Davant la possible compra per l’Ajuntament de Girona del fons d’art del portbouenc Rafael Santos Torroella per prop de quatre milions d’euros –una xifra que sona gairebé provocativa en aquests temps de penúries–, voldríem apuntar unes reflexions, en tant que components de diversos sectors de l’àmbit artístic gironí, per si són d’utilitat tant per als qui han de prendre la decisió com per al conjunt de la ciutadania.

1) Rafael Santos va ser un crític important de la modernitat artística, un estudiós rellevant de l’obra de Dalí, un impulsor d’iniciatives culturals que tingué vinculacions amb el Museu de l’Empordà. En el seu fons s’apleguen obres originals, algunes de remarcables, si bé en general són peces menors en les trajectòries dels seus autors, amb predomini dels petits formats –una de les perles de la col·lecció, Diana (1922) de Picabia, no arriba a un pam–; cosa que limita el seu potencial. El fons també conté dibuixos i pintures de Santos i un valuós arxiu documental i d’imatges. Som partidaris que tot plegat resti a Catalunya, però aquest repte caldria fer-lo extensiu a les grans institucions del país.

2) El que dóna unitat a un conjunt molt desigual és la personalitat de Santos, van ser els seus contactes i experiències les bases principals en què s’assenta l’esmentat fons, cosa que l’allunya del procedir del col·leccionista que compra segons uns determinats criteris de valor. Més enllà d’aquest factor biogràfic i de reflectir uns vincles amb la societat del moment, no hi ha pròpiament un element unificador determinant. D’altra banda, les diferents tipologies dels materials reclamen també destinacions diferenciades.

3) La política d’adquisicions d’un Ajuntament com el de Girona, de recursos limitats, hauria de basar-se en l’ambició i la racionalitat. Ara bé, no estem d’acord en concentrar els recursos en una única opció, per molt estel·lar que aquesta sigui, si comporta hipotecar les necessitats, ja molt desateses, del teixit artístic local i dels seus diversos agents. Cal aspirar al màxim, però sense que això suposi desballestar aspectes peremptoris o elements bàsics de les polítiques artístiques. Avui ni tan sols és possible accedir d’una manera digna a l’obra dels principals artistes que durant els darrers cinquanta anys han treballat a la ciutat i els seus entorns.

4) Qualsevol proposta d’adquisició d’obres hauria de partir d’uns criteris previs clarament definits que s’adeqüessin a un projecte artisticocultural específic per a la ciutat. Ara com ara, aquest projecte no existeix i, per tant, molt del que es fa resulta d’una gran arbitrarietat, ja que no se segueix cap directriu. De manera que primer hem de saber què volem fer, com volem fer-ho i cap on aspirem a anar. Cal definir quins sentits han de tenir les col·leccions públiques, quins discursos han de vertebrar-les, com han d’interrelacionar-se, quins aspectes en volem destacar i quins mitjans hem de posar en joc per assolir-los.

5) Fa anys, l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG) va propiciar la incorporació d’obres de Miró, Tàpies, Guinovart i altres autors al fons d’art de la ciutat. I, en tot aquest temps, no s’ha fet res seriós i amb un mínim d’ambició per posar en valor i projectar públicament aquest i altres llegats. Semblantment, obres fonamentals de la col·lecció Marsà resten oblidades en naus municipals. També cal lamentar la poca capacitat negociadora de l’Ajuntament per trobar una solució al fons de la Fundació Espais, avui tancats en un magatzem privat i fora de l’abast de la gent.

6) Pensem que, a banda de la compra, la qual podria incloure formes de copartenariat per no llastar en excés els pressupostos municipals, hi ha altres opcions, menys costoses, que cal considerar. Es pot promoure la incorporació d’obres en dipòsit o bé establir uns convenis específics perquè se cedeixin o es donin a la ciutat unes determinades obres a canvi de l’assumpció d’unes responsabilitats institucionals, com ara la restauració, catalogació, difusió, estudi o digitalització dels fons artístics i/o documentals.

7) No som partidaris que els poders públics participin en operacions de mercadeig, sinó que creiem que cal oferir a les persones interessades la seguretat que la gestió pública i/o la propietat col·lectiva dels seus fons és la que millor pot respondre a les seves exigències i aspiracions i, alhora, la més adient per a la conservació, el coneixement i la irradiació social de les obres. Ara bé, això cal evidenciar-ho amb realitzacions concretes, amb la impulsió d’estratègies coherents i programes actius que superin negligències i improvisacions.

8) Si durant molt de temps, les polítiques artístiques han seguit una orientació força erràtica, amb alguns encerts evidents però també amb una desorientació notable; ara ens toca alertar dels perills d’una absència de direcció en la gestió pública de l’art i de l’escassa –si no nul·la– voluntat d’interlocució dels qui tenen la responsabilitat d’escoltar i donar respostes a les reclamacions del món artístic i del conjunt de la ciutadania.

9) Cal que l’Ajuntament exposi la seva planificació per resoldre els problemes pendents que té l’àmbit de l’art a Girona. Més enllà de la represa de la programació temporal de Bòlit, voldríem veure una línia estratègica clara i una concreció d’objectius a curt, mitjà i llarg termini. Hauríem de saber què es manté i què s’abandona dels projectes precedents; o en què queden les aportacions del pla estratègic de cultura. Quina és, en definitiva, la proposta de fons que fa l’Ajuntament amb relació a l’art actual. De moment, volem evidenciar la nostra estupefacció davant la invocació, per un costat, de la manca de recursos i l’anunci, per l’altre, de despeses milionàries per a la compra del fons Santos.