Ens va guiar la visita el director d’operacions de la xarxa Kipp, que s’ocupa sobretot de les finances, recursos humans i selecció de personal de Kipp, Peter Concrota. Es tracta d’un ex directiu financer, MBA per Georgetown, amb 20 anys de carrera a Wall Street, que era un dels directors de Bearn & Sterns abans de retirar-se el 2004 per dedicar-se a l’educació, primer a la Democracy Prep Charter School , i després a Kipp. Ell va esser qui ens va explicar en què consisteix la tasca de la xarxa d’ escoles KIPP. Es tracta d’una xarxa d’escoles concertades (Charter schools) , que, promogudes per una entitat sense ànim de lucre, es relacionen a través de contractes-programa amb l’administració pública educativa. La seva tasca és preparar els seus estudiants ,  que són tots fills de famílies amb molt baixos ingressos, o amb dificultats socials, per arribar a accedir a l’educació universitària, i per tenir èxit a la vida. Varen començar el 1995 al Bronx. La seva fita era graduar els alumnes havent reforçat el seu caràcter i les seves habilitats acadèmiques, per poder sortir-se’n a la vida. Volien provar que això era possible en escoles urbanes que atenen els alumnes dels barris socialment més desfavorits. Es varen proposar fer tot el que calgués per ajudar-los a reeixir, i els varen demanar als nois i noies i a les seves famílies el mateix compromís. Després de 15 anys han crescut fins a atendre més de 1300 estudiants i 700 ex-alumnes. D’aquests, el 80% provenen de famílies de molt baixos ingressos; el 98% són afroamericans o llatins i el sistema de selecció que tenen per omplir les 90 places que ofereixen cada any i per les que tenen més de 700 sol.licituds és una senzilla rifa. El que no va per rifa, sinó que és fruit d’una acuradíssima tasca de selecció, la operació més delicada i més important de l’escola, és el reclutament del professorat. Molts dels professors i professores de l’escola  (que rep moltes més sol.licituds de feina de les que pot acceptar ) han participat, abans d’incorporar-se a la Kipp, en algun dels programes d’una associació que s’anomena “Teach for America”, una ONG impressionant. Si no puc treballar en un lloc com una KIPP, vull col.laborar en una ONG com aquesta!. Es dediquen a reclutar els millors graduats de les millors universitats que es senten motivats per l’educació i per treballar pel canvi social a partir de ajudar els alumnes dels barris més desfavorits a millorar els seus nivells educatius i arribar a l’educació superior. Se’n varen adonar que una part important del professorat provenia del terç inferior dels graduats universitaris i varen decidir iniciar una tasca compensatòria d’aquesta tendència.

L’equip educatiu de la Kipp és excel.lent i la filosofia de treball de l’escola es excel.lent. La relació que estableixen amb les famílies és extraordinària, i més  tenint en compte el tipus de famílies que atenen. Creuen en les possibilitats dels infants i en les seves famílies, i se’ls estimen. Són consistents i positius en la relació educativa. Podria estar escrivint molta estona sobre les coses que vaig veure i sentir en aquesta escola, …. Us “penjo” unes quantes fotos per compartir un xic l’experiència.

Totes les parets de l’escola estan plenes de paraules estimulants (aquí el poema de Rudyard Kipling “If”, que a mi m’encanta), i de treballs dels nois i noies. (I, al sostre, algunes taques d’humitat.)

Sense oblidar l’humor

Classe de “mates”

Racó de lectura.  Tenen obsessió amb les competències bàsiques: llegir bé i disfrutar llegint, escriure bé, conceptes matemàtics bàsics

Classe de música: un gran estímul

Aquesta professora era nova. Havia passat el cap de setmana, ajudada pels seus amics, pintant la classe i redecorant-la. N’estava molt orgullosa.

En un racó d’una classe un punt de referència per tots, el President Obama (”Sigues el canvi”, “Be the change”, la famosa frase de Gandhi)

No hi ha espai en una nota de blog per explicar la tasca d’aquestes dues ONGs però podeu entrar a les seves webs per fer-vos una idea de com treballen. El més impressionant són els seus resultats. Els mateixos alumnes, del mateix barri, en l’escola del pis de sota accedeixen a l’educació universitària en un 30% dels casos. Els de la Kipp en un 85%. No tenen instal.lacions gens luxoses. Treballen en la 3a i 4a planta d’una escola pública de Harlem. Les classes les decoren els mateixos professors. El cost per any i alumne és inferior al cost a una plaça en qualsevol de les escoles públiques del mateix barri, com la que està a la 1a i 2a planta del mateix edifici. No seleccionen els alumnes, ho fa un bombo de loteria. El que si seleccionen, i molt, és el professorat. I el fidelitzen. I treballen amb una cura exquisida, com si els hi anés la vida en l’assoliment dels seus objectius. Saben què és l’essencial en l’educació: la creació d’un equip de gent excel.lent i vocacional que té unes expectatives ajustades en relació a la tasca que es proposen assolir. Es tracta d’escoles amb molt bona reputació a les que el professorat motivat demana accedir. Tenen moltes més sol.liccituds que places, tant d’alumnes com de professors, així que tothom que hi pot estar, sap que té el privilegi d’estar participant en una experiència de rebel.lia ben organitzada: contra la tirania de la reproducció del cercle de la pobresa i l’exclusió, contra el destí marcat, un esforç d’inteligència i voluntat. La visita va estar plena de detalls que ens cridaven l’atenció: Per exemple, les classes no duen el n. de l’any en què inicien la seva estada a la Kipp, sinó el de l’any en que aquests  alumnes entraran a la Universitat. Hi ha la classe de 2016, la de 2015,…

El secret no es pot explicar en un breu nota, però entendreu que entrar a les classes, compartir una estona amb els professors i els responsables de l’escola, fos una experiència impagable.

comparteix aquest post

Hide Sites

Abans, però, d’engegar a parlar dels temes de Catalunya, on, com és públic i notori, són “temps interessants” (”Que els Deus ens lliurin dels temps interessants!”, com diu el conegut proverbi xinès), vull explicar un parell de les meves darreres trobades americanes, novaiorqueses, en concret, i “penjar” un parell de fotografies:

Una d’aquestes és la que correspon a la breu visita de cortesia que vaig fer a la Delegació del Govern de la Generalitat a Nova York. Soc Secretària de la Comissió d’acció exterior del Parlament i m’agrada visitar les diferents delegacions de la Generalitat a l’exterior, que, malgrat el que puguin dir demagògicament alguns grups de la oposició, fan una feina excel.lent en camps diversos: difusió cultural, suport a les nostres empreses a l’exterior, etc…

A la foto veieu, d’esquerra a dreta, Andrew Davis (Delegat);  Clara Barreneche (Directora de l’oficina d’ACC1Ó a NY), Jadranka Vrsalovic (Responsable de l’oficina de l’Institut Ramon Llull a NY), que em varen donar una cordial benvinguda a la delegació.

L’altra fotografia és dels primers dies però ens va arribar al final: correspon a la visita a la Senadora Jane Shaheen, que varem fer a Washington:

La darrera és una vista nocturna de la ciutat, presa des de la terrassa de casa de la Mary Ann Newman, l’encantadora directora del Centre català de la Universitat de Nova York, (Catalan center at  NYU) amb qui vaig passar una molt bona vetllada.

Moltes de les bones experiència d’aquest viatge tenen a veure amb l’amabilitat i la calorosa acollida que ens han brindat tantes i tantes persones amb qui hem tingut contacte, començant pels intèrprets i els organitzadors locals, seguint pels professors universitaris que ens han ofert els seus coneixements en una mena de “classes particulars” impagables, o pels responsables institucionals que ens han atès per explicar-nos com funcionen les seves organitzacions. D’alguns n’he parlat, d’altres, com del millor xofer/actor/fotògraf de Hollywood, Vince Hong, no ho havia fet. No crec que hi hagi al món gaires programes de diplomàcia pública com aquest IVLP del Departament d’Estat americà. Ha estat un veritable privilegi poder-hi participar.

Les dues darreres experiències de visites americanes varen esser també molt enriquidores pel seu contingut. Molt interessant la trobada amb el politòleg Joseph Mercurio, director de la consultora National Political services, un home amb una llarguíssima experiència com a consultor polític, que ens va permetre preguntar sense límit i ens va aclarir dubtes que ens han anat suscitant les diferents trobades mantingudes. La darrera visita, sens dubte, per mi, una de les millors de tot el viatge, es mereix una nota apart que em proposo fer tot seguit, abans d’entrar a parlar de política catalana: es tracta de la que varem fer a la Kipp School de New York.

comparteix aquest post

Hide Sites

Estem ara a New Hampshire, per veure de prop el funcionament d’un Estat. El lema de l’Estat és : viu lliure o mor (Live free or die). És un dels més petits dels Estats de la Unió: té menys de dos milions d’habitants, i constitueix una mena de microcosmos on es poden veure condensades algunes de les característiques dels Estats Units. Està al zona de Nova Anglaterra, a la costa Est. Ahir , aquí, per primera vegada, varem gaudir de la “home hospitality”, o sigui de la hospitalitat d’una família que ens va convidar ahir a passar la tarda i sopar perquè poguéssim gaudir d’una vetllada en una casa familiar i veure una mica quina és la seva vida habitual.

Una de les característiques d’aquest Estat que el fa especialment interessant per nosaltres és el seu grau de politització i el seu  peculiar sistema de democràcia molt directa,  molt participativa, que és únic en tot el país. Com que es llarg d’explicar us faig un petit resum:

En la branca legislativa tenen un Congres, que és bicameral, que avui hem pogut visitar (és el més antic del país).

Té una Cambra de representants, de 400 membres,  i un Senat de 24 membres. Són escollits cada dos anys i cap d’ells o elles és professional de la política. Entre aquests congressistes hi ha persones amb tota mena de professions: de jardiners a infermers, a mestresses de casa, a APIs, a advocades o dentistes,…. de 18 a 94 anys. Cobren 100 dolars a l-any, per tant, no poden viure de la seva tasca política. Ho fan per gust i per fer un servei a la comunitat. Tenen important representació femenina, i les Presidentes de totes dues cambres són dones. També hi ha molts joves congressistes. La taxa de participació electoral és també molt alta : a les darreres presidencials va esser del 80%, la més alta del país. Estan molt orgullosos del seu sistema i creuen que les altes taxes de participació és deuen a la seva organització. Cal dir, a més, que és un dels pocs estats on els votants es poden registrar el mateix dia de les eleccions.

Per la branca executiva tenen un governador que també és escollit cada dos anys i que pren les decisions en el marc d‘un Consell Executiu format per ell o ella i  5 persones més escollides també directament pel poble. El governador necessita l’aprovació dels consellers per tirar endavant totes les decisions. Tota despesa superior a 5000 dòlars ha de rebre l’aprovació del Consell.

Tot el sistema està muntat per evitar l’acumulació de poder per part de qualsevol dels actors polítics que el composen. Per exemple, totes les lleis han d’esser aprovades per la Cambra de representants i també per el Senat. Es tracta d’un sistema de “checks and balances” extrem, creat en el moment de la Fundació del país. El Secretari d’Estat que avui ens ha rebut, ens deia, amb sornegueria, preguntat per l’eficiència del sistema de govern, que potser la forma més eficient de govern és una dictadura, però que New Hampshire  va ser dissenyat per uns homes que, coneixent la naturalesa humana, i estimant la llibertat per damunt de tot, volien edificar una comunitat de la que tothom es sentís membre, i on ningú pogués acumular massa poder i no pogués prendre decisions arbitràries. Així que si el governador era incapaç, els consellers el podien aturar!.

A nivell local en els ajuntaments de menys de 20.000 habitants no hi ha alcaldes, sinó un Consell de 5 persones que gestiona el dia a dia, i una assemblea de tots els veïns i veïnes majors d’edat, que un cop l’any discuteix i  aprova el pressupost, i que escull directament els 5 Consellers.

El sistema els hi funciona. Hi ha un sentiment cívic de pertinença a la comunitat que es nota en molts aspectes de la vida quotidiana, i, lògicament el nivell de participació en associacions i entitats de tota mena és molt alt. La política aquí té molt prestigi i  aixeca passions. Està per tot arreu.  Aquest va esser el primer Estat, la primera província, en declarar-se independent del Rei d’Anglaterra, en el seu moment. Així que el lema que està a les matrícules de tots els cotxes “Live free or die”, forma part del seu ADN.

New Hampshire és l’Estat on es celebren en primer lloc les eleccions primàries . Per això tots els candidats i candidates presidencials han passat per aquí i han fet aquí campanya porta a porta i en petites reunions. D’això també n’estan molt orgullosos.

Hem visitat les seus estatals dels partits republicà i demòcrata i ha estat molt interessant. Seria molt llarg d’ explicar, però no puc deixar de destacar l ‘ acollida del Sr. Raymond Buckley, el President del Partit demòcrata que ha tingut la paciència de respondre totes les nostres interminables qüestions amb molta cura i molt sentit de l-humor.

comparteix aquest post

Hide Sites

Els intel.lectuals reclamen la ‘Unitat per Catalunya’

Escrit per Nou Cicle Política catalana, Portada 5 jul 2010

comparteix aquest post

Hide Sites

Varem passar també per el famós MIT , el Massachussets Institute of Technology, també per veure si s’ens encomanava alguna cosa del seu impressionant know how , i per veure algun dels seus més famosos edificis.

Però de fet el dia anava destinat a viure un “Dia de la independència”, tal i com el viuen els americans. Havíem de fer una immersió en una diada patriòtica, i certament ho varem poder fer. La ciutat de Boston és una ciutat molt interessant que combina la modernitat absoluta d’un centre financer i de serveis actiu i vibrant, amb el seu caràcter històric.

És una de les ciutats de referència, segurament una de les més importants, en la lluita per la independència del país i en els primers temps de la construcció nacional. Per això la celebració del 4 de juliol és aquí  particularment intensa.

Varem estar al Festival “Boston Pops”: prop de 800.000 persones i un ambient festiu  fantàstic.

Ens varen cridar l’atenció el caràcter tan patriòtic i tan pacific alhora. Cap  mala cara en una concentració tan massiva en un dels grans parcs de la ciutat davant la badia. El Boston Pops es va retransmetre a tot el país a través de CBS, i va acabar, com és de rigor en un espectacular castell de focs artificials damunt la badia.

El “mite fundacional” d’aquest país és tan potent, les idees que el sostenen són tan àmpliament compartides, que 234 anys després de la “Declaració d’independència” la ciutadania segueix celebrant la data d’aniversari amb aquestes manifestacions d’orgull nacional que tan ens criden l’atenció.

comparteix aquest post

Hide Sites

També al matí, hem visitat la Biblioteca del Congrés, una biblioteca increïble. Allà la responsable del servei de suport als congressistes ens ha explicat la tasca què fan pels representants de la House i pels Senadors. Impressionant !! Hi ha més de 600 persones només per aquesta tasca. No crec que hi hagi gaires biblioteques com aquesta en tot el món. Les exposicions que hi hem vist valien molt la visita. M’ha agradat molt la del “Llibre vermell” de Carl Jung, i la que hi havia sobre els textes fundacionals del país. Per l’edifici, que és magnífic,  hi ha gravades cites fantàstiques com la que us reprodueixo.

De tota manera, si hagués de triar l’activitat més interessant del dia d’avui, potser em quedo amb la classe particular que ens ha fet a nosaltres cinc el Dr. Steven Billet, director del “Màster d’afers legislatius” de l’escola de Management polític de la  George Washington University (a qui veieu a la imatge amb els nostres intèrprets). La xerrada, farcida de dades del PEW Research Center, i feta des d’un punt de vista crític fascinant, versava sobre les properes eleccions americanes de la propera tardor. Classe i debat posterior han anat, però, molt més enllà. El Dr. Billet ens ha donat molts elements de reflexió crítica sobre l’actual escenari polític als Estats Units (i més enllà).

Hem acabat el dia, llarg i intens com tots els que estem passant a Washington, veient un partit de beisbol que han guanyat els Nationals, els “nats” de la ciutat. No sé qué més es pot demanar.

Postdata: Pel carrer he vist autobusos que porten un porta-bicicletes al davant. He de mirar de fer-lis fotografies, per en Xavier Corominas. Al metro m’he fixat en l’accessibilitat pels minusvàlids, per encàrrec d’en Quim Bonaventura. Bones solucions d’aparença simple. Washington m’està agradant molt com a ciutat . I tot plegat és un enorme privilegi.

comparteix aquest post

Hide Sites

Confesso que he marxat amb una certa recança: el moment és delicat i cal estar al peu del canó. I estar tants dies lluny de la família, especialment de la meva filla petita, a la que ja enyoro perquè sé que m’enyora, també em costa. També penso en les coses que em perdré a Barcelona i a Girona aquests dies. A Girona, entre moltes altres coses el Fòrum que organitza la Fundació Príncep de Girona, que promet esser molt interessant pel tema (que em sembla especialment idoni en aquest moment a Girona) i pels convidats i convidades fantàstics, i en un altre ordre, el Festival de músiques religioses, que aquest any té una programació excel.lent. A Barcelona, la feina important que està fent el Parlament aquests dies, i que hauré de conformar-me amb seguir a la distància, i, a més, diverses convocatòries que m’interessaven especialment.

Però no podia rebutjar la invitació i desaprofitar la oportunitat de conèixer la societat i el sistema polític dels Estats Units des de un programa que busca “construir la comprensió mútua entre els EUs i altres països” . Avui, com que és diumenge, encara no hem començat el programa de reunions, pròpiament. Demà engeguem. Promet esser intens i extremadament interessant perquè cobreix tant el nivell federal, com l’ estatal i el local., i també una gran varietat de temes com l’estructuració federal de l’Estat, o l’acció del govern en aspectes com la integració de la immigració, l’atenció a la població en risc d’exclusió, les energies renovables, i tants d’altres…  Avui, però, hem fet una visita turístico / política pels llocs més significatius de Washington DC: el Memorial de Jefferson, el de Washington, el de Lincoln, … Hem visitat el Museu de Història d’Amèrica, hem vist el tros de pedra de la lluna que està incrustat en un dels vitralls de la Catedral….  A tot arreu, el funcionari del Departament d’Estat que ens acompanyava ens ha anat explicant el significat històric del que anàvem veient. Era un jove fill de pares d’origen immigrant, que feia la seva descripció amb un punt d’emoció. Quan s’acomiadava ens ha confessat que li agradava molt fer, de tant en tant, aquesta feina, per l’orgull que és per ell pertànyer a un país com aquest. Aquest orgull era evident quan ens parlava de la història dels “pares fundadors” que varen tenir el valor de liderar un procés que en aquell moment, en el “segle de les llums” era  un experiment molt agosarat, de resultats impredictibles. L’experiment va derivar en la la creació de la nació americana , basada en uns principis que continuen essent, ens deia, encara avui revolucionaris.

Les paraules que estan gravades en el memorial de Jefferson ens recorden alguns d’aquests principis:

Al memorial de Lincoln hi ha gravades les paraules del famós discurs de Gettysburg:

Continuarà

comparteix aquest post

Hide Sites

Un dels motius pels que les darreres setmanes no he tingut temps d’actualitzar el blog (ni gairebé temps de respirar) és el viatge que avui començo als Estats Units convidada pel Departament d’Estat del Govern americà, dins del seu programa de Visitants Internacionals. Havia d’acabar tantes coses i deixar-ne tantes a punt, que no us he pogut explicar un munt d’actes i activitats en les que he participat o que  m’han interessat . Us en faig un llistat triat, barrejat i espigolat,  amb els seus “links” per si a vosaltres també us interessen:

- El seminari de treball “Next Left”  que va organitzar la Fundació Campalans, junt amb la xarxa de fundacions vinculades als grans partits socialdemòcrates europeus, a Barcelona. Debats molt interessants sobre el nostre tema d’avui: El futur de la socialdemocràcia al Mon, i, especialment, a Europa. 

- La presentació del llibre de Manuel Valls, alcalde de Evry, i pre candidat a les properes eleccions presidencials a França. Gabriel Colomer i Ester Vera varen acompanyar-lo en l’acte que va organitzar l’amic cònsol de França, Pascal Brice, i per la Fundació Campalans. Prometedor!

- Les presentacions del llibre que ha escrit la Consellera i amiga Marina Geli “Endreçant l’ànima”. La de Barcelona, un acte fantàstic, i la de Girona, en la que, a més, vaig tenir la sort de participar fent una part de la presentació.

- El Forum de l’empresa familiar d’aquest any, organitzat per Tribuna Girona. Molt interessant

- La presentació a Girona del documental “Sacais Romi“. Remarcable!

- Activitat parlamentària diversa, i molt important. Per exemple, l’aprovació de la nova “Llei d’infància”. En el meu cas he de destacar  l’aprovació de dues lleis de les que he estat ponent:  la llei del Consell de Governs Locals, i la llei  de l’administració electrònica de Catalunya.

- El sopar, divertit i entranyable de l’Associació de dones de Girona “Rigoberta Menchú“.

- L’acte fantàstic d’inauguració de l’edifici dels Serveis territorials de la Generalitat a Girona, l’edifici de Santa Caterina

- Molta activitat de pre campanya: la presència al carrer, als mercats, fonamentalment, i diverses reunions de focus-grups per escoltar interlocutors privilegiats de diferents sectors de cara a l’elaboració del programa electoral per Girona. 

-El final del curs escolar : els meus fills han acabat els seus cursos i jo he acabat (!!) el post-grau que he estat cursant aquest any al IESE , a Madrid, de “Lideratge per la gestió pública”. 

- I, finalment, la col.laboració en la preparació d’un llibre, que serà la sorpresa  de feina més agradable que m’esperarà a Girona quan torni. Una preparació de la que hem gaudit molt perquè hem fet un treball col.lectiu, que crec que serà una aportació interessant per força gent.

Ja veus, doncs, Roser, (i companyia) , que no era vagància….. Deixo la llista aquí perquè després d’aquest repàs del que no he ressenyat, us confirmo que procuraré anar publicant notes sobre la visita als Estats Units. M’hi he compromés amb diversos amics i amigues, així que espero poder deixar constància d’aquesta experiència en una mena de “bitàcola americana” . Washington D.C., 26 de juny de 2010.

comparteix aquest post

Hide Sites

Amb tants dies passats sense temps d’actualitzar el blog , tinc una pila enorme de coses que volia ressenyar, pendents.

Espigolant al piló i fent una tria “express” només em caben en un post uns quants enllaços (altrament, links). Per exemple, una entrevista breu que em varen fer al programa “Hemicicle” de Catalunya informació el dia 13 de febrer, que té un punt de divertit, m’han dit. Us comento, també, que vaig divertir-me molt amb l‘Angels Bronsoms, en el concert mitòman de Kevin Costner a Barcelona, al que em va convidar. També vaig gaudir del Carnaval de Platja d’Aro (malgrat les baixes temperatures). Em vaig divertir també molt quan em varen convidar al programa de Onda Rambla Girona “La taverna de la Rambla”.

Us comento també que, darrerament he pogut esser a uns quants actes que m’han interessat molt . Per exemple :

L’ excel.lent conferència del President de la companyia francesa de Ferrocarrils, la SNCF, Guillaume Pepy, al Cercle d’Economia de Barcelona , presentat per l’amic Pascal Brice.

La  1a Jornada de psicologia econòmica organitzat pel Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, a la URL, a la que em varen convidar

L’escola d‘hivern del PSC d’enguany.

L’acte celebrat a la Cambra de Comerç de Barcelona per presentar l‘estudi sobre la importància del sector de la salut a l’economia catalana, promogut per la Consellera Marina Geli.

La “Cimera europea de governs locals” que es va fer a Barcelona

Les presentacions (a Girona i Barcelona) de la nova i excel.lent traducció al català del clàssic llibre “Utopia” de Thomas More, de Joan Manuel del Pozo .

La Jornada de presentació del Projecte educatiu de ciutat de Girona

La magnífica presentació de l’Any Maragall al Palau de la Generalitat.

La importantíssima trobada internacional del Forum Anna Lindh a Barcelona la setmana passada, lligada amb la celebració de la ubicació a la ciutat de la Secretaria de la Unió per la Mediterrània.

Si tinc temps els propers dies us explico quelcom més d’algun d’aquests actes. Si teniu alguna preferència només heu de fer que dir-ho. Del que us procuraré parlar és de la presentació de la traducció de la  “Utopia”. No puc deixar de intentar explicar un concepte que us encantarà: la obliqüitat, com a forma d’aproximació a la realitat i els seus problemes. La obliqüitat requereix la “capacitat de comprendre la sinuositat de les coses”, diu J. M. del Pozo. Com us sona? Per entendre-ho del tot heu de llegir tot el llibre i el pròleg, especialment. Us encantarà.

comparteix aquest post

Hide Sites