Ens va guiar la visita el director d’operacions de la xarxa Kipp, que s’ocupa sobretot de les finances, recursos humans i selecció de personal de Kipp, Peter Concrota. Es tracta d’un ex directiu financer, MBA per Georgetown, amb 20 anys de carrera a Wall Street, que era un dels directors de Bearn & Sterns abans de retirar-se el 2004 per dedicar-se a l’educació, primer a la Democracy Prep Charter School , i després a Kipp. Ell va esser qui ens va explicar en què consisteix la tasca de la xarxa d’ escoles KIPP. Es tracta d’una xarxa d’escoles concertades (Charter schools) , que, promogudes per una entitat sense ànim de lucre, es relacionen a través de contractes-programa amb l’administració pública educativa. La seva tasca és preparar els seus estudiants ,  que són tots fills de famílies amb molt baixos ingressos, o amb dificultats socials, per arribar a accedir a l’educació universitària, i per tenir èxit a la vida. Varen començar el 1995 al Bronx. La seva fita era graduar els alumnes havent reforçat el seu caràcter i les seves habilitats acadèmiques, per poder sortir-se’n a la vida. Volien provar que això era possible en escoles urbanes que atenen els alumnes dels barris socialment més desfavorits. Es varen proposar fer tot el que calgués per ajudar-los a reeixir, i els varen demanar als nois i noies i a les seves famílies el mateix compromís. Després de 15 anys han crescut fins a atendre més de 1300 estudiants i 700 ex-alumnes. D’aquests, el 80% provenen de famílies de molt baixos ingressos; el 98% són afroamericans o llatins i el sistema de selecció que tenen per omplir les 90 places que ofereixen cada any i per les que tenen més de 700 sol.licituds és una senzilla rifa. El que no va per rifa, sinó que és fruit d’una acuradíssima tasca de selecció, la operació més delicada i més important de l’escola, és el reclutament del professorat. Molts dels professors i professores de l’escola  (que rep moltes més sol.licituds de feina de les que pot acceptar ) han participat, abans d’incorporar-se a la Kipp, en algun dels programes d’una associació que s’anomena “Teach for America”, una ONG impressionant. Si no puc treballar en un lloc com una KIPP, vull col.laborar en una ONG com aquesta!. Es dediquen a reclutar els millors graduats de les millors universitats que es senten motivats per l’educació i per treballar pel canvi social a partir de ajudar els alumnes dels barris més desfavorits a millorar els seus nivells educatius i arribar a l’educació superior. Se’n varen adonar que una part important del professorat provenia del terç inferior dels graduats universitaris i varen decidir iniciar una tasca compensatòria d’aquesta tendència.

L’equip educatiu de la Kipp és excel.lent i la filosofia de treball de l’escola es excel.lent. La relació que estableixen amb les famílies és extraordinària, i més  tenint en compte el tipus de famílies que atenen. Creuen en les possibilitats dels infants i en les seves famílies, i se’ls estimen. Són consistents i positius en la relació educativa. Podria estar escrivint molta estona sobre les coses que vaig veure i sentir en aquesta escola, …. Us “penjo” unes quantes fotos per compartir un xic l’experiència.

Totes les parets de l’escola estan plenes de paraules estimulants (aquí el poema de Rudyard Kipling “If”, que a mi m’encanta), i de treballs dels nois i noies. (I, al sostre, algunes taques d’humitat.)

Sense oblidar l’humor

Classe de “mates”

Racó de lectura.  Tenen obsessió amb les competències bàsiques: llegir bé i disfrutar llegint, escriure bé, conceptes matemàtics bàsics

Classe de música: un gran estímul

Aquesta professora era nova. Havia passat el cap de setmana, ajudada pels seus amics, pintant la classe i redecorant-la. N’estava molt orgullosa.

En un racó d’una classe un punt de referència per tots, el President Obama (”Sigues el canvi”, “Be the change”, la famosa frase de Gandhi)

No hi ha espai en una nota de blog per explicar la tasca d’aquestes dues ONGs però podeu entrar a les seves webs per fer-vos una idea de com treballen. El més impressionant són els seus resultats. Els mateixos alumnes, del mateix barri, en l’escola del pis de sota accedeixen a l’educació universitària en un 30% dels casos. Els de la Kipp en un 85%. No tenen instal.lacions gens luxoses. Treballen en la 3a i 4a planta d’una escola pública de Harlem. Les classes les decoren els mateixos professors. El cost per any i alumne és inferior al cost a una plaça en qualsevol de les escoles públiques del mateix barri, com la que està a la 1a i 2a planta del mateix edifici. No seleccionen els alumnes, ho fa un bombo de loteria. El que si seleccionen, i molt, és el professorat. I el fidelitzen. I treballen amb una cura exquisida, com si els hi anés la vida en l’assoliment dels seus objectius. Saben què és l’essencial en l’educació: la creació d’un equip de gent excel.lent i vocacional que té unes expectatives ajustades en relació a la tasca que es proposen assolir. Es tracta d’escoles amb molt bona reputació a les que el professorat motivat demana accedir. Tenen moltes més sol.liccituds que places, tant d’alumnes com de professors, així que tothom que hi pot estar, sap que té el privilegi d’estar participant en una experiència de rebel.lia ben organitzada: contra la tirania de la reproducció del cercle de la pobresa i l’exclusió, contra el destí marcat, un esforç d’inteligència i voluntat. La visita va estar plena de detalls que ens cridaven l’atenció: Per exemple, les classes no duen el n. de l’any en què inicien la seva estada a la Kipp, sinó el de l’any en que aquests  alumnes entraran a la Universitat. Hi ha la classe de 2016, la de 2015,…

El secret no es pot explicar en un breu nota, però entendreu que entrar a les classes, compartir una estona amb els professors i els responsables de l’escola, fos una experiència impagable.

comparteix aquest post

Hide Sites

Soc a l’altra banda de l’Atlàntic, però tinc el cap també  al Parlament, al Ple de l’Estatut.

Aquí seguim corrent, com cada dia, i ja som a Nova York, la darrera etapa del nostre viatge. Després d’agafar el novè vol del nostre periple, hem arribat a aquesta magnífica ciutat, on demà anirem a visitar, entre altres coses, una escola del Bronx que és modèlica en l’ensenyament de nois i noies en situació de risc social: la KIPP Infinity Charter School.

Abans de marxar de Texas, hem tingut temps de visitar la “Texas Railroad Comission” que és el regulador de l’Estat texà en temes d’energia. No havíem pogut tractar aquests temes en cap altra de les nostres visites i, per tant, la reunió amb el Sr. John Tintera, el Dircetor executiu de la TRC, ha estat molt il·lustrativa.

comparteix aquest post

Hide Sites

Una de les visites que més m’ha interessat: la que hem fet a un Institut de la Universitat de Texas, el IC2 Institute. El seu director David V. Gibson ens ha explicat com, seguint la filosofia del seu fundador, George Kotzmetsky treballen (aquí i arreu del món) per afavorir el desenvolupament econòmic i per crear riquesa a partir de la transferència de tecnologia.

Aquest era un altre dels temes que jo havia sol.licitat i la reunió ha estat en aquest sentit molt profitosa. La veritat és que aquest viatge, com ens deia ahir una de les persones amb les que ens varem trobar és una oportunitat d’or per aprendre i establir relacions.

comparteix aquest post

Hide Sites

Avui s’ha inaugurat al Parc cientìfic i tecnològic de la Universitat de Girona la seu de l’ICRA, l’Institut català de recerca de l’aigua. Una excel.lent notícia !! (a la foto, el seu director, Damià Barceló)

L’ICRA, com diu la seva web, ” vol convertir-se en punt de trobada entre tots els agents, públics i privats, que treballen en l’àmbit de l’aigua, i ser, alhora,  un punt de trobada entre la recerca que desenvolupi i la societat. Vol formar investigadors i tècnics altament especialitzats en l’àmbit aigua. Vol desenvolupar projectes de recerca, transferència del coneixement i innovació en tots els aspectes relacionats amb el cicle integral de l’aigua i la seva gestió. Com a Institut, té previst desenvolupar recerca de qualitat i d’abast internacional, mitjançant l’atracció del millor talent, per a situar-se a l’alçada dels millors centres en el seu àmbit.”

Doncs això:  gran notícia per Catalunya, i gran notícia per Girona.

comparteix aquest post

Hide Sites

El proper 20 de novembre es celebra el 20é aniversari de l’aprovació de la Convenció dels drets dels infants per la ONU. Tots els organismes internacionals que s’ocupen dels Drets humans i del Benestar de la infància, han previst diverses formes de recordar aquest aniversari. També a altres nivells, molts governs locals o també ONGs organitzen activitats per promoure el coneixement i el compliment de la Convenció. Un exemple d’aquestes iniciatives és l’acció de la xarxa “Cities for children”, iniciada per la ciutat de Stuttgart. El Consell d’Europa també està generant activitats diverses al voltant de l’efemèride, per estimular el coneixement i la difusió dels Drets dels infants, dins la seva campanya transversal “Construir una Europa per i amb els infants”. La setmana que ve, al 17é plenari del Congres de poders locals i regionals (CPLRE) del Consell d’Europa, (del que jo formo part) els drets dels infants seran un dels temes centrals de la trobada. Hi ha prevista la presentació d’una campanya per promoure la difusió dels drets dels infants entre els propis nens i nenes de les ciutats europees. També la presentació (i posterior aprovació, espero) de les recomanacions als governs locals i regionals per prevenir la violència contra els infants. Les comunitats locals són espais privilegiats per afavorir el bon tracte a la infància i per prevenir els maltractaments. En la sessió de maig de 2008 del CPLRE es va aprovar una resolució sobre els infants a la ciutat i unes recomanacions sobre els drets de ciutadania dels infants que us recomano.

(En el meu cas, i en aplicació de la Llei de Murphy (que no ha aprovat cap Parlament, però a vegades funciona molt bé), no podré anar al Ple, al Palau d’Europa, a presentar les propostes de resolució i de recomanacions per prevenir la violència contra els infants , en les que he estat treballant el darerr any i de les que soc relatora. Coincideix amb una data de Ple del nostre Parlament, en que hi ha una votació que requereix majoria absoluta, i  això, malgrat la bona disposició de la companya de CiU Elena Ribera, no ha estat subsanable. Estic segura, però, que l’assemblea les aprovarà).

comparteix aquest post

Hide Sites

Obrint portes: oferint confiança, estimulant el compromís.

La llei d’educació de Catalunya, la LEC, és, segurament, la llei més transcendental que hem aprovat en aquesta legislatura al Parlament. Es la primera llei educativa catalana i hem pogut fer-la gràcies a les potencialitats del nou Estatut. El Govern ha volgut fer una llei amb el màxim consens possible, que, partint de la mirada realista a la situació actual, obri les portes a un camí de millora de la qualitat educativa pels propers anys. Es una llei, per tant, que obre vies, que ofereix possibilitats, cercant objectius de equitat, suficiència, excel·lència i corresponsabilitat. El Conseller Ernest Maragall i el seu equip, amb el nostre company Daniel Font, el “relator” parlamentari de la llei, han treballat per teixir amb paciència, voluntat i tenacitat el consens que li ha de donar estabilitat. Certament les dades catalanes de fracàs escolar i d’abandonament dels estudis en acabar l’educació obligatòria ens exigeixen que actuem. La voluntat del Govern ha estat aquesta: partir del que tenim, potenciant els aspectes més saludables del sistema i donant eines perquè els protagonistes, mestres i Centres, puguin donar el millor de sí mateixos. I també crear eines adequades d’avaluació sistemàtica. Per això es reforça l’autonomia dels centres i el paper dels directors. També es demana als Centres que tinguin un projecte educatiu adaptat a l’entorn social al que serveixen, i alhora s’organitza un sistema d’avaluació de la qualitat que, revisant l’actuació dels diferents agents del sistema, estimuli les millores i la innovació imprescindibles per adaptar-se als nous temps i a les noves realitats socials, tecnològiques, econòmiques,… a què l’educació ha de fer front. També haurà de retre comptes el Govern, que, a través del seu Departament d’Educació “ haurà de facilitar –amb la màxima agilitat i la mínima burocràcia– recursos, suport, assessorament i formació”, com deia el Conseller en una carta oberta de compromís públic publicada just després de l’aprovació de la LEC.

No es tracta, doncs, d’un final, sinó d’un inici que necessitem. Les eines que dona la llei necessiten, per esser eficaces, un clima de confiança i de compromís per part de tots: famílies, alumnes, administració, professorat, ciutadania i govern. Ara haurem de vetllar perquè millorin aquesta confiança i aquest compromís . Ens hi juguem massa coses: la cohesió social i la competitivitat econòmica futures del nostres país, entre altres coses, en depenen. Tot plegat massa important per no implicar-nos, col·lectivament, en aquest repte.

Pia Bosch i Codolà

www.piabosch.cat

Diputada al Parlament de Catalunya

comparteix aquest post

Hide Sites

La llei més important que hem aprovat aquesta legislatura, sense cap dubte, és la LEC que varem votar el dimecres passat, el dia 1 de juliol. La  primera llei d’educació de Catalunya ha estat aprovada amb un amplíssim consens, fruit de la voluntat del Govern de fer el que s’ha dit una “llei de país”: una llei que surti amb les màximes garanties d’estabilitat possible del seu tràmit parlamentari. En el darrer any, després que el Govern aprovés l’avantprojecte hi ha hagut moltes persones treballant intensament per aconseguir aquest consens. Cal felicitar-los a tots i cadascú, començant, és clar, pel Conseller Ernest Maragall. Per part del nostre grup parlamentari qui més ha suat la samarreta aquests darrers mesos ha estat el nostre company Daniel Font, a qui cal felicitar per la feina feta i per l’energia (i la paciència, també) esmerçades en les interminables negociacions.

L’aprovació de la LEC, però, no és el final de res, sinó, sobretot, un inici prometedor, una porta que s’obre a un futur més brillant pel nostre sistema educatiu, i per tant, per tota la nostra societat. Les lleis són instruments i no finalitats. La finalitat de la llei i de l’acció política del nostre govern és la millora del nostre sistema educatiu. Reduir el fracàs escolar, o, el que és el mateix, augmentar el percentatge de nois i noies que segueixen estudiant un cop acabat el període  obligatori. Adaptar el sistema educatiu a la nostra societat que evoluciona tan ràpidament, reforçar-ne les parts sanes (i reduir la influència de les seves parts més esclerotitzades). Fer del nostre sistema escolar la punta de llança del canvi social i el gran multiplicador d’oportunitats de futur per tots i cadascún dels nostres nens i nenes.

En Dani Font ho va dir així en el seu discurs com a “relator” de la llei:

“El dictamen de la Comissió apunta a la voluntat de contribuir decisivament al següents objectius:

1. Guanyar la batalla de la qualitat i dels resultats escolars. Acabar amb la idea, sovint injusta, que hi ha escoles bones i escoles dolentes, i que les escoles bones seguiran sent bones, i les escoles dolentes seguiran sent dolentes. El sistema educatiu ha de gaudir d’uns paràmetres de qualitat comuns i semblants, i aconseguir uns resultats igualment, comuns i semblants. Sobre la base de la pluralitat i el caràcter propi de cada projecte educatiu.

2. Guanyar la batalla de l’equitat educativa, de la universalitat real dels serveis, i de les gratuïtats reals. És a dir, guanyar la batalla de l’equitat, per fer realitat el dret de tota la població a accedir a una educació, bona i de qualitat, a ser tractada equitativament pel sistema educatiu, i a no ser segregada per cap concepte. Estem batallant per una educació bàsica equitativa. Una educació bàsica adreçada a la població tal com és. Aquest és un objectiu del sistema educatiu: estar en condicions d’oferir una educació equitativa a tothom. Als que són més llestos, però també als que no són tan llestos. I en l’educació bàsica, potser fins i tot principalment als que no són tan llestos. Perquè ho necessiten més. Aquesta és la batalla que hem lliurat i que volem mantenir: una educació per a tothom, és a dir, equitativa, universal, i obligatòria, en els seus nivells més bàsics.

i 3. Guanyar la batalla de la unitat del servei educatiu. Que faci de l’escola pública, una escola de qualitat i de referència, i que faci de l’escola concertada, també una escola de qualitat i de referència, sobre la base de la unitat del sistema, de superar la dicotomia públic-privada, de superar les dobles velocitats, sobre la base també d’unes obligacions i unes garanties comunes i semblants, i compartides. Aquest és l’objectiu: un sistema educatiu unificat, sostingut amb fons públics, amb una avaluació transparent, i basat en la pluralitat de projectes educatius.

Constatem una exigència generalitzada de la població per a l’adequació del sistema educatiu, en la línia d’aquests objectius, a les necessitats de l’economia del país, i del mercat laboral, pensant en un camí de represa econòmica, un cop s’acabi el cicle recessiu. I també una exigència generalitzada d’adequar el sistema educatiu, perquè subministri nous nivells de coneixement, i d’habilitats, d’acord amb les aspiracions de la ciutadania d’avui.”

comparteix aquest post

Hide Sites

Com diu la web del Parlament, prop d’una trentena de presidents, consellers delegats o gerents d’empreses de sectors diversos han visitat aquesta setmana el Parlament per conèixer de prop la institució i el seu funcionament en el marc del programa “Empreses i parlamentaris”, que organitzen conjuntament la cambra i la fundació privada d’empresaris FemCat per fomentar el coneixement mutu de tots dos col·lectius.

Després de tres edicions en què els diputats hem fet visites a diferents empreses, en aquesta ocasió han estat els empresaris els que s’han traslladat a la cambra, durant dos dies,  dimarts i dimecres d’aquesta setmana, on han mantingut reunions de treball i col·loquis amb els parlamentaris, i també han seguit en directe la sessió de control al president de la Generalitat i el govern. El programa va arrencar dimarts a la tarda, quan el president del Parlament, Ernest Benach, va rebre els empresaris, encapçalats pel president de FemCat i director general del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), Josep Mateu, i els va fer una exposició sobre la cambra. Els directius també van intercanviar punts de vista amb parlamentaris en una taula rodona, moderada per l’expresident Joan Rigol, i van fer una visita a les instal·lacions del Palau del Parlament. Avui han assistit a sessions tècniques en què personal de la cambra els n’ha explicat amb més detall aspectes concrets, com els instruments de participació ciutadana en l’activitat parlamentària, les noves tecnologies al Parlament o la gestió del pressupost. També han mantingut un segon debat amb el president Benach i diputats, i han seguit en directe la sessió de control. A més de Mateu, han participat en aquesta activitat els empresaris Albert Esteve (Laboratoris Esteve), Germán Ramón Cortés (ParadigmaFCM), Carles Sumarroca (Emte), Joaquim Boixareu (Irestal Group), Xavier Cambra (Dèria Editors), Jordi Bagó (Grup Serhs), Joan Gummà (Abantia), Lluís Rullán (Port Aventura), Ramon Carbonell (Copcisa), Josep Miarnau (Grupo Comsa), David Nogareda (Laboratoris Hipra), Jordi Pujol (Prefabricats Pujol), Jaume Sanabras (EKMGroup-Human Capital), Xavier Albertí (Joaquim Albertí, SA), Jaume Alsina (Encofrats Alsina), Ricard Aubert (Simon), Ramon Casals (Fundació PricewaterhouseCoopers), Jordi Cuixart (Aranow Packaging), Eduard Geli (Uría Menéndez), Carles Grau (Microsoft Catalunya), Oriol Guixà (La Farga Lacambra), Josep M. Lloreda (KH Lloreda), Joan Font (Bon Preu) i Miquel Teixidor (Genaker)”

Jo, com sabeu els que seguiu aquest blog, he anat participant al Programa i aquest cop també m’hi he afegit. La veritat és que ha estat molt interessant veure, en primer lloc, que la participació hagi estat tan nombrosa, i que del primer dia al segon les impressions dels participants hagin anat evolucionant. Les peticions que ens feren es podrien resumir al voltant de dos conceptes: unitat d’acció en la defensa dels temes importants del país i eficiència  en l’acció política. Algunes de les seves observacions recollien, és lògic, els principals tòpics  sobre la política i els polítics (tot el que fem és barallar-nos, som ineficients i provoquem ineficiències burocràtiques… ) També algunes de les nostres preguntes recollien tòpics sobre el món empresarial. Em sembla, per això, que aquest tipus d’activitats tenen una clara utilitat. Construir una cultura democràtica no és fàcil. Estem vivint el període més llarg d’estabilitat democràtica de la nostra història i només té trenta anys (la dictadura franquista va durar més) . Tot el que sigui fer més transparent i més accessible l’acció que es porta a terme en les institucions democràtiques ajuda a construir confiança.

La solidesa institucional i democràtica, és un valor per tots. Quan la OCDE fa la valoració de la competitivitat dels països, per exemple, aquest és un dels paràmetres rellevants que té en compte.  Segurament  la millor forma de contrarestar els tòpics que els mitjans de comunicació amplifiquen, és el  coneixement directe. La dimensió del nostre país ens posa les coses fàcils. A més, la crisi ens empeny a trencar barreres, a sortir dels cercles més coneguts… a tots.  Femcat no és una patronal, sinó una Fundació. El seu objectiu no és la defensa dels interessos corporatius, sinó que,  com diu la seva web, “pretén dur a terme i donar suport a iniciatives que serveixin pel progrés de la societat catalana. Empresaris, directius i professionals agrupats amb un objectiu comú: donar un important pas endavant en els propers 10 anys, convertint Catalunya en un dels països capdavanters socialment i econòmicament, a Europa i al món” . És difícil no compartir els seus objectius. Segurament en aquest moment, més que mai, és important establir objectius comuns i  treballar, conjuntament,  cadascú des del seu àmbit, per avançar en aquest sentit. Conèixer-se millor és un pas previ i imprescindible: no és suficient, però és necessari.

comparteix aquest post

Hide Sites

Ens varen sorprendre també els recursos del centre: les aules d’informàtica, els tallers, la biblioteca, (que veieu en una de les fotografies que us “penjo”) l’aula de música,… i el fet que se’ls sentien seus, molt seus. Han estat equipats amb l’ajut dels  diners arribats  a través del Pla estratègic, ben administrats pel propi centre: “aquestes lleixes les varem anar a comprar nosaltres, aquests llibres els hem anat recollint, aquest equipament del taller s’ha anat comprant en funció de les necessitats de les activitats que programaven els professors responsables”. Autonomia pel centre per adaptar-se a les seves necessitats. Al blog de la seva aula oberta hi trobareu el relat, en primera persona, d’algunes de les seves vivències. A la seva revista hi trobareu, d’aquí uns dies, l’entrevista que ens varen fer arrel de la nostra visita, dues de les seves alumnes, la Soraya i la Satanei (a la foto). Havien preparat  les preguntes a consciència, amb el suport de la Rosa Mari la seva professora.

Tenia raó la Remei Cuyàs, la seva professora de música , quan em deia que valia la pena visitar el SES, quan em parlava de la feina que es fa al SES, enamorada com està d’aquesta feina, impressionada per la diversitat de situacions personals, impressionada pel repte i per la capacitat de l’equip de professorat de fer-hi front. Tenia raó, val la pena veure-ho. Val la pena anar al SES, no sols per fer-se el càrrec de la realitat d’ una part dels adolescents del nostre país, sinó , sobretot, per veure la capacitat del seu equip docent de fer front amb optimisme als reptes de la seva tasca. Val al pena veure que, en el nostre sistema educatiu hi ha experiències com aquesta, on la flexibilitat i la capacitat d’adaptació generen mesures especials per situacions especials. Veure que, per damunt de tot, la guia, l’objecte del treball educatiu és l’ajut personalitzat per donar als nois i les noies. No tots els centres fan el mateix só: alguns tenen un dring especial, que es percep més enllà de la lletra del projecte educatiu. El SES té aquest dring.

La visita em va recordar el discurs que va pronunciar el “mestre de l’any” d’aquest any als EU s del que us parlava en un post anterior: L’acte en què el President Obama va obrir pronunciant-hi paraules com aquestes: (…) Tots portem amb nosaltres al llarg de la vida l’amor i la saviesa de gent com  Tony  (”el mestre de l’any”) , d’aquells pocs que hi eren quan els necessitàvem (…) La única raó per la que la meva dona Michelle i jo som aquí , és perquè en algun lloc hi havia gent  mestres com  vosaltres que ens varen ajudar a orientar-nos en la bona direcció”

I alguna de les coses que va exposar  el professor homenatjat:

“(…) i al final, després de pensar-hi, he arribat a la conclusió que els millors professors tenen una cosa en comú: saben com llegir una història. Saben que tots i cadascun dels infants arriben a la porta de la seva aula amb una única, intrigant i encara incompleta història. Els mestres veritablement bons són capaços de llegir la història de l’infant i reconèixer la extraordinària oportunitat d’ ajudar a escriure-la. Saben com escriure confiança i èxit en les pàgines en blanc. Saben com corregir els errors. I saben com ajudar a escriure finals feliços. (…) saben que ells tenen a les mans la possibilitat de fer als infants feliços o infeliços, de fer que es sentin segurs o insegurs, de fer que un infant es senti estimat o rebutjat. I els alumnes saben quan ens en preocupem, quan ens preocupem suficientment per llegir la seva història.(…) ” “(…)Saben com llegir la història de l’infant i entendre que els estudiants que pateixen de dificultats acadèmiques, emocionals o físiques necessiten del tipus de relació positiva que els mestres li poden oferir,  (…) Ens necessiten per posar color a les seves vides en blanc i negre, i perquè els hi donem alguna cosa molt més important que educació, ens necessiten per curar el seu dolor. I, si, els mestres podem ésser terapeutes impressionants.(…) “

Aquesta mateixa setmana en la presentació d’un estudi promogut per la Síndica de Greuges de Barcelona, Pilar Malla constatàvem un cop més quelcom que ja sabem:  els estudis són la clau que obre el futur de qualsevol noia o noi i de qualsevol societat. A Catalunya  trobar feina sense titulació és avui 18 cops més difícil que fa 30 anys.  O bé “tenir estudis vacuna contra l’exclusió social”, com deia el diari Avui. Els professors del SES en son molt conscients i una part de la seva feina és transmetre aquesta consciència  als alumnes i les seves famílies. Reconèixer el valor de l’educació és el primer pas i un pas  imprescindible per aprofitar les oportunitats que ens obre.

comparteix aquest post

Hide Sites