Matí de diumenge a Girona. Hi ha cel gris, centreeuropeu. Carreguem la premsa. Entrem a les sales municipals d’exposició, a la Rambla. L’Adela , encarregada de la sala, amablement s’ofereix a fer-nos el guiatge de l’exposició “Jo sóc pell” d’en Quico Estivill. La meva filla petita l’escolta embadalida. Si no fos per l’explicació no hauria entès res. La instal.lació és molt suggerent, d’una bellesa dramàtica. La poesia de les imatges i de les paraules que les acompanyen i les inspiren és colpidora. M’encanten les escales i el leit-motiv “ascendere/rinovarsi”. Val la pena anar-hi i també val la pena escoltar l’explicació de l’Adela. La poesia de Josep Domènech i Ponsatí és també molt inspirada. Ens ha agradat molt, moltíssim.
Passegem per la Rambla, plena de gent forana que gaudeix d’aquesta nostra ciutat tan civilitzada, tan completa. Tenim molta sort de viure en aquesta nostra petita i delicada Girona.
Després anem a la sala d’exposicions de La Caixa. Exposició de Giacometti. Meravellosa. Com que és tard podem veure-la només pel damunt. Hi haurem de tornar amb més temps. Sortim i ja ha començat a ploure. La pluja, finalment, la pluja tan esperada.
La felicitat deu assemblar-se bastant a un matí plàcid de diumenge, passejant pels llocs que estimes amb la gent que estimes.
M’agrada el que escrius i amb tant de sentiment. Es d’agraïr que el comparteixis amb la gent. Gracies.