyar un futur de pau i  convivència ens cal avui més convenciment que mai. La figura de Marta Mata i la seva tasca és un bon model i una bona inspiració.

comparteix aquest post

25 març 2009

Si no l’heu llegit, aquests dies teniu  una bona ocasió per fer-ho: El “Breviari de ciutadania” de Carles Rahola és una de les joies que ens va deixar aquest periodista i intel.lectual gironí, abans de morir salvatgement afusellat per les tropes franquistes un mes després de la presa de Girona, ara ha fet 70 anys. En Quim Curbet ha tingut la bona pensada de reeditar-lo, juntament  amb la Fundació Valvi, afegint-hi un pròleg magnífic de Josep M. Terricabras.  A més, ha editat un llibre d’homenatge que ha titulat “Nou breviari de ciutadania” fet per més d’un centenar de gironines i gironins, (entre els que tinc el gust de comptar-me) que també us recomano . Us aconsello, també, aprofitar per rellegir el llibre de Xavier Carmaniu “Carles Rahola, l’home civilitzat“, que va editar el 2006 també Curbet editors. Sobre el “Breviari…” Emili Ros i Rahola va escriure fa uns anys:

“Carles Rahola estava molt particularment preocupat pels joves, per la seva educació i preparació cívica, per ajudar-los en la lluita contínua de la vida per ser sempre millors -si visqués ara, es dedicaria especialment a impedir que fossin ciutadans de l’imperi de l’exhibicionisme i la impostura. L’any 1933 Carles Rahola va publicar un assaig anomenat Breviari de Ciutadania (reeditat en edició facsímil l’any 1984 per la Diputació de Girona); es tracta de “paraules a la joventut”, a on el seu mestratge -i la seva modernitat- es fan palesos. És un llibre petit, curt, escrit amb un llenguatge planer que va més dirigit al cor que a la raó, però que és molt gran d’idealisme, emoció i pietat. Només cal copsar els títols d’alguns dels curts capítols d’aquest llibre, escollits a l’atzar: el cavaller de la idea, sinceritat i fidelitat, la conquesta de la llibertat, jo amo la vostra varietat, estimeu els llibres… Feu-ne cas, sobretot, d’aquest últim consell!. Llegiu aquest llibret tot sencer per començar a conèixer aquest gironí i home bo que es deia Carles Rahola.”

Assistint als actes d’homenatge celebrats en aquest 70é aniversari de la tràgica mort de Rahola, he recordat els que se li varen dedicar en el  període de la transició democràtica. Ho comentava amb Joan Casanovas fa pocs dies veient les fotografies de la inauguració de l’escultura de Paco Torres Monsó situada a La Rambla,  que Torres Monsó, des de l’ADAG , va oferir a la ciutat de Girona l’any 1978 , en homenatge a Rahola. En Narcís Selles en parla abastament a  “Aspectes de la transició ” que podeu consultar a “El dimoni de Sta Eugènia”, en l’apartat “resistència i lluita cultural”.   (Us en reprodueixo un fragment al final d’aquesta nota). Dels actes d’aquests dies us poso una fotografia de l’escultura (és dolenta, feta per mi amb el telèfon) en la nit del 15 de març. Vaig assistir amb més d’un centenar de persones a fer una ruta d’homenatge que va començar a les 5 del matí al cementiri de Girona. Va ésser emocionant sentir Carme Val, recitant, Titon Frauca cantant,  i Josep M Terricabras dissertant, però , si hagués de triar el moment  més emocionant, triaria l’estona que varem passar veient el vídeo gravat pels alumnes del IES Carles Rahola. Un grup de professors,  amb el seu director, Quim Ruhí, al capdavant eren allà per ensenyar-nos el que els seus alumnes havien après i també el que els hi havia explicat Carolina Rahola, la filla de Carles Rahola,  en un al·legat senzill, planer i contundent a favor de la pau : ” No us podeu imaginar el què és una guerra civil”, els hi deia entre altres coses. La nostra feina és recordar i ajudar a  imaginar als joves d’on venim,  perquè mai més es torni a repetir res semblant a aquest país.

Diu Narcís Selles:

L’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG)

Una de les iniciatives més singulars i innovadores dels anys de la transició a Girona fou l’acció de l’ADAG, un col.lectiu plural de creadors plàstics que va assolir un ressò espectacular i que va fer una aportació important, des de plantejaments de base marxista, en el terreny de la reflexió i l’anàlisi artística. La seva incidència es va veure beneficiada per la particular configuració socioeconòmica de la ciutat i pel tipus d’oposició que s’hi va desenvolupar. Aquestes característiques van propiciar que moltes entitats ciutadanes trobessin en l’ADAG el canal més idoni per manifestar la seva voluntat democràtica, mitjançant l’adhesió a les seves propostes, que possibilitaven una via indirecta d’accés a la política, menys compromesa que el suport a l’Assemblea Democràtica de Girona (ADG) o als partits.

La presentació pública del grup va tenir lloc a Girona l’abril del 1976. El seu manifest fundacional va ser signat per trenta-cinc artistes, sobretot de la ciutat de Girona i el seu entorn, però també d’altres comarques de la regió. Entre els seus membres, hi havia Enric Ansesa, Lluís Bosch Martí, Lluís Carreras, Joan Casanovas, Jaume Faixó, Montse Guanter, Enric i Bep Marquès, Francesc Torres-Monsó, Damià Escuder, Isidre Vicens, Santiago Roca D. Costa, Montserrat Costa, Niebla, Narcís Comadira, Carles Vivó, Emili Massanas, Jordi Gispert o Joan Boladeras.

El seu darrer acte fou dos anys després, per la diada de Sant Jordi, i va consistir en la inauguració de l’escultura d’homenatge a Carles Rahola a la Rambla de la Llibertat, amb un parlament del futur alcalde Joaquim Nadal. Posteriorment, però ja en una situació de desmembrament intern, l’ADG féu algunes preses de posició crítiques sobre diversos temes de caire políticocultural.

L’”Homenatge a Carles Rahola”, el prohom gironí d’origen cadaquesenc que va ser afusellat per Franco l’any 39, va ser la mostra que tingué un major ressò. La revista Presència li havia dedicat un número especial i posteriorment l’ADAG, amb el suport de tota l’oposició democràtica i de nombroses entitats de Girona, va muntar l’exposició. Un homenatge que, en un acte al cementiri de Girona, E. Marquès va fer extensiu a tots els lluitadors caiguts en defensa de les llibertats. Posteriorment la instal.lació es traslladà a Cadaqués, on l’enfrontament amb Dalí va ser utilitzat hàbilment per aguditzar les contradiccions de l’entorn franquista, en uns moments en què l’estratègia de la ruptura encara era hegemònica en els discursos de l’oposició.

comparteix aquest post

Us el reprodueixo tot seguit, pel seu interès:

comparteix aquest post

Hem acabat el matí a la meravellosa sala de graus de la UdG,  compartint un diàleg a tres bandes, amb el que jo he gaudit enormement. Compartir amb aquests dos savis i insignes donostiarres una reflexió sobre educació, cultura i ciutat, tenint com a referència les nostres dues ciutats, ha estat un plaer. Us transcric tot seguit la nota de premsa que resumeix el contingut de la primera de les sessions de Diàlegs PER GIRONA que hem fet :

Pia Bosch dialoga sobre educació i cultura amb el ministre Angel  Gabilondo i Odón Elorza
Un centenar de persones ha assistit aquest migdia als primers Diàlegs per Girona que ha posat en marxa la candidata a l’alcaldia de la ciutat, Pia Bosch. El ministre d’Educació i Universitats, Ángel Gabilondo, i l’alcalde de San Sebastián, Odón Elorza han compartit el diàleg sobre ‘Educació, cultura i ciutat’ amb l’alcaldable del PSC.
La Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UdG s’ha omplert d’un públic ben variat que no s’ha volgut perdre la primera cita amb els Diàlegs per Girona que s’ha celebrat aquest migdia amb la presència del ministre Gabilondo, l’alcalde de Donosti, Odón Elorza i la candidata a l’alcaldia de Girona, Pia Bosch.
EDUCACIÓ, CULTURA I CIUTAT
L’Educació, la cultura i la ciutat han estat els eixos d’aquest primer diàleg en el que s’ha parlat d’aquests valors com a elements clau per avançar en el futur de la ciutat. El ministre Gabilondo ha qualificat Girona, i també a San Sebastián, com a ciutats “elegantes”, perquè han sabut escollir allò que volien ser amb èxit. Elorza, per la seva banda, ha destacat la voluntat de continuar impulsant Donosti perquè continuï essent una ciutat educadora i culturalment pionera.
ELEMENTS CLAU PER A PIA BOSCH
Pia Bosch ha destacat, en aquest primers Diàlegs per Girona, que “les ciutats emergents són, avui, les que són capaces d’atraure una part del talent, la creativitat i el coneixement que circula pel món. Atraure el que està fora i promoure i retenir el que tenen dins, el seu potencial endogen”. Segons Bosch, “aquesta capacitat està íntimament relacionada amb la qualitat educativa de la ciutat, amb la seva capacitat i vocació educadora”. Pel que fa a la cultura, la candidata a alcaldessa ha remarcat que els governs locals saben que bona part del futur de la democràcia, del benestar i de la qualitat de vida es juga en l’existència d’espais i esferes públiques on participen els ciutadans. Per a Bosch “la vida cultural és una esfera pública fonamental”

comparteix aquest post

El proper dilluns dia 28 de febrer, iniciem un cicle de “Diàlegs per Girona“. Serà un cicle de converses amb personalitats destacades de sectors que han de ser claus pel futur de la ciutat. Els meus interlocutors en aquest primer diàleg són extraordinaris: Ángel Gabilondo, filòsof i Ministre d’educació i Odón Elorza, advocat i Alcalde de Donosti. Serà a 2/4 d’una del migdia a la Sala de graus de la Facultat de lletres de la UdG, al Campus del Barri Vell. Hi esteu tots convidats/des. Per confirmar la vostra assistència podeu fer-ho al correu info@piabosch.cat o al telèfon 972427213

comparteix aquest post

Això, però,  ho sé també per experiència pròpia. Quan , els darrers dies de l’any que s’ha acabat, preparava el meu discurs de llançament de candidatura a l’alcaldia de Girona hi vaig pensar molt en les moltes persones que m’han ajudat a la vida. I també en les moltes ocasions en què la oportunitat ha estat facilitada per algun tipus de beca,  les dues darreres  ben recentment, l’any 2010, l’any que s’ha acabat. N’hauria volgut parlar en el meu discurs, però això l’hauria fet, per descomptat, molt farragós. Aquesta nota és un intent de reconeixement a algunes d’aquestes persones en les que he pensat aquest dies. A risc d’oblidar-me d’alguns noms que han estat ben importants  per mi, no vull deixar de parlar d’algunes i alguns mestres i mentors sense els que la meva vida hauria estat diferent.

Equip de mestres de l’escola Eiximenis l’any 1965. D’esquerra a dreta: Montserrat Mestres, Montserrat Gelabert, Maria Fabrellas, Assumpció Massaguer, Joaquima Martinell, Maria Ros, Remei Alsina, Francesca Estartús, Isabel Dalmau i Anna Solès.

En primer lloc he de parlar de les mestres de la meva escola, l’escola Eiximenis. De moltes guardo molt bon record, començant per les mestres dels cursos inicials (llavors els hi dèiem “senyoreta” a totes) com la Srta. Mestres, la Srta Pujol, la Srta Solés o la Srta Gelabert, i seguint per la Srta Fabrellas, o la Srta Alsina, i altres. Guardo un record molt especial  i ple d’afecte de la Srta Massaguer i de la Srta Estartús. I un record “iniciàtic” de la Srta Busquets, perquè va esser amb les seves classes de història, la primera persona que em va despertar la consciència política. Però segur que jo no hauria pogut llicenciar-me i començar a treballar com a professional de la Psicologia als 22 anys, si la Directora de l’escola, la gran directora que va esser Maria Ros i Gussinyer, no m’hagués permès fer tota l’escolaritat amb els nens i nenes del curs anterior, malgrat alguns advertiments de la inspecció  . Vaig néixer el 62 però vaig estudiar sempre amb els del 61, perquè ella sabia, i practicava “avant la lettre” moltes de les coses que després s’han institucionalitzat , com el  “tractament de la diversitat”,  per exemple. Era una dona avançada al seu temps tant en mètodes pedagògics com en altres qüestions, com l’ensenyament en català. Les úniques classes de català a les que vaig poder assistir al llarg de la meva vida acadèmica reglada varen esser les que ella, personalment, feia a un petit grup de nenes en horari no lectiu en una petita aula de l’escola utilitzant, encara ho recordo, el llibre “Faristol”. Era una gran mestra i una gran persona i va fer una aportació a l’educació d’unes quantes generacions de gironines que segurament no se li ha reconegut mai suficientment.

A l’Institut “Vicens Vives” vaig tenir també sort. És impossible parlar de tots els professors i professores que vaig tenir, però no seria just no esmentar-ne algunes que em varen marcar especialment per la relació que hi vaig tenir: la Montse Martinez Targa, la Paquita Pascual ( la millor tutora imaginable, i la millor professora de filosofia), la Rosina Lajo, la Dolors Codina, la Dolors Condom, són alguns noms que em venen ara al cap.

I a la UdG, sense en Josep Roca i Balasch o el pare Coloma, o a la UAB sense en Tomás Ibañez, els estudis de psicologia no haurien estat el mateix. Sense en José Luis Catalan , en Lluís Cabrero, l’Albert Sarró i la Lolita Albadalejo; o en Juan Luis Linares i tants i tants excel.lents professors del Master que vaig fer a l’Hospital de Sant Pau, com en Jorge Barudy, o en Luigi Cancrini, i l’Stefano Cirillo, entre molts altres, no hauria pogut arribar a ser una bona professional de la psicologia.

I més tard sense en Nacho Vila,  el meu director de tesina, o en Ferran Casas que va presidir el meu tribunal,  o la Magüi Perez, o … no hauria pogut esser una bona professora del Departament de Psicologia de la Universitat de Girona.

D’ençà de l’inici de l’educació secundària vaig poder gaudir,  gràcies al meu  bon expedient acadèmic, de beques diverses, primer de beques de llibres en el batxillerat, després de beques universitàries. He pogut anar treballant sempre mentre estudiava i ,a més, he tingut la sort, ja com a professional, d’esser becària de la UdG (De formació per la docència i la recerca) . Les meves darreres beques les he rebut aquest darrer any: una per part de l‘escola de negocis IESE per cursar la formació en gestió publica, que vaig aprofitar a fons. Una altra, una de les millors beques que he rebut a la meva vida, la del programa de formació del Departament d’Estat del Govern d’Estats Units per participar en el seu  programa de “Joves líders polítics”.

I a la feina, no cal dir-ho, sense l’ajut de moltes persones que han cregut en mi, difícilment hauria pogut, en un temps en que la psicologia era una professió desconeguda i un xic estranya, 26 anys enrere, desenvolupar-me professionalment. Els meus companys de despatx: la Irene Casals, la Leli Camps i la Ivonne Roca, igual que en Pep Freixa i el nostre estimat i ja desaparegut Miquel Matarrodona. Però sense la Irene de Puig i la Carme Sanz i l’Anna Malvesí, entre altres,  no hauria pogut començar a desenvolupar el meu projecte d’assessorament pedagògic a la secundària que em va permetre col.laborar amb tants centres de les comarques gironines. Als meus pacients,  sobretot als primers ,  que varen creure en mi, els hi dec segurament els més grans aprenentatges que he fet a la vida sobre la capacitat humana de superar l’adversitat. Els hi dec també, haver adquirit la professionalitat amb la que sempre he procurat treballar.

I en la meva vida política he d’esmentar també molts noms: els de Joan Oloriz i Pep Quintanas que , quan molts anys enrere (més o menys 34)  jo era militant de la Joventuts del PSUC, s’ocupaven de la nostra formació política. Però he de parlar sobretot de Joaquim Nadal que em va fer confiança i em va proposar d’incorporar-me a les llista municipal socialista del 1995 i així vaig poder començar a  treballar activament per Girona, com a regidora del nostre Ajuntament. Allà vaig  conèixer una de les persones que mes admiro i aprecio del mon polític en Joan Manuel de Pozo, amic i mentor.  A més, sense  la Marina Geli que m’ha fet confiança també una i una altra vegada, jo no hauria pogut, per exemple,  col·laborar amb la candidatura i el govern a l’ombra de Pasqual Maragall, una altra de les grans persones que m’han recolzat. I he de parlar també de Raimon Obiols , a qui admiro sincerament, i que, per exemple,  em va convidar a col.laborar en dues de les publicacions que va dirigir l’any passat. Aquests són només alguns noms de les persones que m’han ajudat en aquests darrers anys.

He dit molts cops que ningú m’ha regalat quasi res a la vida, i és cert. Però també és just que dir que donar oportunitats a les persones és, segur, molt millor que fer-lis un regal. A mi me les han donat, no només aquestes sinó moltes altres i és just deixar-ne constància en aquesta llista en la que falten molts noms.

comparteix aquest post